eldiario.es

Menú

“La plaça no és un plató”

- PUBLICIDAD -

Escrita amb retolador blau i amb paraules urgents, algú havia fet una petita pancarta i l’agitava des del públic, mentre els convidats elaboraven les seues lloances saberudes al 15M, davant del somriure condescendent i complagut de la sempre fulminant presentadora estrela. “La plaça no és un plató”.

Em va ser impossible seguir els contertulians. Les seues paraules lluminoses van ser eclipsades per aquesta petita pancarta que bambolejava amb persistència hipnòtica (“la… pla… ça… no… és… un… pla… tó”) a la part de la pantalla que enfocava la gent, com a complement dels primers plans dels qui parlaven, i embolcallada en les citacions i els titulars dels entrevistats. Un David anònim amb un simple cartell fet a mà enfront del Goliat mediàtic que ho sap tot, en un mitjà tan poderós com la televisió de la política espectacle en hora punta.

La pancarta deia la veritat pura i dura, mentre qui conversava llançava diatribes oportunistes, discursos partidaris, consells perquè siguem bons xics en el futur, anàlisis tan buides i brillants com una pereta, somriures de complicitat, intents “pedagògics”, el seu bonisme...

Encara hipnotitzat per l’evidència, em sap greu, potser ha arribat el moment de separar l’autèntic periodisme, de traure-li l’embolcall de l’espectacle i de contar els fets (“Notícia és allò que algú fa en algun lloc i no vol que se sàpia”, va dir el clàssic). Es tracta que els periodistes tornem a la societat com a intermediaris capaços d’explicar tot allò que passa al nostre voltant, no per a segrestar-la com ara, amb didactismes falsos o sinistres polèmiques vàcues que esclafen la realitat de tant de xafar-la, nit rere nit, amb artificis de posada en escena.

“La plaça no és un plató” El carrer no és un plató, ni tan sols la gestió pública ho és. Tampoc no ho és a Alacant. Ací, en una ciutat on gairebé tothom es coneix des de fa temps (o acaba “coneixent-se”), també ens hem acostumat a analitzar la nostra realitat a colp de music-hall, fins i tot quan el missatger s’investeix de serietat i transcendència. Frases contundents, eslògans ficticis, disgustos de cartó pedra, polèmiques en el Twiter que es dilueixen en el cara a cara; on deia blanc ara diu negre, no n’hi ha per a tant, s’ha acabat la polèmica o la culpa la té València; una certa covardia i un tuf hipòcrita permanent; un alcalde tripartit fent l’oposició als socis de govern des del minut zero; un analista capaç de dir qui té, i qui no, prou dignitat per a exercir el seu càrrec, o com haurien de dirigir els seus partits, o què han de fer les forces vives per no acabar mortes…

Mentre la política i el periodisme que necessitem es dilueixen davant dels ulls, tot el públic es converteix en un plató que s’apropia la plaça, i allí els oracles mediàtics de diferent fila ens donen lliçons, es posen per damunt d’una societat que, per a ells, és “un escenari” i “la dirigeixen” amb omnipotència, sabent que ningú no gosarà portar-los la contrària públicament (una altra cosa són els dards enverinats en petit comité). Una mica d’espectacle mediàtic, senyors, jugueu, per favor! És un bon negoci! Però, com diria Jack l’Esbudellador amb l’estilet a la mà, “un moment, anem a pams”. Bé, millor en un altre article, que aquest em podria deixar exhaust.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha