Quin esglai! Tot i que parlar ara de la decisió de Ximo Puig de fer coincidir Generals i Autonòmiques pertany ja a la història contrafactual (Què haguera passat si…), sembla que, al remat, alguna raó teníem els que pensàvem que no havia estat una decisió aconsellable. De fet, la “visibilització” valenciana a nivell estatal ha estat quasi nul·la: dues mencions per compromís a l’infrafinançament en el darrer debat. La campanya “autonòmica” s’ha espanyolitzat i el descens de Compromís i de Podem, arrossegat (a banda d’altres raons) pel vot útil contra el bloc de dretes ha estat a punt de jugar-nos una mala passada (52 escons a 47).
En les autonòmiques, el PSPV-PSOE no ha pujat tant com el PSOE a l’Estat i el que hagués pogut passar el 28 de maig resta una incògnita. L’únic que sembla prou evident és que Ximo Puig ho arriscà tot al previsible increment de la participació i a les bones enquestes del PSOE. La jugada no li ha eixit malament (per poc), però la cosa va més de victòria moderada i gens aclaparadora.
Si comparem els resultats de les Generals al País Valencià amb allò que s’ha esdevingut a Euskadi o a Catalunya, qualsevol triomfalisme és tan injustificat com perillós. L’alè de la dreta (sort que anava dividida!!!!) es fa sentir ben a prop: el PP surt millor parat que al conjunt de l’Estat; el “triomf” relatiu de personatges com Toni Cantó fa fredor i de la presència (massa rellevant) de Vox , més val no parlar-ne. A Catalunya i Euskadi passa tot el contrari (reconec la meua enveja) i, d’alguna manera, recull el treball per “voler ser” sense renúncies ni ambigüitats. Suposant, com desitge, que les coses no vagen malament d’ací un més, quatre anys passen volant i, en lloc de treure pit, cal fer una bona autocrítica i canviar estratègies per tal que l’esglai d’ ahir a la nit no es torne en plors el 2023.
No em fa gens de gràcia exercir de malastruc però m’estime més passar-me que caure en la idiòcia i l‘autosatisfacció suïcida. I vostè que proposa?, pensarà més d’ un. No tinc l'esfera de vidre, ni el bàlsam de Fierabràs, ni el llibre de receptes. Tanmateix i sense menystenir l’urgent i necessari debat que hauria de tenir lloc abans de las vacances d'estiu, sí que puc, de nou, apuntar algunes propostes, desitjos o somnis.
No seré jo qui negue la importància dels problemes “reals” del país (el nostre, és clar, que això de la Comunitat sona a monjos): una economia en regressió -Joaquin Maudos dixit amb arguments contundents-, siga en termes de PIB per càpita, de baixa productivitat (ull a la formació dels empresaris!); d’especialitzacions errònies (la construcció i el turisme) que expliquen el baix nivell salarial coherent amb la baixa productivitat, de caiguda en el pes relatiu de les exportacions (sols l'10’6% d’Espanya i la Ford amenaçant), d’una ratio d'I+D+i ridícula i inferior a la mitjana estatal, ja de per se baixa. A més, el memorial de greuges força conegut del finançament insuficient (que impossibilita dotacions sensates de bens i serveis públics), de la telenovel·la del corredor mediterrani i, per acabar, d’un deute públic excessiu (el 41’ 8% del PIB) producte en bona mida d’un sistema de finançament pervers.
Si tot això pertany al món de l’economia en sentit més o menys estricte, tampoc podem ni hem oblidar l’increment de la pobresa i la desigualtat; la precarietat i temporalitat laboral: la permanència de nivells poc desitjables d’exclusió social: el problema de l’habitatge; els deures pendents en l’àmbit de la dependència o els dèficits en sanitat i educació derivats de la manca de recursos financers. La recuperació de la memòria (del franquisme encara en sabem massa poc) ha de ser també a l’agenda política. I hem de fer desaparèixer les foses comunes. És una prioritat absoluta.
Tanmateix , tot i que hi ha feina per donar i vendre, torne a insistir que una nova política econòmica (per quan el “nou model” ?) i social ha de comptar amb el suport i la complicitat del personal i que aquests pilars sols poden ser ferms des d’una activació igualment ferma dels sentiment de pertinença, del conreu de la identitat, del foment prioritari de la nostra llengua i cultura com a condició sine quan non d’un sentiment i una decisió de “voler ser” com a valencians. Els castellanoparlants i els residents no nascuts al país ens ho agrairan perquè només un poble amb autoestima té alguna cosa que oferir.
Tot açò implica també trencar el mur i el límit mental de la Sènia i conrear els intercanvis culturals amb Catalunya. Sense aquest redreçament identitari en què la ciutat de València ha de jugar un paper clau contra el provincialisme, els problemes “reals”, per greus i evidents que siguen, no assoliran la necessària força reivindicativa.
Amb l’afirmació del “voler ser valencians” (lluny de tanta tradició sols aparentment progressista i sovint farcida d’esperit eclesial), caldria abordar d’una vegada una organització territorial sensata i eficient, creant governs supramunicipals per cessió de competències de Generalitat i ajuntaments, on les Diputacions (ni les limitades mancomunitats) no tenen cabuda.
Supose que, com diuen al Nord, tot açò és somniar truites però ara que tenim (pels pèls) una reedició del Botànic i un probable continuisme en el poder local, pense que és hora de redefinir polítiques i d’abandonar l'estatus de subalterns. En Madrid no pintem fava (cal dir- ho amb claredat) perquè la E del PSOE pesa molt i, sols si des d’ací ens fem de valdre i creem complicitats, podem tindre un futur raonable. Com deia El Roto, no sé si cada vegada ho veig tot més clar o estic confós a un nivell superior. Salut.
Sobre este blog
Aquest blog pretén oferir una opinió curta i concisa sobre temes d’actualitat .El mateix títol ja fa evident el desig explícit d’utilitzar, tant com siga possible, l’humor i la ironia, fugint de la grandiloqüència, el “Catarroja descoberta” i les desqualificacions apriorístiques. Tota idea és benvinguda i pensar diferent només pot enriquir-nos. L’autor te la consciència nítida de la seua minorització i l’assumeix amb joia.
