Joves migrants reagrupats: quan la integració passa per una bona benvinguda

Fiiiiiut. Fiiiiiiut. Fiiiiiiut. Tres bicicletes llogades, amb quadre de passeig i la marca de renting ben visible a un dels costats, passen a tota velocitat entre una desena de nanos, que fan dues fileres davant la font principal del Parc de la Ciutadella. Set i set, a banda i banda. Els de la part esquerra tenen una xeringa a la mà, plena d'aigua: l'objectiu és encertar la boca del company del davant. Si mullen al del davant, guanyen un punt.

“Eeeeep!”, crida un dels nois que –ben xop de la prova anterior– aixeca el braç tant com la samarreta, arrapada al seu cos i pesada per l'efecte esponja, li permet. La bicicleta l'ha passat a tocar. Només l'últim dels ciclistes, un noi ros, vestit amb tirants, amb la punta del nas cremada i unes ulleres negres de nyigui-nyogui, es gira, acota el cap, i aixeca la mà dreta. Perdó. “Massa ràpid”, diu el jove, que desaprova la velocitat del turista fent que no amb el cap. Per la seva reacció, garant del civisme, ningú diria que fa no res que viu a Barcelona: ara ell és el local. Aquesta és la seva ciutat, i se'n cuida.

El jove, que no supera la quinzena, és originari de Colòmbia. Com la resta de companys amb qui fa activitats d'aigua aquest matí xafogós d'agost, forma part del programa “A l'estiu, Barcelona t'acull”: 150 nens i nenes que pertanyen a famílies que han exercit el dret al reagrupament. El programa té una llista d'espera d'entre dos i cinc nens, depenent del districte.

Hondurenys, filipins, indis, xinesos... I així fins a una vintena de nacionalitats. Amb un descens dels pakistanesos i un augment d'ucraïnesos, primera nacionalitat en sol·licitud d'asil a Barcelona el 2016. Tots, sense excepció, xops fins a la bandera.

Són joves que han vingut a Barcelona en els últims sis mesos i, per tant, encara no han pogut començar l'escola. Han arribat a mig curs. “L'escola és una bona via d'entrada a la ciutat, als companys. A la nova realitat. Però si arriben amb el curs a punt d'acabar... Queden penjats”, apunten des de l'àrea d'Immigració de l'Ajuntament de Barcelona. Aquest territori comanche va fer, precisament, que el consistori barceloní es plantegés elaborar un programa que servís als joves de primera presa de contacte amb la ciutat.

La d'enguany és la 8a edició d'aquest programa: administració, educadors socials i serveis socials qualifiquen el programa de “model d'èxit”. “Benvinguts a Barcelona, casa vostra, una ciutat d’acollida, que està orgullosa de ser mestissa. Us volem conèixer”, els hi manifestava als joves, en la cloenda del programa de l'any passat a l'Ajuntament, l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau.

“Es tracta de joves que, en molts casos, fa anys que no veuen la seva família i que, quan aterren, els seus els hi són estranys. El programa els permet socialitzar, i aprendre sobre la ciutat, adquirir l'idioma, tot des del lleure”, destaca l'Aleix Porta, membre de la Fundació Progess, i director del programa “A l'estiu, Barcelona t'acull”.

Porta, amb un pressupost de 10.000 euros, coordina un equip d'una vintena d'educadors, dividits en set districtes (tots els de Barcelona menys Gràcia, Sant Gervasi i Les Corts; entre tots tres no sumen prou demanda com per obrir una nova delegació) que treballen de forma aïllada i es troben un cop per setmana. Cada dia els alumnes fan de 10 a 14h: català, jocs, dinàmiques... I els divendres, excursió: CaixaForum, Collserola... I avui, la Ciutadella.

El programa va néixer en col·laboració amb el Consorci d’Educació de

Barcelona i la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. A més del Consorci de Biblioteques de Barcelona. De fet, els joves es reuneixen a la biblioteca de cada barri. Una oportunitat, destaca Porta, perquè els joves comencin a familiaritzar-se amb l'espai. No és l'únic servei que els hi ensenyen: els Punts de Trobada, els dissabtes, seran també els seus aliats a partir del setembre.

Un got ple a vessar es recolza en equilibri perfecte sobre el cabell recollit –una muntanya plena de pendents– d'una jove, d'origen indi. S'ajup, poc a poc. Poc a poc... “Més avall, més avall!”, li crida en català (es pretén que el català vertebri l'entorn, multilingüe), al seu costat, el monitor. L'objectiu és passar-li l'aigua del got que descansa damunt del seu cap al del noi del davant. En Cristian, de Cali (Colòmbia). Al seu voltant, un parell de nanos del Pakistan s'esvaloten. Una mica. Una mica més. Dos hondurenys posen cara d'infart. Poc a poc... Xof!

Tot i que en certs moments es generen grupets. Per nacionalitat, per gènere. Els joves cooperen. “Aquí no hi ha diferències. Si s'esvaloten és més perquè són adolescents que per les diferències culturals”, comenta l'Aleix Porta. Sigui com sigui, els joves es veuen forçats a trobar una aliances que al carrer no farien; els educadors acompanyen aquest camí. L'objectiu és trobar dinàmiques que escurcin la seva visió del món. Fa uns dies Billy Elliot va servir per a deconstruir els rols de gènere, per exemple. “En dos mesos els xavals evolucionen un munt”, comenta Porta.

Al principi, costa. Costa que els nois col·laborin en les consignes. Els educadors reben informes, parlen amb el seu entorn. Però amb el pas dels dies, poc a poc es genera un clima de confiança, diuen els educadors. Al 2015, l'assistència al programa –un dels trets més perseguits– va ser d'un 85%. Els joves estaven contents, i els educadors van poder desenvolupar el seu programa. “Això no és un esplai”, destaca Porta. “Tenim a les nostres mans la ciutadania que creem: els hi transmetem un concepte d'espai públic, de convivència”.

Els semàfors. El soroll. La seguretat. Són, comenten els professionals que porten prop de dos mesos treballant en el projecte –mentre el matí s'acaba i el sol aixafa els nens contra el terra– alguns dels aspectes que més els hi criden l'atenció als joves nouvinguts. No existeixen els miracles, i aquests nois tot just han començat a donar passes a la ciutat però, gràcies a aquesta benvinguda, ja són ells els que miren pel municipi. “Això és un parc, ¡no poden anar tan de pressa amb la bici!”, insisteix un dels joves, poc abans de cruspir-se un gelat flash. La dolça recompensa a un matí de gimcana (i aprenentatge).