eldiario.es

Menú

Montesquieu i la CUP de Barcelona

Quan està en joc la llibertat d’uns activistes, les gesticulacions per marcar perfil propi o l’autoreferencialitat autocomplaent poden acabar sent un exercici de frivolitat política

- PUBLICIDAD -

La convulsa situació que viu el país fa que els plens municipals esdevinguin caixa de ressonància de tot tipus de reivindicacions i conflictes. S’hi produeixen, llavors, batalles dialèctiques que després es traslladen a la xarxa i a vegades enfanguen la política. A Barcelona, és el que va succeir amb una moció de la CUP-Capgirem sobre un judici de cinc joves acusats d'alterar l'ordre públic arran d'una manifestació en favor de Can Vies.

Una de les qüestions controvertides del cas era la presència de la Generalitat com a acusació en un procés on es demanen penes de fins a 3 anys i 6 mesos de presó. A Barcelona, per evitar aquest tipus de situacions, a l'inici de mandat vàrem decidir retirar les acusacions municipals contra activistes. Es posava fi al criteri, iniciat durant el govern d'Hereu, d'exercir l'acusació en totes i cadascuna de les causes obertes per alteració de l'ordre públic. Ho explicava, poc després, en un article. La mesura va generar certa polèmica però, finalment, el Govern de Junts pel Sí també la va assumir parcialment arran del seu acord amb la CUP.

En el debat sobre la moció municipal vàrem expressar la nostra indignació i solidaritat amb els acusats. En lògica democràtica, i en contextos de vulneració sistemàtica de drets, acusacions tan desproporcionades clamen al cel. Són una prova més del biaix selectiu de la violència punitiva. Mentre la seva duresa contra els exclosos i els activistes sembla no tenir aturador, pocs delinqüents de coll blanc trepitgen una comissaria o una presó. No obstant això, ens vàrem veure obligats a abstenir-nos en la votació. La proposta estava plantejada amb uns termes inassolibles, amb incongruències i peticions que ens semblaven absurdes. Un dia abans de la votació vàrem anar al despatx dels regidors amb la intenció d’arribar a un acord. Volíem fer propostes per millorar-la i poder-la guanyar. Amb una actitud molt arrogant, ens van dir que no hi havia res a parlar. Gairebé no ens van voler ni escoltar. Vàrem entendre, llavors, que simplement no volien aprovar el text. I, evidentment, tampoc que el votéssim. Encara que ho haguéssim fet, de totes formes, s'hauria perdut. La resta de grups va votar-hi en contra i ERC també es va abstenir.

Lamentablement, no és el primer cop que la CUP-Capgirem Barcelona gesticula de cara a la galeria. A la Diputació de Barcelona, per exemple, va presentar una petició en solidaritat pels condemnats en l'acció "Aturem el Parlament". La seva situació era angoixant perquè, en cas de no concedir-se l'indult, podrien ingressar a la presó. Malgrat això, no van fer cap gestió per guanyar-la i es va perdre. Una altra moció presentada al consistori per nosaltres, per contra, sí que va guanyar-se. La denúncia del cas tenia, així, el ressò mediàtic que es mereixia. I s'exigia al Ministeri de Justícia que, en nom de la ciutat de Barcelona, s'evités l'empresonament.

Quan està en joc la llibertat d'uns activistes, les gesticulacions per marcar perfil propi o l'autoreferencialitat autocomplaent poden acabar sent un exercici de frivolitat política. Un dels nostres retrets a la moció del darrer ple municipal era, precisament, que semblava un simple acte d'impotència per després cercar rèdit a les xarxes. I, en efecte, és el que succeir poc després. Les piulades permeten reduir complexitat i crear relat a base de consignes que, malgrat ser esbiaixades, són difícils de desmuntar només amb més piulades. En l'era digital, es produeix una degradació de l'estatus de la veritat. Davant la desinformació, per això, cal rendir comptes com estem fent ara.

El primer dubte que teníem sobre la moció era que només hi apareixien dos dels cinc acusats. Els que, precisament, pertanyen a l’Esquerra Independentista. Que Alerta Solidària, organització antirepressiva propera a la CUP, actuí en defensa només dels represaliats o activistes independentistes és legítim. No obstant això, una institució pública no pot posar-se al seu servei i desentendre’s de la resta. Els altres tres joves acusats pels mateixos fets no es mereixen la nostra solidaritat? O és que els activistes que no són de l’Esquerra Independentista han de tenir un altre tracte? Quan no estan clares aquestes qüestions, i en el text no ho estaven, existeix un risc de penjar etiquetes d’activistes de primera i de segona.

Un altre element que ens distanciava de la moció era la petició de la regidora ponent. Va demanar al Ple que “declarés l’absolució dels acusats”. No cal ser un expert en dret per advertir que un ajuntament no pot dictar sentències. Tampoc un tribunal pot aprovar mocions de solidaritat. La regidora, després, va replicar que aquests arguments eren mers tecnicismes legals. No és això. El que està en joc és el sistema d’equilibris i contrapesos propi de qualsevol democràcia. Aquest és un punt de discrepància recurrent amb la CUP-Capgirem BCN. Una associació, un grup de ciutadans o, inclòs, un partit polític poden exigir absolucions a la justícia. Es fa sovint i està bé que es faci. Els representants del poder legislatiu o executiu, en canvi, no. A títol personal potser sí, però no en nom de les institucions. Si es fa, els jutges poden demanar empara al Consell del Poder Judicial per vulneració del principi d'independència judicial vinculat a la separació de poders.

Un dels primers filòsofs a teoritzar la necessitat de dividir el poder per evitar els seus abusos fou, precisament Montesquieu. D'ell sorgí la formulació de la independència judicial vinculada a la separació dels tres poders (Legislatiu, Executiu i Judicial). Qui imparteix justícia no pot obeir ordres, però tampoc rebre pressions o interpel·lacions dels altres poders. En els règims totalitaris, en canvi, els tres poders es concentren en un. A la pràctica, la divisió de poders a l'Estat espanyol deixa molt que desitjar. Els alts tribunals semblen actuar tot sovint al dictat dels polítics.

Un exemple clar va ser, precisament, la condemna del Suprem per l'acció "Aturem el Parlament". Com més altes són les instàncies judicials, més capacitat d'influència tenen les polítiques. Ho explicava aquí, on denunciava un entramat judicial aixecat sobre els fonaments del franquisme i encara massa vinculat a les seves inèrcies autoritàries. Des d'aquesta perspectiva, resulta comprensible que les seves resolucions siguin objecte de tot tipus de crítiques. També des dels altres poders de l'Estat. Al Ple municipal, per exemple, s'han aprovat mocions dures amb la persecució judicial contra els càrrecs electes en el marc del procés sobiranista. O amb les condemnes per delictes d'opinió. També resulta legítim, per la mateixa raó, interpel·lar a qui exerceix l'acusació. A Barcelona, la darrera ocasió va ser en solidaritat amb la Verónica i l'Eliseo, i amb tres veïnes que es van concentrar a la porta per evitar el seu desallotjament l'any 2011. El Govern de Junts pel Sí demanava penes de fins a 5 anys de presó. La nostra proposició va ser aprovada i, finalment, la Generalitat va reconsiderar la seva posició.

Quan això succeeix, des de partits com el PP o C's se surt en tromba a exigir respecte per la justícia. Un error simètric, però en sentit contrari, al de la bancada anticapitalista. Mentre uns menyspreen l'existència del propi principi d'independència judicial, els altres el converteixen en una garantia d'impunitat, o privilegi corporatiu del cos, per blindar-se de l'escrutini públic. Qui normalment exigeix respecte a la justícia, no s'aplica la mateixa contenció quan actua en contra els seus interessos. Bon exemple d'aquest doble raser són, un altre cop, les reaccions de bona part de la classe política davant l'absolució de l'Audiència Nacional als acusats per l'acció "Aturem el Parlament", com explicava aquí.

En certa cultura política del comunisme, en canvi, ha existit tot sovint un menyspreu a la idea de la separació de poders o, inclòs, al propi Dret i els drets. Darrere d'aquesta actitud, sol existir una confiança amb l'adveniment d'un poder "bo" quan hagi sigut conquistat i exercit en nom dels oprimits. El cert, no obstant això, és que difícilment pot existir poder "bo" i "poder dolent" en funció de qui l'exerceixi. Tot poder és intrínsecament pervers. I lliurat a la seva lògica, tendeix a acumular-se i tornar-se despòtic. La desconfiança amb un poder que s'autolimita a si mateix, de forma espontània, forma part de la tradició llibertària. I aquesta desconfiança, precisament, està també present en les admonicions de Montesquieu sobre el poder absolut.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha