És la cara més coneguda de l'era post15M. En un ambient on la visibilitat estava penalitzada, Ada Colau ha aconseguit que pràcticament ningú discutís la seva tasca com a portaveu a la PAH, cremant-se en platós de televisió, programes de tot tipus, entrevistes fins a la sacietat. Però ha dit “fins aquí”.
Ada Colau deixa de ser portaveu de la PAH. Ho ha anunciat en privat als diferents col·lectius associats a la plataforma a tot Espanya, en una carta a la qual ha tingut accés eldiario.es . “Que 'Ada Colau' deixi de ser portaveu no hauria de ser especialment notícia”, diu a la postdata del seu text. Ho és, i tant ella com els seus companys són conscients de la repercussió mediàtica de les decisions de l'activista més mediàtica.
Ada Colau portava treballant en assumptes d'habitatge i justícia social, primer a l'Observatori DESC i després especialment des de la PAH, ja abans que els desnonaments es convertissin en tema de conversa a tot l'estat. Ella, al costat de milers més, van aconseguir dotar els moviments antidesnonaments, i tot el discurs que els subjau, d'una legitimitat i un suport social que va arribar a estar per sobre del 80% en les enquestes del CIS. Els debats polítics i grans mitjans van començar a cridar-la recurrentment després el 5 de febrer de 2013, quan va comparèixer al Congrés i va dir-li criminal al representant de la patronal dels bancs.
Ada Colau seguirà lligada com a activista a la PAH. La seva cara deixarà de ser tan visible com a portaveu de la plataforma. Els estatuts de la PAH estableixen que cap portaveu de la PAH pot participar, mentre ho sigui, en actes electorals. No obstant això, en la seva carta, Colau aclara que no se'n va per “fitxar” per cap partit polític, dels que ha rebut nombroses propostes, tot i que sí que admet que moltes vegades s'ha “mossegat la llengua” per no dir algunes coses perquè aquestes no s'atribuïssin a opinions polítiques de la PAH. Ara podrà fer-ho més lliurement.
No obstant això, també en la seva carta, Colau afirma que “com a ciutadana, estaré encantada de donar suport i participar de processos amplis que plantegin un canvi real en les formes de fer política”; i segueix una mica més: “Tant de bo siguem capaços de crear nous dispositius que ens permetin reapropiar-nos de les institucions per fer que de veritat serveixin al bé comú, perquè ens hi va la vida i les de les nostres filles i fills en això”.
Benvolgudes PAH s
Benvolgudes i benvolguts companys de tot l'estat
Disculpeu si abuso del canal intern de la PAH per enviar una carta personal, però com que el que us vull comunicar té repercussions en el moviment, crec oportú fer-ho. Aquesta és una carta interna, de manera que prego que no es divulgui fora de les assemblees de les PAH.
Aquest 22 febrer 2014 hem celebrat el 5è aniversari de la PAH. Qui ens ho havia de dir, quan un petit grup vam començar a Barcelona el febrer de 2009, que 5 anys després, la PAH es convertiria en un moviment ciutadà de referència, amb més de 200 nuclis a tot l'estat. Han estat 5 anys intensos i meravellosos, i personal i políticament estic orgullosa i agraïda, per l'experiència de transformació social i incidència política més potent en què hagi participat mai.
Juntament amb el meu company Adrià, la nostra implicació en la PAH ha estat de lliurament total, i el millor de tot és que mai ho hem viscut com un sacrifici, sinó tot el contrari. A excepció del parèntesi obligat pel naixement de Luca, han estat 5 anys en els quals 24h al dia, els 7 dies de la setmana, hem estat bolcats en la PAH. És una cosa que no es tria, senzillament passa, senzillament no hi havia res més important ni més bonic que poguéssim fer.
En tot aquest temps, s'han produït diferents punts d'inflexió per al moviment. Els inicis a Barcelona van ser durs fins que la cosa va arrencar... després vam créixer i ens vam consolidar a Catalunya, i no va ser fins a la campanya Stop desnonaments (finals 2010) i el 15M (maig 2011) que el moviment es va expandir per tot l'estat. El 2012-13 vam viure un altre punt d'inflexió amb la ILP, que no només va fer créixer el moviment, sinó que va consolidar una mínima articulació i coordinació estatal.
L'últim any ha estat per a tots, però per a mi molt especialment, molt i MOLT intens: la ILP, la compareixença al Congrés, els escraches ... de sobte vam marcar l'agenda política i vam irrompre en el prime time . La PAH es va convertir en l'única oposició real al govern del PP, i “Ada Colau” es va convertir en un personatge mediàtic en programes de gran format. Mai vaig imaginar, quan vaig anar aquell 5 de febrer a la comissió d'economia del Congrés, que hauria d'escoltar a aquell bàrbar de l'AEB dir el que va dir, ni que jo reaccionaria de manera sensata anomenant-lo pel seu nom –criminal–, i encara menys vaig imaginar que tot allò acabaria en trending topic i en els mitjans.
No obstant això va succeir, i gestionar això no ha estat fàcil: sens dubte ho hem aprofitat per al moviment com hem pogut, assumint contradiccions per l'excés de personalisme, intentant sempre ressaltar la dimensió col·lectiva. Crec que totes i tots ens hem de felicitar per com ho hem portat. Ni ho buscàvem, ni estàvem preparades, i malgrat això crec que en línies generals vam saber estar a l'altura i pensar sempre en el bé comú.
No totes les companys van veure bé que acceptéssim acudir a programes com El gran debat de Tele5 o altres similars. Segur que alguna vegada ens vam equivocar, però honestament crec que acudir a aquests programes ha donat un resultat més positiu que negatiu. Ens ha permès arribar a milions de persones a les que ens hauria resultat impossible accedir d'una altra manera. És un canal que cal utilitzar amb prudència, per descomptat, sempre de forma crítica i prenent precaucions, però vivim en una societat mediàtica i cal usar també aquests canals. A títol informatiu, crec interessant compartir que, recentment, diferents fonts ens han confirmat que van acabar amb El gran debate per pressió directa del Govern, ja que la nostra presència, juntament amb altres veus crítiques, estaven donant un gran èxit d'audiència i això convertia al programa en perillós.
A nivell personal, reconec que –encara que li he tret importància perquè no calia mostrar debilitat davant els nostres enemics– hi va haver moments durs. Moments difícils quan, per exemple, el Govern em va identificar com la “lideresa filo-terrorista” i tot seguit vaig començar a rebre amenaces de tot tipus. Denunciar a la comissaria, que els mossos vinguin a casa teva a dir-te quines precaucions has de prendre, que la premsa de la caverna comenci a publicar la teva vida distorsionada, difamant a tota la teva família... En fi, no es tracta de fer-se la víctima (que és el que ells voldrien), però la veritat és que algunes setmanes van ser complicades, i més d'una nit –tampoc cal amagar la pròpia vulnerabilitat –amb l’Adrià ens peguem uns quants plors.
Però també hi ha l'altra part, la més important. Convertir-me en cara visible del moviment ha estat també un enorme privilegi, ja que he rebut totes les mostres de suport i d'afecte que la PAH ha despertat fins a l'últim racó del país. Cada dia, pel carrer, en cada xerrada, al metro i fins i tot en els avions, centenars de persones m'han abraçat emocionades i m'han dit: “gràcies!”, “seguiu així!”, “estem amb vosaltres!”, “el que feu és molt important ”,“ esteu salvant vides ”, etc. No puc descriure, ni remotament, el nivell d'amor que porto acumulat en el cos després de l'últim any. Només així es pot entendre que, al costat del suport quotidià de les companyes i companys de les PAH, hagi aguantat la part infame, els insults, els programes de “tele escombraries”, les amenaces.
Això ha estat a nivell de portaveu externa. A nivell de moviment no tot han estat alegries i hem tingut altres dificultats. Posar-nos “de moda” ens ha fet molt atractives per a determinats partits, que de vegades han causat distorsions en el moviment, amb bastos intents de cooptació o simplement traslladant les seves pròpies impotències (com les lluites internes entre diferents corrents) a assemblees que lluiten cada dia per trobar noves formes de fer política que responguin a les necessitats de la gent. Compte, no es tracta de criminalitzar als qui militen en partits: per sort tenim a grans companyes que han sabut fer compatible una cosa amb l'altra, respectant sempre la independència de la PAH.
I també cal dir que, molt més que els partits, el pitjor monstre al qual ens hem enfrontat és l'individualisme i el consumisme hegemònics que ens travessen, que de vegades han generat desconfiances entre companys, desviacions assistencialistes o lluites personalistes en no poques assemblees... I no obstant això, gairebé sempre s'ha imposat la principal de les virtuts: la generositat, la solidaritat, la cooperació per sobre de la competitivitat, el bé del moviment per sobre de cap ego, el sentit comú i la lluita col·lectiva.
A mesura que vaig escrivint veig que això sona a comiat i no ho és: en cap cas penso deixar la PAH, que quedi clar. Seré activista de la PAH fins que em mori i més enllà ;-) Senzillament necessito sortir dels espais de coordinació, i deixar de ser la portaveu estatal. Per descomptat, penso seguir com una més a la PAH de Barcelona, i sempre que el moviment em necessiti per alguna cosa puntual –com tallers de formació per transmetre l'experiència acumulada, per exemple–, per poc que pugui estaré aquí. Però necessito sentir que puc fer altres coses i opinar sense ser les 24 hores “la cara de la Pah”. En moltes ocasions m'he hagut de mossegar la llengua i no donar les meves opinions sobre diferents temes, perquè aquestes no fossin atribuïdes a la PAH. I per descomptat, en clau de pràctica democràtica del moviment, el més lògic és que es produeixi rotació en els rols, inclòs el de portaveu.
Per evitar especulacions vull aclarir el que ja he dit moltes vegades: no vaig a “fitxar” per cap partit polític. És veritat que en diferents ocasions, diferents partits m'ho han proposat. I també és cert que en algun moment m'ho he plantejat, ja que la situació és molt dura i d'alguna manera caldrà fer fora els corruptes i cleptòcrates del poder. Evidentment, ho vaig descartar en el seu moment perquè era totalment incompatible amb ser portaveu de la PAH. Però també perquè crec que l'actual sistema de partits forma part del problema, i per això descarto el “fitxatge individual”. Com a ciutadana, estaré encantada de donar suport i participar de processos amplis que plantegin un canvi real en les formes de fer política. Tant de bo siguem capaços de crear nous dispositius que ens permetin reapropiar de les institucions per fer que de veritat serveixin al bé comú, perquè ens hi va la vida i la de les nostres filles i fills en això. Estem vivint un canvi d'època, un moment històric de crisi de règim; qui ocupen el poder ho saben i ens han declarat definitivament la guerra. Pretenen acabar amb els pocs drets conquerits i si no hi ha una forta mobilització continuada, i una millor organització social a tots els nivells, podem sortir d'aquesta estafa anomenada crisi molt pitjor a com ja estem ara. Per tant les PAH són més necessàries que mai, per fer efectius drets fonamentals com el de l'habitatge, per dotar-nos de mecanismes d'auto organització i auto tutela dels nostres drets enfront de les polítiques austericides. Alhora, caldrà impulsar altres espais de confluència on unir forces per canviar les regles del joc, però quan aquestes confluències tinguin una expressió electoral, caldrà recordar que la PAH com a moviment no pot vincular-se a cap candidatura. Em consta que aquests debats es produeixen d'una manera o altra en totes les nostres assemblees i crec que és positiu, sempre que es respecti el caràcter apartidista de la PAH com a forma eficaç de cuidar un espai comú en el qual moltes persones, sensibilitats i ideologies diferents hem sumat forces per un objectiu comú.
No deixaré la PAH, però vull fer les coses bé. Sento que ha arribat el moment de prendre una mica de distància, tant per mi, com pel propi moviment. I crec que ara és un bon moment per fer el pas perquè estem a punt de tenir visibilitat, amb la campanya d’escraches que es prepara –almenys a Catalunya– per a les europees. Si la campanya funciona, és una molt bona ocasió perquè es visibilitzin altres portaveus. Insisteixo per oferir-me i ajudar en aquest procés a preparar les persones que puguin assumir aquest paper.
De fet ja tenim múltiples portaveus àmpliament preparades, només es tracta que es facin més visibles en les tasques de “portaveu general”. Sense més, us envio una forta abraçada, segura de veure-us aviat als carrers, a les assemblees i a les xarxes. Perquè tenim molt per lluitar però també a celebrar, perquè tenim més motius que mai per cridar que, juntes, sí que es pot! Perquè en tots els viatges i xerrades que he fet, he comprovat que a les PAH està el millor d'aquesta societat, la bona gent que no es rendeix i està disposada a donar-ho tot. Gràcies comPahs, per ser i per ser-hi.
Ada
PD: Aquesta carta l'he escrit per a les PAH, però imagino que en algun moment la notícia es filtrarà. Crec que a nivell públic no es necessiten més explicacions que les normals de qualsevol organització social: que les portaveus vagin canviant és una pràctica de democràcia interna, habitual en qualsevol organització social, així que “ada colau” deixi de ser portaveu no hauria de ser especialment notícia. Seguim!
