Sobre este blog

En aquesta secció, Martí Domínguez i Jesús Císcar visiten indrets de la ciutat de València, i amb la descripció d’un element urbà projecten sobre els lectors instantànies plenes d’art i literatura.

El Palleter de Calandín

L’escultura és d’Emilio Calandín Calandín, i amb ella va guanyar la Segona Medalla en l’Exposició Nacional de Belles Arts, a Madrid, l’any 1901

2

Durant la meua adolescència passava ben sovint per davant de l’escultura d’El Palleter, a tocar de les Torres de Quart, una mica amagada en un racó. De vegades, m’aturava una estona i estudiava aquell gest de rauxa, de rebel·lió, de necessitat. M’asseia en un banquet i analitzava el rostre d’aquell valent, de gest vociferant, sempre amb ramells de flors i corones de llorer als peus. Aquells anys, jo també tenia urgències peremptòries i desig de rebel·lió. “Jo, un simple palleter, declare la guerra a Napoleó”, és el crit associat a aquell monument, on se’l veu pujant a una cadira, enarborant un tros de drap. Un gran alarit de guerra. David contra Goliat. En una crònica d’aquells dies, es pot llegir: “Un tal Vicente Domenech que ganaba la vida vendiendo pajuelas, se desarrolla la faxa encarnada que le ceñia, partela en varios trozos que reparte entre sus compañeros y reservandose uno mas grande para sí, lo pone en la punta de una caña con dos estampas, la una de la Virgen de los Desamparados, y la otra de Fernando VII”. Per a mi, aquell home enfurismat i idealista representava moltes coses, i sense aprofundir-ne massa, m’hi veia identificat. Tots tenim les nostres batalles perdudes, moments cabdals en les nostres vides. Un personatge atrevit i simpàtic, El Palleter! L’escultura és d’Emilio Calandín Calandín, i amb ella va guanyar la Segona Medalla en l’Exposició Nacional de Belles Arts, a Madrid, l’any 1901. Del model en guix es van traure dues rèpliques en bronze, una conservada al Museu de Belles Arts de València i aquesta altra instal·lada en 1966 al costat de les Torres de Quart, vora a un tros del que queda de la muralla que encerclava la ciutat. En paraules del crític Francisco Agramunt, sempre ponderat i lúcid: “Dicha obra ofrecía muchas características de la escuela impresionista por su concepción teatral y excesivamente declamatoria”. Potser sí, i en efecte és excessivament teatral. Però és natural que a Madrid agradara aquell clam anti-il·lustrat, aquell crit homologable al de “¡Vivan las caenas!”. L’odi al francès, i als valors de la Il·lustració, va arrelar fermament per tot arreu, i és resistent i indestructible com la junça. I també va quallar en aquell Vicent Doménech, venedor de palletes per a encendre llars, originari de Paiporta. Ell no volia a Pepe Botella; volia al Borbó, a Ferran VII. I així ens va anar després. Moratín, Goya, Marchena, i tants altres hagueren d’exiliar-se, i morir lluny del seu país. Goya havia dibuixat els excessos de la guerra, la brutal repressió dels soldats francesos contra els “palleters” castellans, un homenatge colpidor i únic. Ara, assegut davant d’El Palleter, ho veig més clarament, i el seu clam, que tanta simpatia em produïa quan era un barbamec, em causa dubtes. De qui soc jo? Dels palleters o dels afrancesats? De qui sou vosaltres? Em són simpàtics els palleters, la veritat. Però, potser, em passaria com a Goya i acabaria fugint d’ells, cames ajudeu-me!

Sobre este blog

En aquesta secció, Martí Domínguez i Jesús Císcar visiten indrets de la ciutat de València, i amb la descripció d’un element urbà projecten sobre els lectors instantànies plenes d’art i literatura.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats