Rubén Díaz, l’àngel de la guarda que ajuda qui “ho ha perdut tot”: “Veiem algú al carrer i girem el cap”
LLEGIR EN CASTELLÀ
Rubén Díaz (Palma, 1979) és fotògraf, però des de fa anys dedica bona part de la seva vida a acostar-se a les persones que viuen al carrer i a mobilitzar d’altres perquè les ajudin. El seu projecte, Alma, no és una associació ni una fundació, sinó un moviment cívic nascut d’una convicció personal: ningú no hauria de ser invisible quan travessa una situació de vulnerabilitat. Amb la col·laboració d’una comunitat de milers de persones, ja ha contribuït a fer que 26 persones deixin de viure al carrer a Palma.
El seu compromís està lligat a la seva pròpia història. Prové d'una família humil, mai no ha tingut un habitatge en propietat, ha viscut desnonaments, el varen fer fora de casa quan era un infant i ha passat per nou llars. Coneix la inseguretat de no disposar d'un lloc propi i defensa que tenir un sostre és el primer pas per reconstruir una vida. “Volen que treballem, que siguem productius, etcètera, però el primer és tenir un habitatge digne”, sosté. Atribueix la seva sensibilitat a l'educació que va rebre dels seus pares, basada en la compassió, l'amor, el perdó i la justícia social. Quan va començar a aturar-se per parlar amb persones que dormien al carrer, es va fer una pregunta que acabaria marcant el seu camí: “Rubén, acosta't a ells; a veure què pots fer per millorar la seva situació”. Per a ell, aquesta manera de mirar els altres constitueix “l'herència més bonica” que té.
Al principi, Rubén actuava tot sol. Caminava pels carrers de la ciutat, escoltava històries i les compartia amb les persones més properes. Després va comprendre que les xarxes socials podien multiplicar l'abast de la seva iniciativa. “Per què no visibilitzar tot això a les xarxes socials?”, es va demanar, conscient del poder d'aquestes plataformes. Allà va donar a conèixer un projecte que va començar a agafar embranzida durant la pandèmia de la COVID-19, quan va decidir aprofitar aquell moment de canvi per despertar consciències i connectar persones disposades a ajudar.
Deixar de mirar cap a una altra banda
Rubén centra la seva atenció en les persones que ho han perdut tot i viuen al carrer, però també vol desmuntar els prejudicis que les envolten. Rebutja que se les identifiqui automàticament amb les addiccions i recorda que, darrere la pèrdua d'un habitatge, hi pot haver problemes de salut mental, ruptures sentimentals, depressions, dols i altres circumstàncies capaces de desestabilitzar una vida. “He conegut i atès gent al carrer que ho tenia tot i que, per algun motiu, ho ha perdut tot”, explica.
Quan s'acosta a algú que dorm a la intempèrie, intenta imaginar-se'l d'infant, abans que les circumstàncies el duguessin a aquella situació. No hi veu únicament algú que necessita menjar o allotjament, sinó una persona amb una història que mereix ser escoltada. “Han estat innocents i han tengut una vida molt dura, però no es mereixen continuar essent invisibles”, assenyala.
Han estat innocents i han tengut una vida molt dura, però no es mereixen continuar essent invisibles
El que més l'indigna és la indiferència amb què s'ha normalitzat el patiment a l'espai públic. “Hem normalitzat veure algú completament destruït al carrer i girar el cap”, denuncia. Considera aquesta actitud “absolutament inhumana” i recorda que ningú no està exempt de passar per una situació semblant: “Et pot passar a tu i, quan et passi, voldràs que algú t'ajudi”, sentencia. Per això, reclama recuperar l'empatia i la solidaritat. “Humanitzem de nou, recuperem els valors, l'empatia i la solidaritat que uneixen el poble”, sosté.
Et pot passar a tu i, quan et passi, voldràs que algú t'ajudi. Humanitzem de nou, recuperem els valors, l'empatia i la solidaritat que uneixen el poble
Alma també respon a la seva desconfiança envers les estructures tradicionals. Rubén va decidir no constituir una entitat formal per evitar els tràmits, la burocràcia i les obligacions que, al seu parer, poden complicar una iniciativa ciutadana. “Ho vaig fer expressament perquè, quan crees alguna cosa legal, has de retre comptes, fer papers i bregar amb la burocràcia; és un embolic”, explica. I es demana: “Per què hem d'entrar sempre dins el sistema?”, ja que considera que qualsevol ciutadà pot ajudar els altres sense necessitat de crear una organització.
Model actual
La seva crítica arriba al model de societat actual, marcat, segons la seva opinió, pel consumisme, les empreses que destrueixen el planeta i la por com a eina de control. Es defineix com a apolític i no s'identifica amb cap religió, tot i que manté una fe profunda en les persones. També qüestiona el racisme i la xenofòbia, que considera mecanismes per dividir la població. “Són les persones les que són bones o dolentes, no el color de la seva pell ni el seu lloc de procedència”, afirma.
Rubén recorda l'època dels seus padrins com un temps en què hi havia més contacte entre veïns, més vida familiar i més disposició a escoltar. En contrast amb aquella convivència, lamenta que les pantalles, la por i l'egoisme hagin afeblit els vincles comunitaris. També qüestiona la manera com es percep les persones migrants, sovint presentades com una amenaça, mentre que els espanyols que varen emigrar a l'Amèrica del Sud en altres èpoques podien ser vistos com a exploradors. Gràcies a la seva passió pel bàsquet, i trencant la imatge que potser ocupa una part de l'imaginari col·lectiu, Rubén Díaz assenyala que ha conegut nombrosos sud-americans que han arribat a les Balears i han creat empreses que han donat feina a mallorquins i a altres espanyols.
Viatjar més cap a dins
Per a Rubén, recuperar la solidaritat exigeix també un exercici d'introspecció. Proposa conèixer-se millor, reconèixer la part fosca de cadascú i aprendre a acceptar-la, en lloc de projectar les pròpies contradiccions sobre els altres. Només així, sosté, podem reconèixer les capacitats i les possibilitats de les persones que tenim al davant, sense reduir-les als seus errors o a les circumstàncies que travessen.
Aquesta mirada és present en la seva manera d'acompanyar les persones que troba al carrer. Un dels casos que millor il·lustra la seva bona tasca és el de José, un jove que li va demanar ajuda per abandonar la seva addicció a l'alcohol i a les drogues. Treballava en la construcció, però es gastava tot el sou a consumir, fins que va acabar perdent la llar. Rubén recorda la seva història com un exemple de la dificultat de reconèixer a temps que alguna cosa ha de canviar. “Sembla que fins que no tocam fons no ens adonam de les coses”, reflexiona, i hi afegeix: “Tots tenim aquesta part d'aprenentatge; el que és bonic de la vida és aprendre”.
José va passar dos anys en un centre de desintoxicació, durant els quals Rubén va ser la seva persona de referència i acompanyament. Després se'n va anar a Andalusia i, dos anys més tard, tots dos es varen retrobar per casualitat a Palma. José havia refet la seva vida: caminava al costat de la seva dona i del seu fill. L'infant tenia un nom que va convertir aquella trobada en un moment especialment emotiu: Rubén, en agraïment a la persona que l'havia ajudat a sortir del carrer.
Rubén va ajudar José, que li va demanar ajuda per abandonar la seva addicció a l'alcohol i a les drogues. Després de passar dos anys en un centre de desintoxicació, se'n va anar a Andalusia i, dos anys més tard, es va retrobar amb ell a Palma. Havia refet la seva vida: caminava al costat de la seva dona i del seu fill, a qui va posar el nom de Rubén
El mallorquí considera que les addiccions poden estar vinculades a traumes no superats i a la dificultat d'afrontar determinades experiències. Per trencar els patrons de consum, explica, és necessari construir una vida més atractiva que aquella en què l'addicció ocupa el centre. Això pot implicar canviar d'amistats, modificar rutines o passar el dia en un altre barri i tornar al lloc d'origen únicament per dormir, per evitar així l'entorn associat al consum. Per aconseguir-ho, destaca la importància de la natura, l'esport, l'alimentació, la cura personal i la capacitat de demanar perdó a les persones que varen ser al seu costat i que no va saber valorar.
Belén: del carrer a ajudar altres persones
A l'entrevista també hi participa Belén Simón, la primera persona a qui Rubén va ajudar a sortir del carrer. Ell la considera “la seva germana gran” i assegura que són família. Avui té feina i casa, i col·labora amb Alma acompanyant altres persones que travessen situacions de vulnerabilitat. La seva història, però, està marcada pels maltractaments, l'exclusió residencial i una greu addicció a l'heroïna.
Belén i Rubén es varen conèixer el novembre de 2019 al mercat de l'Olivar de Palma, quan ella vivia al carrer amb els seus dos cans. “En aquell moment ens vàrem reconèixer”, recorda ell, com si estiguessin predestinats a conèixer-se aquell mes de tardor. Rubén va creure que la podia ajudar i tots dos varen connectar des del principi. Abans d'aquella trobada, Belén havia viscut una situació d'extrema vulnerabilitat. Durant la pandèmia, va ser desallotjada d'un habitatge a la zona de Pere Garau arran d'una estafa relacionada amb el lloguer.
Segons relata, havia lliurat una quantitat de doblers com a reserva, però no va arribar a signar cap contracte. Uns dies després, el propietari va denunciar davant la policia que dues persones —ella i la seva parella— havien ocupat casa seva i els va tallar la llum i l'aigua. Intentava expulsar-los en plena pandèmia, una experiència molt dura a la qual s'afegia la violència masclista que patia Belén, un “autèntic malson”.
Va acabar al carrer amb els seus dos cans i es va instal·lar a la zona de l'Olivar, on va conviure amb persones que bevien i que, en aquelles circumstàncies, constituïen la millor protecció que podia trobar. Allà, enmig de l'abandonament, va conèixer Rubén, el seu “àngel de la guarda”. Al carrer, sense habitatge, sense suport familiar i sense una xarxa d'afectes que la sostengués. Malgrat tot, la seva recuperació és especialment significativa perquè va començar quan encara vivia amb tot aquell pes i totes aquelles dificultats.
L'addicció de Belén havia arribat a un punt devastador després de la mort del seu oncle Juan, a qui estimava molt. Va acabar al poblat de Son Banya i va passar una setmana fumant heroïna sense aturar-se. Ho va fer amb una promesa: si sobrevivia, abandonaria aquell món. Una ambulància la va haver de recollir i traslladar a l'hospital. Pesava 22 quilos i era “un autèntic cadàver”, recorda quan evoca aquella etapa. Tanmateix, i per fi, “a mi, Déu em va salvar de les cendres”, afirma avui.
Fins i tot quan vivia al carrer, Belén cercava la manera de treballar. Cobrava quaranta euros per anar a fer net i, d'aquests doblers, en destinava vint a pagar una al·lota que li cuidàs els cans. Amb el temps, l'ajuda de Rubén i la seva pròpia voluntat li varen permetre deixar enrere l'addicció, trobar feina i aconseguir un habitatge. Ara, aquesta dona de cinquanta-tres anys, i gràcies al programa d'intervenció social Housing First, que ofereix habitatge a persones en situació de sensellarisme crònic, disposa d'un habitatge individual, utilitza l'experiència viscuda per a orientar a Rubén sobre les persones que troba als carrers de Palma.
Ha desenvolupat, explica, una capacitat per reconèixer les circumstàncies de cada cas i detectar qui pot estar preparat per iniciar un procés de recuperació. “Jo vaig rebre el bé i ara és el que intent transmetre”, afirma. N'ha comprovat l'efecte amb una persona que feia més de 25 anys que bevia alcohol i que, gràcies a l'afecte i l'atenció rebuts, ha decidit entrar en un programa per deixar la beguda. “De vegades, n'hi ha prou de parlar uns minuts amb algú que està pitjor que tu i retornar-li la dignitat que li correspon”, explica.
Rubén també va ajudar Belén, que va acabar al carrer amb els seus dos cans després d'una història marcada per la violència masclista, la pèrdua de casa seva i una addicció a l'heroïna. Ara ha aconseguit una llar i una feina i ajuda Rubén: 'Jo vaig rebre el bé i ara és el que intent transmetre'
Posar-se a l'altura de qui és vulnerable
Rubén Díaz demana a les persones que sentin por o incomoditat davant les persones que viuen al carrer que s'hi acostin amb humilitat. Proposa ajupir-se físicament, donar-los la mà i començar amb una frase senzilla: “Som aquí, t'escolt”. Potser les persones que han passat anys essent invisibles han perdut la confiança en els altres; per això, que algú s'aturi i les escolti pot rompre una barrera, explica. I és que “en aquell moment sorgeix la màgia”, afirma el fotògraf, que cada dia rep missatges a les xarxes socials de persones que necessiten ajuda. Prioritza els casos més urgents, tant els de les persones que ja viuen al carrer com els de les que estan a punt de perdre l'habitatge. La resposta pot consistir a proporcionar roba d'abric, una tenda de campanya o una habitació temporal. “Som un grup que oferim ajuda en el moment; no donam cita”, explica.
Cada dia, Rubén rep missatges a les xarxes socials de persones que necessiten ajuda. Prioritza els casos més urgents, tant els de les persones que ja viuen al carrer com els de les que estan a punt de perdre l'habitatge
Abans de compartir una història amb la seva comunitat de milers de seguidors, comprova que la situació sigui real i demana permís a la persona afectada per difondre el seu cas. Després n'explica les necessitats i coordina, juntament amb el seu equip, les ofertes d'ajuda que arriben: allotjament, feina, roba, doblers o altres recursos. Les microdonacions permeten pagar habitacions i cobrir les necessitats bàsiques mentre es cerca feina i s'intenta que cada persona pugui recuperar la seva autonomia.
Va passar en un dels casos que va atendre. Una dona alemanya li va escriure un dilluns perquè dijous havia de ser desnonada juntament amb els seus cinc moixos. Havia acumulat un deute, no trobava feina tot i tenir formació en màrqueting i direcció d'empreses i havia recorregut a diverses ONG i als serveis socials sense aconseguir cap solució. El fundador d'Alma es va reunir amb ella i, en dos dies, va trobar una habitació en una casa de camp que li oferia una seguidora. Va reunir els 500 euros necessaris per pagar-la i va aconseguir que un amic s'encarregàs de la mudança.
Amb el temps, va trobar feina i va començar una relació sentimental amb aquell mateix amic de Rubén que li havia donat un cop de mà. “Quan estàs en una vibració alta, quan t’entregues als altres, passen coses molt boniques”, afegeix. Durant l'entrevista, recorre a la llegenda dels dos llops dels pobles cheroquis per explicar que l'actitud amb què afrontam la vida influeix en les nostres decisions. No es tracta de negar les dificultats, sinó de trobar forces i suports per no quedar-hi atrapats.
Una altra de les persones beneficiàries ha estat una dona alemanya sense llar que, en dos dies, va trobar una habitació en una casa de camp oferida per una seguidora de Rubén a les xarxes socials
Habitatge, salaris i resposta pública
La tasca d'Alma posa de manifest les mancances d'una resposta social que, segons Rubén, ha d'abordar tant les urgències com les causes de l'exclusió. A Palma, assegura, hi ha pisos buits els propietaris dels quals no els volen llogar per por que els ocupin. Per això, defensa la regulació dels preus i la creació d'habitatge social per facilitar l'accés a una llar. Dona suport a les manifestacions ciutadanes, però demana que les reivindicacions no es radicalitzin ni quedin subordinades a les banderes i les voluntats dels partits polítics. “Si vols governar i t'oblides del poble, això no té sentit”, sosté.
A més, reclama una relació més equilibrada entre l'Índex de Preus de Consum (IPC) i els salaris. “La gent ja no pot més”, afirma quan descriu persones que necessiten dues feines per alimentar els seus fills i que acaben esgotades, amb el consegüent deteriorament de la seva salut. Des del seu punt de vista, no es pot exigir productivitat sense garantir abans unes condicions de vida dignes.
La tasca d'Alma ha despertat l'interès de responsables públics de Palma. Rubén explica que la directora d'Afers Socials i la tinent de batle de l'ajuntament li han demanat ajuda per estructurar un pla d'actuació. Entre les qüestions abordades, hi ha la necessitat de comptar amb més agents de camp, capaços de sortir dels seus despatxos i parlar en un cara-a-cara amb les persones que necessiten ajuda. D'aquestes converses podria sorgir un voluntariat destinat inicialment a oferir suport emocional i psicològic a les persones que viuen al carrer, en caravanes, tendes de campanya o diversos assentaments, i després acompanyar-les cap a una vida millor. Rubén també reclama una coordinació més gran entre els serveis socials de la comunitat i més places als albergs per reduir les llistes d'espera.
Deixar de jutjar per començar a ajudar
Belén i Rubén rebutgen que es pugui jutjar la situació d'una persona des de fora sense conèixer-ne la història. “Les persones que més critiquen els altres, que menys veuen el patiment aliè, són les que estan més podrides per dins”, sentencia ell. El seu missatge convida a revisar la pròpia conducta i a recordar que ningú no està completament protegit davant la possibilitat de perdre la llar, l'estabilitat o els suports. Per això insisteix que ajudar els altres també transforma qui ajuda. Es tracta d'estimar el proïsme com a un mateix i de deixar que sonin les campanes de la solidaritat, que fan vibrar les persones i permeten construir una vida més plena.
Amb tot, Alma va néixer quan Rubén va decidir deixar de passar de llarg davant les persones que dormien al carrer. Per la seva banda, Belén, que un dia va necessitar aquella mà estesa, ara l'ofereix a les persones que travessen situacions semblants. I José demostra que reconstruir una vida requereix voluntat, oportunitats i una xarxa de suport. Tot plegat es resumeix en una mateixa recepta: deixar de jutjar, tornar a mirar els altres als ulls i reconèixer que, darrere cada persona que viu al carrer, hi ha una història que mereix ser escoltada.
Vídeos de DEVEGA PRODUCTIONS.
0