eldiario.es

Menú

Catalunya: molt més que un referèndum

L’1-O pot significar la cronificació d’un conflicte que només serveixi per a consolidar en el poder als qui, precisament, han promogut el desastre. O, al contrari, l’inici d’una transformació política a Espanya que permeti obrir un diàleg amb Catalunya. Això és el que està veritablement en joc l’1-O.         

- PUBLICIDAD -
Crece la tensión en el pabellón Siglo XXI al aumentar los manifestantes

Manifestants a les portes del pabelló Segle XXI a Saragossa on es va reunir el grup d'Unidos Podemos EFE

El Procés ha inspirat moltes metàfores. Va ser ‘una partida d'escacs’. On cada moviment s’estudiava al mil·límetre. Fins als últims mesos, quan els jugadors intuïen que s'acostava l'escac i mat. Arribava l'hora de la veritat. Era l'hora d'arriscar. Tant que la metàfora va deixar de servir. Ja no hi havia partida. El taulell va saltar pels aires amb les figures que encara hi resistien. Ja no és temps de jugades intel·ligents. Els errors es fan evidents. Són clamorosos. Però no importa perquè les regles dels escacs no serveixen en una confrontació oberta. Pels sobiranistes, els plens del 6 i 7 de setembre al Parlament, on es va atropellar la mateixa legalitat catalana, són un mal necessari, inevitable, a causa de la intolerància de l'Estat. Pel Govern del Partit Popular, tot el contrari. Aquesta és l’excusa perfecte per aplicar el pla previst, l’operació Anubis, la del déu de la mort en l’antic Egipte. No són temps d'empatia. La fi justifica els mitjans. Mariano Rajoy, que mai va creure en la partida d'escacs, es sent ara més a gust amb un joc basat en la força i no pas en la intel·ligència. Ja no cal guardar les aparences, ni les formes. És el moment de la repressió. Alcaldes imputats; alts càrrecs detinguts; la Generalitat intervinguda; mitjans de comunicació, partits polítics i directors d'escola intimidats. I de fons, l'amenaça formada per tres vaixells plens de policies i guàrdies civils.

Durant cinc anys, ni una sola proposta per una majoria social que reclama poder votar en referèndum. Ara, la resposta, l'única, és l'intent de la derrota. Ja no d'un govern independentista, sinó de les aspiracions i els sentiments de bona part dels catalans. Derrota també dels que durant anys han anat a contracorrent defensant terceres vies, pactes confederals. Que es consideren víctimes d'un xoc de nacionalismes. I que avui senten el fracàs de veure que molt pocs han escoltat la seva veu. Que no han pogut evitar el desastre.

Mariano Rajoy, i els poders que li empenyen, estan a punt de cometre un immens error. Com si fos el desenllaç inevitable d'aquell camí que va emprendre el Partit Popular quan recollia firmes 'contra l'Estatut' i que una majoria, aquí, veia 'contra Catalunya'. La repressió del referèndum provocarà una fractura irrecuperable entre una majoria social a Catalunya i l'Estat espanyol.

El Govern de la Generalitat, és veritat, ha emprès un repte colossal (la independència) sense tenir el suport social suficient. I possiblement la història ho recordarà amb severitat perquè ha posat en risc la principal conquesta de Catalunya, la de ser 'un sol poble'. Però la resposta del Govern del Partit Popular, si es compleixen els pitjors auguris, deixarà ferides que poden fer impossible tota sortida dialogada després de l'1 d'octubre.

Ara poc importa preguntar-se com hem arribat fins aquí. Afrontem unes hores decisives. Incertes. D'alt risc. On ja no hi ha partida d'escacs possible, però on hi ha molt en joc. Perquè els termes no estan ja en la reivindicació de la independència, ni, fins i tot, del referèndum. Si no en la defensa dels drets fonamentals, la dignitat i la llibertat enfront de la repressió. I de l'intent, una vegada més, d'humiliar, de derrotar, les aspiracions legítimes de milions de catalans que es reconeixen com a nació.

Així les coses, l’1-O és molt més que un referèndum. És el dia en què cristal·litzen a Catalunya i a Espanya esperances i prejudicis alimentats durant tants anys. On es desperten els vells discursos de l’odi resumits en aquell crit de ‘a por ellos’ que va acompanyar la sortida d’alguns combois de la Guardia Civil cap a Catalunya. O la solidaritat de l’assemblea de càrrecs electes, promoguda per Podemos a Zaragoza, parlant de fraternitat amb els insults dels ultres de fons. El fantasma de les dues Espanyes i el temor del naixement de dues Catalunyes. És el dia en què Europa, una vegada més, s’enfronta a la realitat de les nacions sense Estat. I, potser ara, no podrà seguir mirant cap a una altra banda.

L’1-O és molt més que un referèndum. Perquè ha de marcar el punt de inflexió: la fi del Procès tal com l’hem conegut. El gran risc és que, de la partida d’escacs, passem a la cronificació d’un conflicte latent, etern, esgotador, que només serveixi per a consolidar en el poder als qui, precisament, han promogut el desastre. O, al contrari, que marqui l’inici d’una transformació política a Espanya que canviï majories i permeti obrir un diàleg amb Catalunya. Això és el que està veritablement en joc l’1-O. 

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha