En la presentació del llibre que recull la poesia completa -i algunes cartes a Pessoa- de l’escriptor portuguès Mário de Sá Carneiro, que es va fer recentment a la llibreria Fan Set de València, el poeta i autor de la traducció, Vicent Berenguer, va atribuir a Simona Skrabec una frase segons la qual “la traducció és l’oxigen d’una cultura”. En realitat la frase és de Ngugui Wa Thiong’o, un dels grans escriptors africans actuals i autor de Descolonitzar la ment, però Simona Skrabec la va utilitzar en un informe que va fer sobre la situació de les literatures africanes i la traducció per a la Unesco. Però és igual, perquè el ben cert és que la idea és aquesta, i Simona Skrabec -escriptora i traductora- per descomptat que la subscriu plenament: si non è vero è ben trovato.
L’obertura al món exterior, a altres cultures i llengües, té un vehicle fonamental en les traduccions. Enriqueixen una cultura, posen a prova la ductilitat de la llengua, fan més interessant i complex el panorama literari. No hi ha cap dubte d’això. Europa té una llarga i molt rica història de traduccions. S’ha dit que Europa és el que és gràcies a les traduccions, que han afavorit la formació d’un circuit continental alhora que se’n preservava la pluralitat, la diversitat de llengües, les cultures originals i minoritàries, que són una gran riquesa. Des d’aquest punt de vista, quina cosa tan extraordinària l’existència d’una cultura eslovena, danesa, neerlandesa, basca o catalana! La reducció de la diversitat a la unicitat i a la simplificació, com en els ecosistemes naturals, ens faria més pobres i més fràgils. La complexitat i la pluralitat són una riquesa i una fortalesa, no un destorb. Aquesta és una gran lliçó europea. La traducció permet l’intercanvi i l’enriquiment mutu. Perquè les cultures tancades en si mateixes, entotsolades i reiteratives, perden interès. Una cosa així li va passar a la cultura castellana o espanyola durant el franquisme, amb la insistència en l’ésser d’Espanya, les glòries pretèrites, la Generación del 98, el “drama patrio”, el garcilasismo, el problema o el no problema d’Espanya, el Siglo de oro, i coses així, que varen malmetre seriosament –juntament amb una “depuració” de dimensions èpiques- un ambient cultural que havia conegut temps molt millors als anys 20 i 30. Per això, l’afany de trobar traduccions en edicions sud-americanes es va viure intensament als anys 50 i 60. Recordem així mateix que un moment brillant de la cultura espanyola, amb Ortega i la Revista de Occidente, va ser també un moment, en el primer terç del segle XX, de traduccions i d’incorporacions. O bé la política editorial de Fondo de Cultura Económica, creat per exiliats republicans espanyols a Mèxic, que va publicar un cabal immens de traduccions d’obres d’economia, filosofia, història, sociologia o antropologia.
Ve a tomb aquest preàmbul o exordi, aquesta petita reflexió, arran de l’aparició recent d’unes quantes traduccions que val la pena comentar. Sens dubte, el panorama de traduccions al català és molt atapeït a hores d’ara, la qual cosa és –per les raons apuntades- digna d’esment i elogi. Al contrari del que es podria pensar, dona compte d’una certa vitalitat.
El panorama és francament falaguer, en literatura sobretot (no tant en assaig i pensament). I comença a prendre volada també al País Valencià, on l’editorial Bromera no descura mai aquesta faceta. Voldria referir-se ara a uns quants exemples recents.
L’editorial Afers acaba de publicar una petita joia: Un llibre dels Pirineus, de Kurt Tucholsky, en traducció de Heike van Lawick i Neus Andreu i amb un pròleg esclaridor de Heike van Lawick, titulat “Kurt Tucholsky, capdavanter de l’assaig periodístic”. El lector podrà assabentar-se de les dades bàsiques sobre l’autor, un dels assagistes i crítics més mordaços de la República de Weimar, un dels animadors de la gran revista cultural de l’època, Die Weltbühne, enyorada encara a Alemanya. Val la pena aquest llibre, aparentment de viatges, en realitat un assaig de múltiples vessants, publicat originalment el 1927. Ara bé, també hi ha referències pròpies del llibre de viatges: un recorregut complet a través dels Pirineus, d’un extrem a l’altre, sobretot per la banda de França, però incloent-hi el País Basc, Andorra, i algun racó de Catalunya. Tucholsky –que es definia com a demòcrata d’esquerres, pacifista i antimilitarista- és subtil, imprevisible, corrosiu. Reflexiona sobre el sentit mateix dels llibres de viatges i les seus limitacions i impostures, i sobre un munt de coses. Bona iniciativa, la incorporació d’aquest volum, que cal agrair a Heike van Lawick (i a Neus Andreu) i a l’editor Vicent Olmos.
El volum esmentat al principi, Poesia completa. Cartes a Pessoa, de Mário de Sá Carneiro (Lletra Impresa), traducció de Vicent Berenguer, també és una incorporació significativa, en la mesura que Sá Carneiro (que es va suïcidar a París el 1916, amb només 26 anys) és un nom important de la literatura portuguesa, de la mateixa generació que Pessoa, i un exponent del pas del modernisme radical a l’avantguarda, en paraules d’Enric Sòria. Disposar ara de la seua obra en català és un veritable luxe cultural. El repte, ben resolt pel lusòfil Vicent Berenguer, se situa en aquelles coordenades d’intercanvi enriquidor entre cultures evocat més amunt.
Un petit llibre de Mary Beard –la gran especialista britànica en el món clàssic i especialment en la història de Roma-, La veu i el poder de les dones (Arcàdia), traduït per Anna Llisterri, planteja amb habilitat retòrica i abundants referències històriques i literàries, la qüestió de la presència i la intervenció de les dones en l’espai públic. Ella mateixa, acadèmica distingida, no és aliena, segons diu, a “la típica experiència de la intervenció fracassada; estàs en una reunió, fas una aportació, hi ha un breu silenci i després d’uns quants segons incòmodes un home o altre reprèn el fil just on ho havia deixat (...). És ben bé com si no haguessis obert la boca.” Una sensació desagradable, que “alguns homes també poden tenir”, però que és força corrent entre les dones, i molt injusta. Mary Beard defensa amb agudesa i amb ironia un canvi de paradigma. Una lectura amarada de saviesa, que incideix també en la relació entre les dones –i de dones concretes com Margaret Thatcher, Hillary Clinton, Angela Merkel o Theresa May- i el poder.
Una sorpresa per a molts, segur, haurà estat la publicació simultània de cinc volums d’obres de V. I. Lenin coincidint amb el centenari de la Revolució d’Octubre. La iniciativa de l’editorial Tres i Quatre permet accedir així, en volums compactes i llegidors, a cinc obres o reculls cabdals de Lenin (Què fer?, El dret de les nacions a l’autodeterminació, Marx i Engels, L’imperialisme fase superior del capitalisme i L’Estat i la Revolució), amb presentacions a càrrec de David Fernàndez, Pelai Pagès, Anna Sallés i Josep Fontana (els dos últims). Sempre va bé assabentar-se de primera mà, o recordar, textos que han exercit una influència perdurable. A més, a hores d’ara, Slavoj Zizek o Tariq Ali plantegen relectures incisives de Lenin, quan ja és del tot història. Sí, una eina adequada per a repensar aquesta època i l’obra ferrenya i pugnaç d’un polemista de primera com era Lenin. De qui convindria, d’altra banda, no perdre de vista El desenvolupament del capitalisme a Rússia, un estudi molt interessant. Però la qüestió és: de debò és ja definitivament història, tot plegat? Sembla que sí, que tot comptat i debatut el món va per altres camins. I tanmateix...
Un parell de llibres polítics més, però d’un signe molt diferent, se sumen també al seguit de traduccions que m’interessa destacar. El primer és La idea del socialisme. Assaig d’una actualització (Institució Alfons el Magnànim, traducció de Sílvia Villar i Francesc J. Hernàndez), on Alex Honneth, un dels hereus de l’Escola de Frankfurt, mira de replantejar la idea de socialisme en base a la idea de la “llibertat social” en una època que no és ja la del capitalisme de primera o segona generació, que és el temps en què es va conceptualitzar. I quan el replantejament del socialisme passa per distanciar-se de les limitacions de la socialdemocràcia i de les aberracions del socialisme de tipus soviètic. Honneth aporta idees i suggestions molt valuoses en aquesta direcció. Tot és paradoxal, perquè en el moment de triomf absolut del capitalisme s’estén la convicció que cal una alternativa a un sistema que és certament eficient, però alhora invasiu i destructiu, que només pot viure en l’expansió constant, cosa impossible en un planeta finit. I que genera alhora desigualtats extremes i inestabilitat: crisis econòmiques i explosions socials. Repensar el socialisme seria, doncs, una bona idea i el llibre d’Axel Honneth hi pot ajudar.
El segon llibre polític recent és Els nous rostres del feixisme, d’Enzo Traverso, publicat a Balandra Edicions. Traverso és ben conegut entre nosaltres i en aquest llibre de converses amb Régis Meyran, enriquit amb una Presentació per a l’edició valenciana, aborda l’evolució d’un fenomen alarmant: l’auge d’una extrema dreta que muta cap al populisme xenòfob i que l’autor considera post-feixista: continguts semblants al feixisme històric adobats amb un embolcall aparentment més innocu. Però d’innocu, tot plegat en té ben poc. L’extrema dreta ha tornar a alçar el cap a Europa -amb el FN a França o els èxits electorals a Holanda i Àustria, o amb els règims autoritaris que s’han difós per Europa oriental- i cal donar-hi una resposta, que ha de passar necessàriament per una bona anàlisi de la naturalesa i la significació d’aquests moviments i partits. Al llibre s’hi parla àmpliament de feixisme i post-feixisme, de polítiques de la identitat, d’antisemitisme i islamofòbia, de l’islamisme radical i Estat islàmic... En conjunt un sumari de temes i debats que qualsevol persona interessada en la cosa pública hauria de conèixer.
Però per descomptat que no tot ha de ser política, en el sentit més directe de la paraula. L’home -ja ho sabem- és un zoon politikon, i negar-ho seria ingenuïtat o cinisme. Tanmateix, hi ha graus, matisos i moments. Perdre’ls de vista també té delicte. Per això i per a concloure em referiré a una meravella de llibre que acaba d’aparèixer en català: Lèxic familiar, de Natalia Ginzburg, en traducció d’Elena Rodríguez (Àtic dels Llibres, 2018). Molta gent coneixerà ja aquest llibre, que aparegué en italià el 1963 i es va publicar fa temps –el 1989- en castellà a les edicions Trieste, de Madrid, en versió de Mercedes Corral, i s’ha reeditat diverses vegades. Per a uns altres, per a generacions posteriors, serà tota una descoberta, com ho va ser per a Llucia Ramis, que escriu al pròleg que acompanya l’edició catalana: “Lèxic familiar em va canviar la vida, i la raó és tan senzilla i tan potent com el mateix llibre. En llegir-lo vaig entendre que escriure és això.” Jo no diria tant com Llucia Ramis –que acaba de guanyar el premi Anagrama de novel·la en català amb una història familiar- però l’encís i la força d’aquest llibre, el record tan preat que en tenia, m’han dut a fer-me amb la traducció recentment apareguda i tornar a llegir-lo, ara en la nostra llengua. I sí, la impressió que n’havia servat es confirma. El rellegiré sencer, amb la fascinació de la primera vegada.
Però ara que caic, Lèxic familiar -que és l’autobiografia de Natalia Ginzburg (nascuda Levi, de la família de Primo Levi, Carlo Levi i l’historiador tan conegut entre nosaltres Giovanni Levi)- té també un fort component polític, perquè a més de la història d’una família és la història de l’antifeixisme a Itàlia. No ens n’apartem gens... Però el que determina i marca amb un segell personalíssim aquest llibre és l’estil, el talent narratiu, la profunditat, la senzillesa aparent, la construcció límpida, la sinceritat, la mirada personal, l’autenticitat. Com deia, una meravella de llibre.
0