Ens trobem immersos en un cicle político-electoral en què es juga la possibilitat de concreció de la ruptura democràtica amb el règim del 78 plantejada pel cicle de lluites socials. Aquest cicle de mobilització va començar arran el gir austericida del govern Zapatero la primavera de 2010, que va tenir una primera expressió la vaga general del 29 de setembre i va irrompre amb el moviment el 15 de maig de 2011.
S’ha obert una crisi de règim, política, sòcio-econòmica i nacional a Espanya i Catalunya. En definitiva una crisi democràtica on la majoria percep que la política es fa en favor d’una minoria. La idea d’un poble front a oligarquia político-financera ha arrelat a base d’un intens activisme social, polític i cultural.
La política d’austeritat i aprofundiment de les polítiques neoliberals de destrucció de drets i polítiques de benestar en perjudici de la immensa majoria de la població, així com l'opció per salvaguardar els actius immobiliaris del gran capital financer per sobre de l’atenció al dret a l’habitatge, van ser iniciades pel govern de Zapatero, aprofundides pel govern de Rajoy i la complicitat dels governs d’Artur Mas. La reforma de l’article 135 de la Constitució l’estiu de 2011, així com el projecte d’Associació Transtlàntica pel Comerç i la Inversió (TTIP en anglès) les hem d’entendre com iniciatives per blindar constitucionalment aquesta opció política.
Després de diverses experiències i temptatives prèvies en el terreny polític, la irrupció de PODEMOS a les eleccions europees de 25 de maig de 2014 ha posat sobre la taula la possibilitat concreta d’amenaçar el règim del 78, les polítiques d’austeritat, el sistema de partits i el poder de les oligarquies en el camp del cicle electoral.
L’esquerra política i el sindicalisme existents han mostrat els seus límits per donar resposta política i connectar amb una mobilització i uns anhels populars articulats amb nous estils i noves formes. Uns límits lligats als compromisos amb el règim de la transició, la cultura de la derrota i la subordinació a lògiques del règim, així com a la desestructuració política, cultural i generacional de la classe treballadora, que no opera políticament com a tal, si no com a part del poble oposat a l’espoliació de l’oligarquia financera i la desdemocratització de la societat.
És en aquest element democràtico-populista, on la contradicció poble/oligarquia és central, on sorgeixen noves expressions polítiques, construïdes sobre lideratges forts que poden articular la diversitat i desestructuració fruit de la crisi, així com sobre la comunicació de masses de les xarxes socials, el sorgiment d’una nova generació de periodistes i comunicadors i l’assalt a les grans televisions.
L’esgotament de la mobilització social i la dedicació d’esforços a la intervenció en el cicle electoral té riscos per a un projecte de ruptura democràtica. En especial, si l'intervenció en el camp de joc del cicle político-electoral es fa en funció d’una estratègia d’inflació d’expectatives i d’intervenció mediàtico-televisiva i un cop contestada amb la posada en marxa de la campanya d’hostilitat, exclusió i assetjament mediàtic, així com l’estratègia proposada per Josep Oliu aquest juliol de llançar un PODEMOS “de dreta” i concretada en l’operació de recanvi generacional que és Ciutadans.
Donat aquest escenari, on insistir en aquesta estratègia passa per la seducció de sectors centristes i l’apelació al desig de canvi en uns entorns mediàtics hostils, hi ha el risc de desarrelar de la centralitat amb radicalitai i desconnectar del fenomen de fons, la construcció del poble en el seu conflicte amb l’oligarquia financera, del qual PODEMOS i la d’altres experiències n’han estat una expressió.
D’una o altra manera, ens trobem davant de la vella tesi de l’esquerra de què el que cal és substituir la vella socialdemocràcia, fer de socialdemòcrates en comptes dels socialdemòcrates per obligar els capitalistes facin de capitalistes. El problema d’aquesta tesi és que obvia que la crisi de la socialdemocràcia té a veure amb la possibilitat històrica del seu projecte, lligat al desenvolupament del pacte de classes de postguerra, un pacte que es va donar en unes determinades condicions i que ha estat trencat per l’oligarquia financera.
De que no hi ha programa viable volent simplement substituir el que queda de la socialdemocràcia (que ha perdut la partida des dels 70) es deprèn que no és moment de moderar l’audàcia, sinó d’ancorar-se en posicions de confrontació amb el capital financer intervenint i limitant els seus mecanismes de reproducció, d’aposta per un programa de repossessió de les majories, de potenciació d’un teixit productiu més democràtic i de refundació d’Europa sobre altres bases.
D’altra banda, com arran del 15M, també ens trobem davant la confusió de les tècniques de les ciències socials i les ciències de la comunicació amb la teoria social. Les tècniques comunicatives, l’anàlisi i interpretació de dades són ciències auxiliars que han mostrat el seu potencial descriptiu i la seva utilitat pràctica, però no poden substituir els projectes polítics -ni explicar els fenòmens sòcio-polítics- que tenen a veure amb subjectes socials reals en el seu devenir històric i que no són un mer agregat de posicions, d’eixos, tendències demoscòpiques i memes.
Contràriament a aquesta sortida centrista i mediàtica de la cruïlla estratègica, cal reivindicar la potència del procés de construcció popular iniciat en aquest cicle de mobilització i politització. Cal reconnectar amb l’articulació d’unitat popular, amb el protagonisme col.lectiu, amb la mobilització, amb la creació de base social i proposta ciutadana, i impulsar l’aliança que pugui ser capaç d’alterar la correlació de forces i de portar a terme la ruptura democràtica.
I cal fer-ho apelant a les intuïcions reforçades durant aquests anys d’empoderament ciutadà, reinventant -o recuperant- la relació entre llibertat, igualtat i democràcia. Apelant a un nou imaginari que s’ha obert pas i a noves solucions per refundar el pacte social. Solucions que entronquen amb el vell concepte radical de democràcia republicana - i en els drets humans- en el qual la llibertat no pot ser entensa sense la garantia de les condicions materials que sustenten la vida, l’existència. Perquè seguim sense voler ser mercaderia en mans de polítics i banquers! Reapropiem-nos de les nostres vides!
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
