La 'tricentenarització' del Turó de la Rovira

Torna a obrir-se a les visites, després d'unes obres que s'han perllongat durant diversos mesos, el Turó de la Rovira, situació privilegiada de les bateries antiaèries que van defensar, o almenys van amenaçar -no se sap amb certesa si van arribar a disparar-, a l'aviació franquista durant la Guerra Civil. Situada al barri del Carmel, la zona va acollir durant anys l'assentament barraquista dels Canons, reflex i testimoni del desenvolupament capitalista de la ciutat durant dècades.

Fins a la seva remodelació, fa quatre anys, el Turó era un lloc desconegut per a la gran majoria de barcelonins. Els pocs que visitaven la seva gran esplanada de ciment ho feien amb la intenció de gaudir d'una de les millors panoràmiques de la ciutat, de dur a terme trobades amoroses, cites clandestines, reunions d'amics o, simplement, passejar per un lloc que, en certa mesura incontaminat, exhalava un alè especial. Els que sí que coneixien àmpliament el Turó eren els veïns del Carmel, barri popular i lluitador, que veia que una de les seves zones més oblidades rebia, l'any 2012, el Premi Europeu de l'Espai Públic Urbà, i com a partir d'aquell moment tot canviava. 

El Premi a la museització del Turó de la Rovira, segons les actes del Jurat, posa l'accent en què l' “espai ha estat recuperat per a la memòria col·lectiva”, evocant el seu significat en relació a la Guerra Civil i a l' “assentament d'habitatges autoconstruïts evitant qualsevol besllum de sobreactuació” (sic) i generant, segons la web de l'Ajuntament, un nou espai patrimonial on hi havia “un lloc de la ciutat fins llavors bastant degradat, aïllat i desconegut”. 

El que sembla ignorar la institució municipal és que la recuperació de la memòria col·lectiva no es pot fer mitjançant la reificació d'un espai. L'actual espai patrimonial del Museu d'Història de Barcelona “Turó de la Rovira” va recollir, al seu moment, la memòria d'un lloc, fins que l'Ajuntament ho ha convertit, tristament i a favor de la seva mercantilització -convertint-se en un dels llocs preferits dels turistes per fer-se selfies-, en un lloc de memòria, encara que no de qualsevol memòria. L'exaltació d'un passat heroic de resistència davant de l'assalt feixista, convé a uns poders que, en certa mesura, han emplenat amb victimització i resistència, part de la seva motxilla històrica.

Ressaltant el passat de lluita antifranquista del Turó, i encara que sense oblidar-ho totalment, s'anul·la la resta de la memòria del lloc, la dels seus veïns i veïnes, vinguts des de diferents parts de l'Estat i que es van assentar als seus voltants. Amb aquesta tricentenarització; això és, l'elecció interessada d'una part de la història de Barcelona per, una vegada elevada als altars, posar-la al servei del capital turístic i immobiliari de la ciutat; es maten dos ocells d'un tret: d'una banda es crea un nou recurs en una ciutat on el turisme ha arribat a ser l'autèntic monocultiu d'algunes zones (Ciutat Vella, Barceloneta, etc.) i, per un altre, s'enfosqueix una part de la història de la ciutat que no és plenament del grat de les seves elits.

Afortunadament, com diria Maurice Halbwachs, sociòleg mort en el camp de concentració de Buchenwald i pare de la teorització sobre la memòria col·lectiva, la memòria és com un riu cabalós que va rebent afluents, mantenint-se viva i palpitant. Les veus, records i sensacions dels homes i dones que van (mal)viure en aquest entorn del Carmel, poden ser recollides, en un procés infinit, per aquells que les escolten, enriqueixen i tornen a bolcar sobre l'autèntic magma social que suposa una ciutat. La diferència de la memòria amb la història és que aquesta última és com una làpida esculpida, freda i lluenta, sí, però que sempre es pot trencar.