Jordi Pujol, de Jekyll a Hyde

Abans de dita data, si bé no tot era un oasis, sí que el vell polític s’havia instal·lat en un exclusiu paradís reservat als venerables. Tot i que no és nou el zum-zum sobre la díscola vida d’alguns dels seus fills i/o, fins i tot, la inclinació avariciosa de l’esposa, Marta Ferrussola, no es menys cert que quasi totes les cròniques apartaven de tota temptació i mal al patriarca de la família. La mort en vida d’un dels més grans referents polítics del país ha sumit els catalans en una mena de depressió col·lectiva, no sent pocs els qui s’han sentit enganyats després d’haver posat les mans al foc pel longeu polític. Tot plegat, recorda la novel·la de Robert Louis Stevenson, L’estrany cas del doctor Jekyll i el senyor Hyde, en què ambdós personatges són un mateix, sent Jekyll la part bona i Hyde la dolenta.

De moment, només havíem conegut a Jekyll. Un polític brillant, que ha dedicat tota la seva vida a Catalunya. La llegenda s’inicia, de manera precoç, en els primers anys universitaris, quan estudiava medicina a la Universitat de Barcelona i actuava a la resistència contra el règim del general Franco. Les seves lluites van començar amb el cas Galinsoga, nom del llavors director de La Vanguardia, que va cridar en públic “tots els catalans són una merda”; expressió que li mereixeria una campanya de repulsa encapçalada pel jove Pujol. També va ser l’autor del fullet “Us presentem al General Franco”, on feia un despietat retrat del dictador. Poc després d’això, van tenir lloc els Fets del Palau, on part del públic assistent a un homenatge al poeta Joan Margall i davant la prohibició de cantar El cant de la Senyera, van alçar-se en rebel·lia i van entonar-lo; tot i no ser Pujol al Palau aquella nit, sí que en va ser un dels organitzadors, motiu pel qual va ser detingut i apallissat. Després va ser sentenciat a set anys de presó, i en va arribar a complir dos i mig.

Va ser l’any 1974 que va iniciar la seva carrera política, sent un dels fundadors i primer secretari general de Convergència Democràtica de Catalunya. Després de ser diputat al Congrés, conseller sense cartera del govern provisional de Catalunya del president Josep Tarradellas, i de formalitzar un pacte amb Unió Democràtica de Catalunya, l’any 1980 es van celebrar les primeres eleccions al Parlament de Catalunya i, contra tot pronòstic, va guanyar-les i al cap d’un temps va ser elegit president de la Generalitat, i reelegit a les eleccions del 1984, 1988, 1992, 1995 i 1999.

Hyde entra en acció el passat 25 de juliol quan Pujol, ja retirat de la vida política, reconeix mitjançant un comunicat l'existència de diners no regularitzats a comptes a l'estranger des de l’any 1980. Fins al comunicat, l'expresident havia negat reiteradament, tot i les informacions publicades que indicaven just el contrari, la possessió de diners a paradisos fiscals. Després de la confessió de l’octogenari polític, s’han publicat diverses informacions basades en investigacions policials que apunten que la família Pujol podria acumular a paradisos fiscals més fortuna que la reconeguda. El rebombori generat per la confessió ha forçat la retirada de l'oficina institucional, la pensió vitalícia i el tractament de Molt Honorable per part de la Generalitat de Catalunya, així com la renúncia als títols de president fundador de Convergència Democràtica de Catalunya i de Convergència i Unió, que fins ara ostentava Jordi Pujol.

Tot i que, a cop calent sembla pesar més la segona opció, la història, que quan s’allunya acostuma a ser més benèvola, acabarà escrivint quina part de Jordi Pujol va en lletres grosses: si la de Jackyll o la de Hyde. De totes maneres, res fa pensar que es conegui amb exactitud la profunditat del tros d’iceberg que s’amaga encara sota l’aigua.