Juan Antonio Olivieri, de l’infart a travessar l’Atlàntic a rem: “Existeix una altra manera de viatjar”
LLEGIR EN CASTELLÀ
Hi ha viatges que comencen molt abans que una embarcació toqui l’aigua. El de Juan Antonio Olivieri, Oli (Palma, 1969), va començar, en certa manera, l’abril de 2025, quan un infart el va obligar a aturar-se i li van col·locar dos stents. Va ser una pausa forçosa per a un home que feia més de tres dècades que realitzava expedicions per muntanyes, deserts, selves i carreteres de mig món. També va ser un recordatori d’una cosa que ja havia après de molt jove, quan el seu pare va morir als 45 anys i va deixar cinc fills. “Aleshores, jo tenia 18 anys i, quan el vaig veure morir tan jove, vaig dir que jo volia viure la vida, gaudir-ne, esprémer la”, recorda. Ara, als 57 anys, vol tornar a posar-se davant d’un repte de dimensions enormes: remar des de Mallorca fins al Carib el 2027.
Oli prepara la seva Expedició Zero, una travessa de més de 4.500 milles nàutiques que pretén fer completament en solitari. No hi haurà motor, ni vela, ni assistència exterior durant la navegació: l’embarcació avançarà gràcies als seus braços i rems, i tot l’equip necessari funcionarà amb energia solar i un generador manual. “No busco batre rècords”, explica. La seva intenció és demostrar que hi ha una altra manera de viatjar i de relacionar-se amb l’entorn: “Vull demostrar que existeix una altra manera de viatjar i de ser conscient de la petjada de carboni que deixes quan viatges”. L’expedició vol convertir-se així en un projecte de comunicació i conscienciació sobre la importància dels oceans.
L’home que sempre ha buscat la immensitat
a història d’Olivieri amb l’aventura va començar poc després d’aquella mort que el va marcar. Amb 18 anys va començar a escalar amb un amic de la mili obligatòria i, en menys d’un any, va passar de les muntanyes de Mallorca a coronar el cim més alt d’Amèrica del Sud, l’Aconcagua, recorda ara amb emoció. Després van arribar els Alps, l’Himàlaia, Àfrica —va pujar al Kilimanjaro, el sostre d’Àfrica, cim que també va aconseguir el seu bon amic Mix Manresa—, Àsia i Amèrica. El 2004 va ascendir al Cho Oyu; el 2006, a l’Everest, juntament amb Tolo Calafat —que va morir el 2010—, i durant anys va combinar les grans muntanyes amb travesses amb bicicleta per alguns dels indrets més extrems del planeta.
El seu currículum és ple de distàncies i desnivells: 11.000 quilòmetres per Sud-amèrica durant l’expedició Transandina 99; 10.500 quilòmetres pel Canadà fins a arribar al Cercle Polar Àrtic; 5.000 quilòmetres per la Ruta de la Seda; 5.400 per l’Outback australià, o una travessa hivernal per Sibèria que va abandonar després d’enfrontar-se a temperatures de fins a 58 graus sota zero. També ha recorregut Mongòlia, Islàndia, la Baixa Califòrnia i Sulawesi. Cada expedició, explica, li ha deixat un ensenyament. “Cada expedició, gran o petita, m’ha ensenyat alguna cosa sobre la natura, les cultures i sobre mi mateix”.
El mar, però, feia molt de temps que ocupava un lloc especial en la seva imaginació. “Com diu un amic meu, soc un amant de la immensitat”, explica, abans d’afegir que l’apassionen “els espais oberts, grans i amb amplitud”. De jove, fins i tot somiava anar a viure en un vaixell al Pacífic sud i al sud-est asiàtic. En els darrers anys, però, la massificació turística havia començat a canviar la seva manera de viatjar. “Últimament ja no fèiem viatges tan llargs perquè ens costa molt a causa de la massificació turística a tot arreu”, relata. I posa un exemple: “Ara ja no pots anar als Pirineus i improvisar que dormiràs en un refugi perquè ho has de deixar tot preparat per la quantitat de gent que hi trobes”.
Un vaixell que ja ha travessat dues vegades l’Atlàntic
La idea de creuar l’oceà feia anys que li rondava pel cap, però després de l’infart va prendre la determinació de donar-li una forma concreta. Va començar a buscar informació sobre la preparació física i tècnica, sobre altres persones que havien fet travesses similars i sobre l’embarcació necessària per poder dur-la a terme. Volia que el viatge tingués, a més, una dimensió ecològica: una aventura en què l’esforç humà substituís el combustible i en què es pogués demostrar que és possible reduir la petjada de carboni. “Quan viatjo, intento fer-ho sempre d’una manera més sostenible, sense ser gaire intrusiu en la cultura a la qual vaig, i intento deixar la mínima petjada possible per allà on passo”, explica.
Per fer-ho ha triat un Rannoch 25, un bot de rem oceànic dissenyat per afrontar travesses transoceàniques i utilitzat també en curses d’aquest tipus. Té uns 7,5 metres d’eslora i 1,9 metres de mànega i està equipat amb una cabina estanca i compartiments de seguretat. Incorpora pilot automàtic, dessalinitzador manual i elèctric, sistema AIS, balises EPIRB i PLB, bot salvavides i una estació meteorològica a bord. A més, no es tracta d’una embarcació que s’estrenarà a l’oceà: el vaixell ja ha travessat dues vegades l’Atlàntic.
Juan Antonio el va adquirir de segona mà a França per uns 60.000 euros després d’aconseguir un crèdit —un vaixell d’aquestes característiques nou costa més de 80.000 euros—. L’elecció d’una embarcació usada respon també a la filosofia de la seva Expedició Zero: evitar la construcció d’una de nova i l’impacte associat. “La meva dona em deia que estava boig i no s’ho va creure fins que vaig comprar el vaixell després que em concedissin un crèdit”, explica entre rialles tímides. Ara el Rannoch 25 és al port de S’Estanyol, on Olivieri comença a dominar una embarcació que, durant mesos, serà alhora el seu mitjà de transport, casa seva i lloc de descans.
Una casa de set metres enmig de l’oceà
El vaixell serà també un petit laboratori d’autosuficiència. L’energia provindrà de plaques solars i d’un generador manual, que permetran alimentar els equips de comunicació i navegació, el pilot automàtic i la dessalinitzadora. L’aigua potable es produirà a bord i el menjar serà principalment liofilitzat, calculat per evitar residus que no es puguin gestionar. El sistema de comunicació per satèl·lit permetrà transmetre dades de posició, mètriques de rendiment i contingut multimèdia gairebé en temps real. La idea és que durant la travessa no sigui necessari utilitzar combustibles fòssils i reduir al màxim la petjada de carboni del projecte.
Olivieri reconeix que la petjada zero absoluta no existeix: la fabricació dels equips, els desplaçaments i altres elements generen un impacte indirecte. Per això, el projecte contempla protocols per mesurar aquesta petjada i la intenció de compensar-la mitjançant el suport i la participació en projectes de carboni blau, a més de publicar periòdicament les dades. La filosofia d’aquesta gesta es resumeix en el seu “cada acció compta” i també en una altra idea que Oli defensa amb claredat: “No es pot esperar a tenir la tecnologia perfecta, la legislació ideal o les condicions òptimes. Hem d’actuar avui mateix”.
Olivieri reconeix que la petjada zero absoluta no existeix: la fabricació dels equips, els desplaçaments i altres elements generen un impacte indirecte. Per això, el projecte contempla protocols per mesurar aquesta petjada i la intenció de compensar-la mitjançant el suport i la participació en projectes de carboni blau.
La decisió de no utilitzar vela també és conscient. Podria aprofitar el vent per avançar, però vol que l’esforç físic formi part inseparable del repte. “Ja ho estudiaran els psicòlegs, però els que ens dediquem a això necessitem que hi hagi un esforç físic per aconseguir l’objectiu que ens proposem”, diu. I ho resumeix amb una frase que explica la seva manera d’entendre l’aventura: “Si no sues la samarreta, no té el mateix valor”. Remarà, per tant, durant mesos, amb l’oceà com a únic espai al seu voltant i depenent dels corrents, el vent i la seva capacitat per mantenir el ritme.
Dormir dues o tres hores i tornar a remar
Una de les dificultats més grans serà una cosa tan bàsica com dormir. Olivieri ho haurà de fer en intervals molt curts per comprovar contínuament la deriva de l’embarcació i corregir el rumb si cal. “Durant aquests quatre o cinc mesos que durarà el viatge, mai no dormiré més de 3 hores seguides”, remarca. Dins de la cabina no podrà estar assegut ni dret, únicament estirat. Quan necessiti aturar-se o reduir la velocitat de la deriva utilitzarà una àncora de capa, “una mena de paracaigudes” que es llança per la popa per frenar el desplaçament del vaixell.
Durant aquests quatre o cinc mesos que durarà el viatge, mai no dormiré més de 3 hores seguides
La navegació exigirà, a més, uns coneixements tècnics que fins ara no havien tingut tant de pes en les seves expedicions. “Fins ara, en els viatges, com a màxim utilitzava un GPS i analitzava una mica l’orografia del lloc de destinació”, explica. Ara ha d’aprendre a llegir mapes, a utilitzar el pilot automàtic i el plotter, a calcular rutes i a interpretar la deriva i els corrents. “Cada vegada que surto al mar és un aprenentatge nou”, reconeix. Abans d’afrontar l’Atlàntic farà navegacions curtes per les Balears i té previst anar fins a Cabrera i dormir enmig del mar per adquirir més destresa amb el vaixell.
El Mediterrani serà precisament una de les parts que més preparació exigirà. “Aquest mar pot arribar a ser més complex que l’Atlàntic per dormir”, assegura. Les onades són curtes; els vents, més canviants; hi ha marees i haurà de remar a favor d’aquestes i no en contra. A l’Atlàntic espera aprofitar els vents alisis, tot i que sap que també pot trobar-se amb tempestes i onades grans. L’adaptació a un espai tan reduït serà un altre dels reptes: “Aprendre a viure en un espai tan petit i saber moure’m i maniobrar tan ràpid, juntament amb la tècnica del rem, a la meva edat, als 57 anys, crec que té un valor”. Després afegeix: “Mai no és tard per aprendre alguna cosa nova i un esport d’aquest calibre”.
Per etapes
L’expedició està plantejada en tres grans etapes i estarà sempre condicionada per la meteorologia. La primera serà el Mediterrani, amb unes 700 milles nàutiques entre Mallorca i Cadis i escales tècniques a Dénia, Cartagena, Almeria i Màlaga. Olivieri calcula que aquest tram pot durar uns 40 dies. No vol córrer. “L’important no és arribar aviat, sinó arribar sa i estalvi”, explica. Per això preveu aturar-se allà on sigui necessari i esperar que les condicions siguin favorables. Abans, el setembre de 2027, farà una volta a Mallorca que està previst que duri uns 15 dies.
L’important no és arribar aviat, sinó arribar sa i estalvi
La segona etapa serà d’unes 800 milles, des de Cadis fins a les Canàries, amb una escala estratègica a Madeira i posterior arribada a La Gomera. Serà el primer tast de l’Atlàntic i la intenció és aprofitar el corrent de les Canàries. El tram pot durar al voltant de 15 dies i, un cop al port, Oli preveu descansar uns 15 dies per reparar i posar a punt l’embarcació abans de la gran travessa. Esperarà a les Canàries la finestra adequada de vents. El calendari és aproximat i està supeditat a la meteorologia: el mateix projecte preveu que la travessa s’iniciï a mitjan setembre de 2027 i que la travessa atlàntica comenci un cop acabada la temporada d’huracans.
La tercera etapa serà la travessa de l’Atlàntic pròpiament dita. Des de San Sebastián de La Gomera posarà rumb al sud-oest seguint els alisis cap a Barbados o Antigua, amb Martinica com a alternativa. Són unes 3.000 milles nàutiques i l’estimació concreta que figura en el projecte situa l’arribada entre 120 i 140 dies després de la sortida de La Gomera. Serà aleshores quan Olivieri quedi completament sol davant de l’oceà, sense motor, sense vela i sense assistència exterior. “Una gesta que avui dia continua sent una utopia, un somni”, reconeix. Però immediatament torna a una idea que l’acompanya des del principi: “Tota aventura comença sempre somiant”.
Després de l'Everest, l'oceà
El projecte també és una continuació de la trajectòria d’un home que mai no ha entès l’aventura únicament com una competició. El 2006, Olivieri i Tolo Calafat es van convertir en els primers mallorquins a coronar l’Everest. Ara fa 20 anys d’aquella ascensió i l’explorador reivindica que els illencs s’animin a afrontar també les grans muntanyes de 8.000 metres. Percep, això sí, “un salt generacional”, un canvi “molt important” en les tendències i les pràctiques relacionades amb aquest tipus d’aventures. Ell ha continuat buscant altres escenaris i altres reptes.
El 2006, Olivieri i Tolo Calafat es van convertir en els primers mallorquins a coronar l’Everest. Ara fa 20 anys d’aquella ascensió i l’explorador reivindica que els illencs s’animin a afrontar també les grans muntanyes de 8.000 metres.
Ara l’escenari és l’oceà i el repte també té a veure amb com viatgem. Olivieri critica que la tecnologia permeti conèixer pràcticament un lloc abans d’haver-hi estat. “Estem tan immersos en la tecnologia que, quan sortim de viatge, ja coneixem per endavant tot el que hi ha en fotos i vídeos; ja ho sabem tot abans que passi”, sosté. De vegades, explica, fins i tot la realitat decep en comparació amb la imatge prèvia. “Hem perdut la recerca de la sensació o l’emoció de descobrir llocs nous”. Per a ell, l’aventura consisteix precisament a recuperar aquesta incertesa i posar-se davant d’una cosa que no pot controlar del tot.
També qüestiona que la fortalesa física actual es tradueixi necessàriament en una recerca d’experiències extremes. “Vivim en una època en què les persones estan molt fortes físicament, però això no es tradueix, en molts casos, en aventura”, afirma. La seva pròpia vida ha estat marcada per aquesta voluntat de posar-se a prova: des de l’Aconcagua fins a l’Everest, des de la Ruta de la Seda fins a Sibèria. Ara vol portar aquesta mateixa lògica a l’oceà i fer-ho, a més, amb un projecte que pretén reduir al màxim l’impacte ambiental.
“No un superheroi, sinó una persona amb dubtes i pors”
El vaixell es diu Misogi, un nom que Olivieri ha triat per a aquesta nova etapa i que, en psicologia i desenvolupament personal, fa referència a un repte extrem i escollit de manera voluntària, l’objectiu del qual és trencar amb les rutines habituals, afrontar la por al fracàs i ampliar de manera significativa els límits de la nostra zona de confort.
El vaixell es diu Misogi, un nom que Olivieri ha triat per a aquesta nova etapa i que, en psicologia i desenvolupament personal, fa referència a un repte extrem i escollit de manera voluntària, amb el propòsit de trencar amb les rutines habituals i afrontar la por al fracàs.
L’embarcació roman a Mallorca mentre el seu propietari prepara els equips, aprèn a utilitzar els sistemes i fa les primeres navegacions. Durant el 2026 està previst completar l’adaptació dels equips de navegació, comunicació, salvament i de la dessalinitzadora, a més de fer proves per les costes de les Balears. Durant la primera meitat del 2027 arribaran les travesses més llargues, com Mallorca-Península-Mallorca, i els ajustos dels patrons de son i de rem. També haurà de tramitar els permisos, estudiar els corrents i la meteorologia, preparar l’alimentació i completar l’entrenament físic i psicològic.
Olivieri també està buscant patrocinadors per fer realitat l’expedició i té previst posar en marxa un crowdfunding. “Crec que és important que es vegi que hi ha mallorquins que es mouen pel món d’una manera diferent”, afirma. No vol que el projecte sigui només una història individual: la seva intenció és que el missatge que surti de Mallorca arribi més lluny que el mateix vaixell i serveixi per qüestionar la relació que mantenim amb els mars i els oceans. “Et convido a qüestionar-te amb mi com ens relacionem amb els nostres mars”, planteja.
I tampoc no vol presentar-se com un heroi invulnerable. Després de l’infart, sap que el repte té una dimensió personal evident, però rebutja convertir-lo en una simple història de superació. “Et convido a seguir no un superheroi, sinó una persona amb dubtes i pors i un compromís inquebrantable”, diu. L’objectiu, insisteix, no és conquerir l’oceà, sinó relacionar s’hi des d’una altra perspectiva. “Expedició Zero no és només un repte físic, és la demostració que podem relacionar-nos amb el mar des de l’admiració i no des de l’explotació”. El somni, de moment, és a terra. El 2027 haurà de demostrar que també pot surar.
0