La prepotència i el victimisme

El que més em preocupa de tota aquesta deriva és com es parla molt de futur sense pensar-ho de veritat. Alguns s'omplen la boca amb un paradís terrenal mentre soscaven la credibilitat del país i afilen les urpes del seu victimisme des d'un cínic present, egoista en la seva obscena fugida cap endavant, terrible per la falta de respecte envers tota la ciutadania, no només amb els que diuen representar.

Aquest article no s'anava a titular així. Quan ho vaig pensar la meva idea era parlar de la prepotència que és deliri, de l'arrogància que porta a perdre els papers des de la alienació de la realitat. Anava a abordar aquests temes a partir de dues anècdotes de la llarga filera de la candidatura de Junts pel Sí.

La primera és per tots coneguda. El conseller de Justícia, Germà Gordó, va dir que la construcció d'un Nou Estat no ha de fer oblidar la Nació Sencera. Sí senyor, així s'edifica la casa per la teulada i es generen problemes que desacrediten més un projecte amb el qual no estic d'acord però que té tot el dret del món a defensar-se amb arguments en qualsevol fòrum, però clar, el triomfalisme i el monotema de vegades generen deliris.

Amb les seves paraules a la Universitat Catalana d'Estiu va posar damunt de la taula una idea de bomber quan ja hi ha massa focs oberts. Pancatalanisme en l'època on la suposada Nació Sencera es divideix en diverses comunitats autònomes i algunes regions franceses sense cap anhel de formar part de Catalunya. Una altra cosa és la unitat cultural que sempre es pot fomentar i cal fer-ho perquè tots guanyem des de la diversitat.

L'esclat de la qüestió mostra una altra vegada, ja que és un dels meollos del Procés, la curtesa de mires d'estrènyer fronteres que tenen els dirigents de Convergència Democràtica. Ells diran que en realitat volen eixamplar-les, però reformar els mapes ara mateix és de bojos i no condueix enlloc. Suposo que em podrien retreure un excés d'idealisme davant el comportament de molts governants europeus amb els refugiats. Els diria que l'Europa en la que crec no té fronteres i que al meu parer Schengen es queda curt.

Deixem les expansions imperials. Fa pocs dies Catalunya Sí que és Pot va presentar cent propostes bàsiques, en definitiva, un programa essencial per afrontar les necessitats dels ciutadans de manera gairebé instantània si arriben a la Generalitat. Per la seva banda Junts pel Sí no presenta res perquè per a ells l'únic punt essencial és la Independència, la panacea a tots els mals, alfa i omega del demà, el miracle del pa i els peixos que no parla ni de gir social ni de precarietat ni de res per l'estil. No cal. Per a ells n'hi ha prou amb una paraula, el seu escut per a tot, la seva fórmula basada en el seu estrany realisme màgic, bruixeria d'alta volada, curanderisme de la irracionalitat en majúscules.

Divendres una notícia va animar una jornada bastant anodina a nivell informatiu. Es van registrar diversos ajuntaments convergents i les seus de CatDem i la central del partit, afligida de massa mals, ja que a més està embargada per si no ho recorden, perquè les operacions mediàtiques d'aquest país semblen apostar per un oblit massiu de tots els casos de corrupció , des del del Palau fins al Pretòria i me'n deixo uns quants, bastants, al tinter.

Naturalment els inefables portaveus Rull i Homs han esgrimit l'habitual victimisme ofès quan esclata un assumpte d'aquestes característiques. Atacs a Catalunya ben cuinats des de Madrid. El mateix ha dit David Fernández quan ha esmentat les clavegueres de l'Estat a la porta de CatDem. Ningú a Espanya diu el mateix quan el cas Gürtel esquitxa els brutalment corruptes del PP. En ambdós casos no és una ofensiva contra el país, sinó contra el finançament il·legal de dos partits que van ocupar i ocupen posicions de govern. Luís, sé fuerte. Vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3%. El van titllar de boig i el seu avís ha trigat una dècada a germinar. Aquesta tardança de deu anys diu moltes coses, cap de bona.

Per pal·liar totes aquestes plagues bíbliques no hi ha res millor que recórrer al poble. El Nacionalisme, mort el Catalanisme des l'Onze de setembre de 2012, estima les grans concentracions per mostrar múscul. A l'Arc de Triomf, casualment el mateix lloc de les concentracions de Solidaritat Catalana de 1906, Forcadell ha repetit les mateixes frases que Mas en altres parlaments: O estàs amb el sí o estàs amb el no i vas amb el PP i Rajoy.

Molts no estem amb el sí i tampoc podem ni veure els enemics de l'antiga presidenta de l'ANC, aquesta organització popular que diu no fer campanya amb la seva manifestació de la Meridiana i la promociona amb un cartell encapçalat per 11S-27S, el dia de les eleccions. Què va, no fan campanya. També parlen del futur, aquest ens indeterminat, tant que Jordi Sánchez, pronunciïs Sanches, no s'aclareix si amb la independència seguirem a la UE o no entre Pinto i Valdemoro, entre les ones de la SER i les xarxes del tuiter.

El català té paraules extraordinàries que haurien de ser universals. Una és regalimar. M'encanta perquè és molt visual, però el líquid de tot el Procés és la resina d'un arbre. Regalima, cau a terra i se solidifica per crear un magma enganxós que ens enganxa a tots sense possibilitat d'escapatòria. L'altra que em torna boig és desgavell, segons el diccionari “desordre complet”. Encaixa amb el que tenim, amb el caos estimat pels aventurers en èpoques d'incertesa, quan el sòl és inestable i és possible dissenyar abismes. Endavant Endavant, sense idea i sense pla. Compte. Poden estimbar-nos.