La (in)dependència financera dels partits

Els partits polítics es gastaran en aquesta campanya electoral 8,6 milions d’euros, segons les dades facilitades per ells mateixos. Aquesta xifra, que representa un 25% menys que la del 2010, no es podrà contrastar fins d’aquí uns mesos, quan els partits hauran de presentar totes les factures al Parlament de Catalunya. D’entre tots els partits, CiU és el que se’n gastarà més, amb una despesa prevista de tres milions d’euros. Darrera seu venen els socialistes que es deixaran poc més de dos milions. Per aconseguir aquests diners, a més de les aportacions que fan els militants, les formacions tenen diferents vies, que poden ser públiques o privades. Totes elles, especialment en el moment de actual de crisi i de retallades de serveis públics, provoquen certa controvèrsia.

Finançament públic

Tots els partits que compten amb un grup parlamentari (més de 5 diputats) rebran uns 900.000 euros per la campanya per finançar l’enviament de cartes a tots els domicilis amb les corresponents paperetes. Fins ara els partits han estat incapaços de posar-se d’acord i intentar reduir aquesta despesa, enviant per exemple, totes les paperetes en un mateix sobre. A més d’aquesta via de finançament, un cop es constitueixi el nou Parlament, cada partit cobrarà 16.000 euros per diputat. A causa de la crisi, aquestes dues partides s’han reduït en un 20%, però continuen movent molts diners. Una altra manera de finançar el partit és mitjançant els sous dels càrrecs electes. Cada formació regula aquesta partida al seu parer, però la pràctica més habitual és que cada càrrec doni un percentatge dels ingressos al partit.

Finançament privat

Les altres dues maneres d’omplir la caixa dels partits és a través de donacions i dels crèdits amb entitats financeres. Aquestes dues fonts d’ingressos són les que generen més controvèrsies perquè, d’alguna manera, poden condicionar als partits a l’hora d’exercir la política, ja sigui afavorint a les empreses que han fet donacions (adjudicant obres públiques, per exemple) o ja sigui ajudant als banc i caixes amb els quals tenen crèdits milionaris pendents. Cal recordar que CiU ha ingressat, des del 1985 fins el 2007, 41,8 milions d’euros gràcies a les donacions anònimes. Durant aquests 22 anys, només tres partits CiU, PP i PNV concentren el 90% de totes les donacions anònimes. Des de l’any 2007, gràcies a una proposta d’ERC, aquesta pràctica és irregular i qui vulgui pot fer donacions però no de manera anònima.

Aquesta via d’ingressos ha provocat nombroses polèmiques i escàndols. El darrer ha estat de del Palau de la Música. Entre d’altres delictes, el que s’investiga és si algunes empreses, com el gegant Ferrovial, van utilitzar la institució centenària per desviar diners i finançar CDC.

Però totes aquestes vies d’ingressos no són suficients. Si hi ha ciutadans i administracions públiques que han estirat més el braç que la màniga, els partits polítics no són cap excepció. Tot el contrari. Tots els partits polítics parlamentaris, tret de Solidaritat Catalana per la Independència, tenen crèdits altíssims amb diferents bancs i caixes. Conèixer les quantitats no és fàcil, ja que el Tribunal de Comptes, la única font oficial, no s’actualitza des del 2007. En els darrers cinc anys s’han celebrat fins a cinc campanyes electorals, comptant la d’ara, de manera que la xifra encara pot ser superior. Sigui com sigui, els deutes dels partits l’any 2007 eren:

CiU - 16.051.117 euros

PSC - 7.345.615 euros

PP - 59.397.803 euros* (el PP fiscalitza els comptes de manera centralitzada)

ICV - 10.602.884

ERC - 2.865.829 euros

La major part dels crèdits que tenen els partits són per pagar la propaganda electoral i les hipoteques dels locals. Cada formació ha negociat les seves condicions i algunes fins i tot han aconseguit que les entitats financeres els condonin el deute. És el que va passar amb el PSC i ERC, poc després de passar de l’oposició al govern. L’any 2005, els socialistes van aconseguir que La Caixa els perdonés 6,5 milions d’euros, una quantitat que representava el 45% del préstec que tenien amb l’entitat financera des de 1994, segons va publicar el diari El Mundo. ERC també va negociar amb èxit, i va aconseguir que La Caixa els perdonés 2,7 milions d’euros corresponents a uns interessos d’un crèdit demanat l’any 1996.

Cada vegada més, els partits busquen noves vies per finançar-se, com les microdonacions de militants i simpatitzants o, fins i tot, com en el cas d’ICV, oferint bons retornables en dos anys amb un interès del 3%. A les darreres eleccions van aconseguir 120.000 euros.

Aquesta dependència que tenen els partits respecte bancs i caixes pot influir a l’hora de fer la seva feina amb total llibertat. El candidat de SI, Alfons López Tena, té claríssim que si encara es mantenen peatges que s’han amortitzat des de fa anys és perquè “CiU deu més de 20 milions d’euros a Abertis-La Caixa”. Aquesta dependència també podria haver influit a l’hora d’aprovar altres lleis que afecten a la banca, com la dació en pagament, el rescat dels bancs o l’escàndol de les preferents.

Austeritat palpable

La falta de diners ha provocat que els partits organitzin la major part dels seus actes en espais gratuïts, com el carrer, les seus dels propis partits o espais cedits per la junta electoral. La retallada de diners públics també ha afectat al nombre de cartells, que clarament és inferior al d’altres campanyes. Hi ha plafons destinats a la propaganda electoral que encara no tenen cap cartell. Fins i tot s’ha arribat al punt que, durant la primera setmana de campanya, en alguns barris i ciutats han predominat els cartells de partits polítics molt més modestos, com per exemple la CUP. En aquest cas, els partits petits han demostrat l’eficàcia de la militància compromesa, que surt cada vespre a penjar cartells. Els grans partits, acostumats a contractar empreses privades que fan aquestes tasques, estan perdent presència, almenys al carrer.