Viure en una tenda de campanya amb una feina de deu hores al dia a Eivissa: “Tornaré a Cadis, l’illa no funciona”

Des de la planta on es concentren els despatxos dels directius que gestionen el dia a dia de l’Àrea de Salut d’Eivissa i Formentera es veuen punts taronges, blaus i grisos. Són els colors de les tendes de campanya que s’han plantat en un terreny que limita amb l’Hospital Can Misses. Des de principis de maig hi ha desenes d’infrahabitatges –també barraques aixecades amb fusta i pladur– en una franja de terra situada entre el complex hospitalari i el segon cinturó que envolta la capital eivissenca. Sòl públic que pertany a l’Ajuntament d’Eivissa. Fa anys, el consistori va signar un conveni amb l’Ib-Salut –el servei sanitari de les Illes Balears– per cedir-li l’ús d’una parcel·la que va romandre buida durant molt de temps. Ara fa falta. La raó? Les obres que durant dos anys traslladaran l’activitat d’un centre de salut fins a l’hospital públic.

Es Viver és un dels tres centres de salut situats a Vila, el topònim popular del municipi d’Eivissa, el més poblat de l’illa: 56.000 habitants. Per absorbir el gran flux de pacients –almenys 25.000 targetes sanitàries– que es mouran fins a Can Misses, la gerència de la sanitat pitiüsa té previst ubicar un aparcament en el terreny municipal. No n'hi haurà prou amb desbrossar aquesta hectàrea i mitja plena de pins i mates de savina, aplanar el terreny i abocar-hi grava. Els punts taronges, blaus i grisos que acoloreixen la vegetació confirmen que la finca s’ha convertit en un refugi. De persones sense llar. També caldrà desallotjar-les.

La vida dins una tenda de campanya

El primer que va fer A. en arribar a Eivissa va ser atracar-se al Decathlon per comprar una tenda de campanya. Segons la descripció que es llegeix a la web del centre comercial, és un envelat plegable amb un habitacle pensat perquè sis persones es reparteixin els seus sis metres quadrats. Per poc més de cent euros, confort a la natura en cas d’acampada; una altra història si la tenda és ca teua: 1,75 metres d’alçada que permeten estar dret si un no és massa alt, vuit quilos de pes fàcils de transportar, terra antiinsectes, finestres i portes amb mosquitera i teles impermeabilitzades.

Per si de cas, A. ha col·locat una capa extra –esquitxada amb taques de vaca lletera– sobre l’únic sostre que es podia permetre. Ell no tenia ni els contactes ni els materials per construir-se una barraca de fusta recolzada en la soca i les rames d’un garrover. Així ho han fet alguns dels seus vesins. Ara, A. haurà de confiar en la resistència que garanteix el fabricant –aguanta vents de fins a 50 quilòmetres per hora– i creuar els dits quan l’helicòpter de l’hospital voli baix en els seus enlairaments i aterratges. Buscar un lloguer no és una opció.

A. és sahrauí. Va passar tres estius a Andalusia perquè era un dels infants acollits durant les vacances per una família espanyola. Després es va traslladar a l’illa, on va comprar al Decathlon una tenda de campanya per poc més de 100 euros en no poder assumir el lloguer. Ha de confiar que resisteixi els vols de l’helicòpter de l’hospital

Encara que disposi de permís de residència perquè té un carnet d’apàtrida, A. no podria firmar un contracte. Els ingressos no li arriben:

–Quan vaig veure els preus de les habitacions em vaig adonar que havia de guanyar molts, moltíssims diners, per pagar-me una habitació i que encara em quedessin més de mil euros per passar la resta del mes. Per això vaig venir aquí amb la tenda de campanya... i em vaig trobar altres persones que em van dir que abans vivien en altres terrenys molt propers, però que va arribar la policia i els va fer fora. Alguns són compatriotes meus.

A. és sahrauí. Va néixer a Dakhla, una ciutat fundada pels espanyols el 1884 amb el nom de Villa Cisneros perquè fos la capital de la colònia i un dels seus principals ports pesquers. Avui és territori sota domini marroquí. A., que té vint-i-nou anys, en va marxar “fa tres”. Per emigrar a Andalusia, una terra que coneix bé perquè ell va ser, segons explica, un dels infants acollits durant les vacances per una família espanyola. “Vaig passar tres estius a Sevilla, mantenim el contacte, aquella gent són com el meu pare i la meua mare... però abans de venir a aquestes illes, el meu poble era San Fernando”, explica en un castellà molt fluid on el deix gadità és innegable.

Vaig estar tres estius a Sevilla, mantenim el contacte, aquelles persones són com el meu pare i la meva mare… però abans de venir a aquestes illes, el meu poble era San Fernando

El problema crònic del barraquisme eivissenc

És un efecte Guadiana: desapareix un assentament barraquista, en sorgeix un altre en l’espai lliure més pròxim. Sense opcions realistes d’habitatge en un mercat asfixiat per uns preus que doblen la mitjana estatal, el barraquisme i els campaments de caravanes i furgonetes fa anys que s’escampen a la vista de tothom. El poblat on viu A. –per exemple– va créixer quan es van desallotjar, a principis i finals d’abril, dos campaments situats a pocs metres.

“Com a norma general, davant d’un desallotjament mantenim un dispositiu especial de vigilància permanent en zones sensibles susceptibles d’ocupació. Si detectem que s’hi acumulen materials per construir presumptament casetes o infrahabitatges, es retiren. I hi ha presència policial constant. És el que es pot fer. Això, i instar els propietaris dels terrenys a tancar-los”, insisteixen des de l’Ajuntament d’Eivissa, governat amb majoria absoluta pel Partit Popular.

Tancar la finca va ser el que va fer l’Ib-Salut dies després de l’ocupació. El perímetre no es va clausurar del tot perquè les barraques ja hi eren; es va deixar un espai perquè els habitants poguessin entrar i sortir. El tancament “no ha tengut res a veure” amb l’aparició de les barraques, sinó “amb els preparatius per convertir la zona en aparcament”, expliquen des de l’Àrea de Salut d’Eivissa i Formentera. Es podrà fer aquesta reconversió si el solar està habitat? En casos similars i pròxims –en el temps i en l’espai–, els propietaris han hagut d’esperar fins a un any i dos mesos per obtenir l’ordre judicial que autoritzi el desallotjament d’un terreny ple de barraques.

Per iniciar el procés, fa falta presentar una demanda als jutjats. Ni l’Ajuntament d’Eivissa ni l’Ib-Salut ho han fet encara. Des de l’equip de govern entenen que ha de ser la gerència de l’hospital qui mogui fitxa, ja que té la cessió d’ús. Des de Can Misses responen que “els serveis jurídics estan valorant com procedir”. Dos especialistes en dret urbanístic consultats per elDiario.es coincideixen que tant el consistori com la gerència de l’hospital podrien iniciar el procés judicial.

La requalificació del terreny ocupat

Mentrestant, la política continua el seu curs i allarga els terminis. Al març, abans que els altres dos desallotjaments creessin el nou poblat, el ple de Vila va acordar deixar en mans de l’Institut Balear de l’Habitatge (IBAVI) el mateix terreny cedit a l’Ib-Salut. Objectiu: construir dos-centes VPO destinades a funcionaris. Per fer-ho, el PP, amb el suport del PSOE, Vox i Unides Podem –tota l’oposició–, va requalificar la parcel·la perquè es pugui urbanitzar en un futur pròxim. La condició és que l’habitatge assequible per a treballadors públics es construeixi en un termini màxim de cinc anys. Des de la Conselleria d’Habitatge asseguren que “s’està tramitant la cessió del solar” a l’IBAVI des de l’Ib-Salut. Però abans, l’organisme sanitari hauria d’aconseguir el desallotjament del terreny i habilitar-hi un aparcament. El possible retard del trasllat del centre de salut Es Viver a Can Misses podria concedir cert marge.

Fonts sanitàries que prefereixen no identificar-se expliquen que la data del trasllat a l’hospital “ha canviat diverses vegades” i no sembla que hagi de començar “fins a finals d’any”. Havia de passar durant el segon semestre de 2026, tal com consta a la pàgina web de la Conselleria de Salut. En tancar aquesta edició, la Conselleria de Salut, dirigida per la popular Manuela García Romero –de professió, anestesiòloga–, no havia respost si les obres del nou centre de salut començarien en els terminis previstos. Si fos així, la necessitat d’un aparcament extra per agilitzar el trànsit en un barri –amb dos escoles properes a l’hospital, instal·lacions esportives i una sortida del nucli urbà– que col·lapsa de vehicles a les hores punta no seria tan urgent.

Ara, qui aparca en un descampat –encara– obert al carrer per deixar els infants a l’escola a les nou del matí o recollir-los a les dues del migdia deixa el cotxe davant d’una filera de caravanes i furgonetes industrials. Perfectament visibles des de les finestres de les habitacions dels pacients ingressats a l’hospital. En un d’aquests vehicles va viure, segons apunta la investigació policial, l’individu que la setmana passada va esquivar els controls de seguretat de Can Misses per agredir sexualment una malalta de càncer.

Els pacients de l’hospital veuen des de la finestra una filera de caravanes i furgonetes industrials

“Els temporers continuaran sent necessaris”

“Fa molts anys els temporers sabien que tindrien allotjament dins l’hotel on treballaven. Ara no hi ha on ficar-se. La gent continuarà sent necessària, s'ha de trobar una solució. Hi ha un estudi publicat el febrer de 2023 que indicava que només a la ciutat d’Eivissa hi havia mil habitatges buits. Què passa, que es mantenen tancats tot l’any i es guarden per llogar-los a turistes a l’estiu encara que estigui prohibit? A Eivissa només quatre habitatges s’han adherit al programa de lloguer segur del Govern. D’una banda tenim propietaris que diuen que necessiten més seguretat jurídica per llogar, però quan els la donen, els habitatges no surten al mercat”, explica Gloria Corral Joven en una nota de veu. Representant de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, aquesta jubilada amb experiència en política institucional –va ser regidora per la coalició d’esquerres Guanyem a l’Ajuntament d’Eivissa entre 2015 i 2019– parla amb coneixement de causa. Coneix bé com funciona l’estiu eivissenc: durant quatre dècades va treballar per al turoperador alemany TUI.

Corral planteja una dicotomia per resoldre “el drama social”: “El Consell ha aprovat una llei perquè les caravanes no puguin estar en llocs que no siguin pàrquings, però no he vist que cap ajuntament ni el mateix Consell hagin plantejat cap zona de pagament amb els serveis necessaris i habituals d’un càmping (dutxes, tractament d’aigües residuals, serveis, una bugaderia...). Em pareix la solució més lògica... encara que alhora sigui il·lògic normalitzar que la gent hagi de viure en caravanes, campers, barraques o tendes de campanya. És un problema molt complex, però sabent que hi ha persones que es mouen d’unes comunitats autònomes a unes altres per poder treballar... la solució és posar 20.000 euros de multa a algú que viu en una caravana?”.

Retorn a Cadis

A. surt de la tenda per deixar un gotet de te mig begut damunt la safata que té al costat de la cremallera de la tenda, la porta de casa seva. Sobre el metall platejat hi ha dos tetes, dos gots més dret i el bassiot que ha deixat un tercer got quan ha perdut l’equilibri. A dos passes del raconet on prepara les infusions descansen unes sabatilles i un calçador. Quan entra a casa, A. se les lleva religiosament; mai no fonya amb la sola les tovalloles que li fan de catifa. Quan surt, fa el gest contrari. La falca va al taló i el peu llisca cap avall fins a la punta.

–Per què vas venir a Eivissa? No tenies feina a Cadis?

–Sí. Allà guany 1.800 euros al mes amb una empresa, i també tenc habitatge i menjar. Només em pag el tabac [riu] i el transport.

–Llavors, per què vas venir?

–A Dakhla tenc un fill petit. M’agradaria portar-lo algun dia a Espanya, però quan sigui més gran, quan tingui vuit o nou anys li faré els papers. Un cosí meu que treballava a Mallorca em va dir que hi anàs: sis mesos de temporada i els altres sis mesos podia anar al Sàhara a estar amb el meu fill.

–I què va passar?

–Que a l’hotel on vaig començar a treballar rentant plats només pagaven 1.500 euros. Compartíem una casa entre uns quants, pagàvem 250 euros de lloguer cadascú, però em vaig assabentar que a Eivissa hi havia feina i es pagava millor. I és així. Aquí puc guanyar 2.500 o 3.000 euros si faig feina sis dies a la setmana, deu hores cada dia. Són sous, però on visc? Sé que hi ha cases a Eivissa on viuen vint o vint-i-cinc persones. Molt bé, el lloguer és més barat, però on et dutxes, on rentes la roba, on menges...?

A Dakhla tinc un fill petit. M'agradaria portar-lo algun dia a Espanya, però quan sigui més gran. Aquí em puc guanyar 2.500, 3.000 si treballo sis dies a la setmana, deu hores cada dia. És diners, però on visc?

Amb les sabates posades, estira l’esquena i mira l’horitzó. Darrere les copes dels arbres, el sahrauí entreveu la silueta de l’hospital. Porta uns pantalons cargo, amb diverses butxaques, ideals per guardar-hi ferramentes lleugeres. A. es posa les mans a les butxaques més properes a la cintura i diu:

–A San Fernando em dedicava a instal·lar plaques fotovoltaiques. És una feina dura i física, la construcció, però al final era de vuit del matí a quatre de la tarda, amb mitja hora per al panet i mitja hora per dinar. Pensava que en el turisme, a l’hostaleria, estaria millor... però si no fan alguna cosa amb l’habitatge, aquesta illa no funciona... Crec que tornaré a Cadis d’aquí a unes setmanes. Allà els menús costen 11 euros i aquí vaig baixar al centre per anar a la bugaderia, vaig comprar quatre coses, vaig menjar alguna cosa per allà i no vegis! Quin clau, amic! [riu]