Sobre este blog

En aquesta secció, Martí Domínguez i Jesús Císcar visiten indrets de la ciutat de València, i amb la descripció d’un element urbà projecten sobre els lectors instantànies plenes d’art i literatura.

El bust d’Agrasot de la Glorieta

El bust d'Agrasot, a la Glorieta, queda una mica ocult, rere un banc, cal acostar-se molt per a poder descobrir de qui es tracta.

0

A la Glorieta hi ha un bust de Joaquim Agrasot, el gran artista d’Oriola, de quan tenia vuitanta-huit anys. Queda una mica ocult, rere un banc, cal acostar-se molt per a poder descobrir de qui es tracta. Haig de dir que tinc una viva admiració per Agrasot, sobretot com dibuixant. Hi ha qui naix amb el dibuix al cap, qui veu les línies substancials d’una composició, qui les traça a la primera en el llenç o en el paper, segures i eternes. Altres veuen per colors, per volums, com ara Paul Cézanne. Jo diria que no hi ha pintor més allunyat de Cézanne que Agrasot, per fer una comparació que no sé si donarà alguna clau concreta. Però ja enteneu més o menys què vull dir. Agrasot és deixeble de Fortuny, i fins i tot li va fer un retratet, un senzill apunt a llapis, amb llapis de punta molt afilada, durant la seua estada a Roma. Hi ha en qualsevol treball seu aquest gust pel detall, per la filigrana, per la perfecció fotogràfica, tan fortuniana per altra banda: té una paleta molt ampla, treballada a consciència. El quadre Dos amics és famós, apareix sovint en els llibres d’art com la seua millor obra, o la més representativa, però als ulls crítics d’avui queda una mica fada, una mica tou. Potser l’època requeria la concessió sentimental. Aquella pastoreta dormint, acompanyada de la cabreta, queda una mica cursi. Com també els seus temes folklòrics, tan variats i recargolats, i tan antiquats en tants aspectes, per no parlar de la influència de Fortuny, present en tants llenços seus. Però els paisatges són encertats, tocats d’una lluminositat interna perfecta, exacta, gens pretensiosos, ni colossals. No són Muñoz Degrain, que embafen de seguida. Tot i això, el meu Agrasot és el retratista, el dibuixant: veig ara un apunt titulat Retrat de mon pare, on apareix el progenitor de perfil, amb els seus grossos bigots, i amb un aspecte que tot i ser distingit és una mica rural: aquell home pertany al nostre indigenat més pur i petri. El pare era oriünd de Xàbia. I el bust de la Glorieta també recull molt bé la cara eixuta i secardina del pintor, com la de son pare. Fou realitzat per Francisco Marco Díaz-Pintado, un bon escultor, especialitzat en busts de personalitats. A València, també va modelar el de Teodor Llorente Falcó, que es troba vora el Pont del Real. I a Màlaga, el de Muñoz Degrain. I a Madrid, els de diversos ministres. Fins i tot va realitzar els retrats d’Armstrong, Aldrin i Collins, els primers a arribar a la lluna. Modelava meravellosament i no tenia manies, i li sobrava energia. Però mai no va poder superar ni Benlliure ni Capuz. Li va passar una mica com a Agrasot, que va ser eclipsat pel geni instintiu i feréstec de Sorolla. Aquest últim s’estimava tant Agrasot, que va ajudar a sufragar el bust del vell pintor. Aquell ara mig oblidat a la Glorieta. 

Sobre este blog

En aquesta secció, Martí Domínguez i Jesús Císcar visiten indrets de la ciutat de València, i amb la descripció d’un element urbà projecten sobre els lectors instantànies plenes d’art i literatura.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats