“Si la gentrificació del Raval arriba més tard del previst és gràcies als immigrants”

Iñaki García, entre discos, pegats i llibres a El Lokal

Fa uns mesos els carrers del Raval s'omplien de cartells amb un telèfon per respondre als múltiples desnonaments que pateix al barri i una adreça de contacte: carrer de la Cera, 1. Allà es troba El Lokal, des de fa 30 anys un punt de referència per al Raval resistent. Llibreria llibertària, botiga de música, pegats i samarretes punks, i sobretot punt de trobada.

Iñaki García és una de les vuit persones que van veure necessari un espai obert tots els dies al cor de Barcelona. 30 anys després segueix allà, ha vist tots els canvis que ha patit el barri i la ciutat en aquestes tres dècades, i des del Lokal ha estat a la rereguarda dels moviments que hi han fet front. Durant prop de dues hores de conversa per repassar aquestes tres dècades és interromput incontables vegades. Un venedor ambulant ve a recollir les escultures que té guardades allà per sortir a treballar, un membre d'una masia okupada passa a buscar cartells, un veí entra a demanar informació perquè es troba en risc de desnonament… A l'octubre farà 30 anys que El Lokal és un lloc per tot això.

Què us porta a obrir El Lokal ara farà 30 anys?

El vam muntar un grup de vuit persones que veníem de l'Ateneu Llibertari del Poble-sec i fèiem una revista que es deia La Lletra A. Hi havia una xarxa d'intercanvi amb altres grups de Madrid, que feien Sabotaje i després van ser dels que van impulsar el Diagonal, o d'Euskadi que feien Resiste. Compartíem tot el que era contrainformació i vam començar a editar música. Llavors l'Ateneu ens quedava petit, perquè era un local tancat, que no obria tot el dia, era més activista. I ens vam plantejar obrir una botiga al Raval, o al Xino, com es deia llavors. En aquella època tot es movia pel centre i molts ja vivíem al barri.

Hi ha una manca d'espais de referència com aquest?

Ara n'hi ha més, però quan vam néixer pràcticament érem l'únic espai de referència en temes de música punk o okupació. Quan vam anar provant horaris vam trobar que els dissabtes a la tarda havíem d'obrir per força, perquè era quan venia a Barcelona la gent dels pobles, i arribaven amb tota una llista perquè la gent els hi demanaven que compressin un casset o una revista. I després el fet d'estar oberts tot el dia des del primer moment, cap espai com aquest ho tenia. Després han sorgit més llibreries, però la gent no va a una llibreria a parlar d'un desnonament, o de que vol okupar o de que no vol fer la mili. Això tampoc era un centre social, però trobo que hem fet una mica aquesta funció.

Vosaltres sou més de barri Xino que de Raval…

Al final t'acostumes al nom, però Xino és més canalla i Raval ja és més modern. Quan vam obrir El Lokal el Raval no existia, això era el Xino, tot i que mai hi ha hagut xinesos… També se l'anomenava Distrito Quinto, que venia del franquisme. Però per nosaltres era el mite llibertari, on havia estat la Soli [el diari Solidaridad Obrera] o Mujeres Libres. Tot l'ambient punk de Barcelona, o les rutes gais de l'època, els circuits contraculturals, els bars, estaven tots aquí al centre, va ser molt viu. Sobretot la pizzeria Rivolta. Molta gent que va fundar El Lokal també era de la Rivolta, i nosaltres n'érem clients.

I com és la relació amb el barri?

Quan vam venir ens van veure com a gent estranya, sempre érem els drogats, els que es liaven tots entre tots, i tots aquests tabús. Ha de passar temps perquè s'acostumin, però com que a tot arreu hi ha gent estranya, acabes formant part. Però la veritat és que al principi no estàvem tan ficats en el barri, això ens va costar. Vivíem aquí i si hi havia alguna merder reaccionàvem, però treballar el barri no era una prioritat per nosaltres, estàvem més per qüestions internacionals, especialment quan vam crear el col·lectiu zapatista. Ha estat més a partir del 15-M quan molta gent del barri s'ha implicat i les coses ens han instal·lat més aquí. Però el 1992 amb els Jocs Olímpics per exemple sí que el vam viure, ens vam convertir en referència per la gent que venia de tot el món i volia contactar amb antiolímpics, i vam estar amb tot el tema de la ràtzia contra els militants independentistes. I després amb la reforma del barri sí que vam reaccionar, però la van fer amb un consens molt gran i molt poca resistència. Es va expulsar a molta gent. Tant de bo ens hagués agafat amb les xarxes que tenim ara…

Vas viure al carrer Cadena, a on es va construir la Rambla del Raval l'any 2000. Aquest procés et devia enganxar de ple.es va construir la Rambla del Raval l'any 2000

L'obertura de la Rambla del Raval va ser molt dramàtica. Jo flipava perquè era un carrer que desapareixia, només queda una vorera, i a l'altra banda una del carrer Sant Jeroni, que era on la gent venia a comprar xocolata. En aquest procés l'Associació de Veïns del Raval i el seu president Pep García van tenir un paper important. Articulava el sector més caspós del barri i representava els veïns davant l'Ajuntament socialista, que el van utilitzar molt bé. Ell va controlar el procés i els que eren propietaris van intercanviar pisos i els que eren llogaters se'n van anar a la merda, expulsats. Això ho va condicionar molt, perquè era molt difícil fer una guerra oberta contra aquesta gent. Després et sents una mica responsable, però nosaltres ja teníem prou feina i això ho vam deixar una mica de banda.

I després de la reforma de la Rambla del Raval es va enderrocar l'illa del carrer Robadors on ara hi ha la Filmoteca.

Allà hi va haver la Coordinadora Contra l'Especulació. Allà estava el Manel González, que va patir l'assetjament immobiliari i ens va tocar molt de prop, i estava l'Ateneu del Xino. L'Ateneu era un festival. El Lokal érem els seriosos, els culturetes, i el Xino més canalla, més de base, i van treballar molt el tema de la reforma de Robadors. Aquesta va ser l'època dura, i després també va venir la lluita contra l'hotel de la Rambla. La Coordinadora Contra l'Especulació era un grupet que feien molta feina, però al barri eren franca minoria. Però aquí sempre anaven sortint coses vinculades al barri…

Quina mena de coses?

Per exemple, quan van començar a venir migrants d'una forma significativa i va sortir la qüestió dels sense papers, aquí al Lokal es muntar Xenofilia, que va ser un projecte de l'ONG Sodepau, i venien dues tardes a rebre sobretot pakistanesos. En aquella època teníem un bar aquí dins, que quasi ens mata a deutes, i a més la gent venia a fumar porros i teníem la policia controlant-nos cada dos per tres. Però era divertit veure l'ambient anarquista clàssics, amb els iaios, amb els punks i els pakis, que abans mai havien entrat, i es van començar a acostumar els uns als altres. Va ser dels primers llocs on es treballa el tema de les migracions, que al principi costava, perquè la gent que estava més per la música no es barrejava amb altres coses, o a la gent més anarka li costava fer coses amb “musulmans i pakis”, però va funcionar.

Els moviments socials més arrelats tenen dificultats per teixir aliances amb comunitats que han anat arribant al barri?

I tant, de fet no passa. Jo en principi amb els immigrants homes em relacionava al bar i pel futbol… De sobte amb això de Xenofilia vam començar a tenir-ho més fàcil, i després van arribar les tancades de Papers per Tothom, i en això s'hi va ficar la Casa de la Solidaritat. Però sempre havies de tenir una motivació extra i externa, perquè de tu mateix no surt crear aquestes relacions, i ens costa reconèixer-ho. De la mateixa manera que el carrer de la Cera sempre havia estat molt de gitanos i aquí mai havia entrat un gitano. O en un altre sentit, al Lokal teníem la sort de que sempre hi havia bastantes dones, però sempre als espais activistes es notava l'absència de dones, i és que eren espais molt masculinitzats, molt durs, i clar… O en aquest ambient anarko tampoc venien gais. Al Raval era diferent, perquè sempre estava el Manel del Xino, i portava gent, però pocs. També va haver-hi una època que el Col·lectiu Gai de Barcelona es va separar del FAGC i venien i es reunien aquí. Vas creant xarxes… I tu com a activista has de fer un esforç. Per exemple, els xavals del barri fa molts anys que són més de rap i hip hop, i a la gent del punk que hi ha aquí li va costar, però vam acabar incorporant-ho a les nostres festes.

Abans deies que va ser a partir del 15-M quan va començar a haver-hi més vinculació amb el barri. Com vau viure aquest moment?

Nosaltres veníem d'una crisi molt forta del zapatisme, i el sector més punk també havia marxat, i quan arriba el 15-M estàvem molt fluixets com a Lokal. Però va ser una gran alegria. Jo m'apropava amb molt respecte, i vaig veure que em tocava quedar-me una mica al marge, perquè estàs molt acostumat a organitzar coses i ho vius d'una altra manera. Des de l'ambient llibertari i més activista molta gent va ser crítica i una mica xula respecte al 15-M, i a mi em molestava molt, perquè vaig veure coses que no havia vist mai, i molta gent jove. Amb el 15-M vaig descobrir que nosaltres també tenim vicis, i si veus que participen uns que no són els teus no t'agrada, hi ha una mena de competència activista que el 15-M va trencar. Veníem de l'experiència de l'Assemblea de Barcelona, d'okupar el banc a la Plaça Catalunya, i un sector molt polititzat i activista, que no està malament, però té conseqüències, molta gent no entrava. En canvi al 15-M la majoria de gent que tiraven del carro no eren aquests activistes, tot i que també hi eren, i això va estar molt bé. Nosaltres quan ens hi vam posar va ser quan es va marxar de la plaça per tornar als barris. I d'allò queden coses que no són tan visibles com la plaça, perquè ningú ha comptat la quantitat de col·lectius, cooperatives o grups de teatre que van sortir d'allà. Aquí al barri per exemple es va crear Prostitutes Indignades, i això mai havia passat. Potser coneixies alguna prostituta, però mai t'havies trobat participant d'assemblees junts, i això es fruit del 15-M. Va ser una revolució cultural molt forta, i moltes coses, com tota la reacció a la mort del Juan Andrés sense el 15-M no hagués passat.

Què va representar a nivell de barri que la policia matés a Juan Andrés Benítez?

Al barri sempre han passat aquestes coses, però va ser molt estrany. Això va ser un cap de setmana i el dilluns estàvem aquí al Lokal amb la gent de Rereguarda en Moviment intentant esbrinar què havia passat, quan va arribar el Gerardo Ariza amb uns cartells que havia fet, i ens va dir que era amic seu. Ell que no era activista, va arribar aquí desesperat i es va trobar un grup de gent organitzat i es va aferrar a això. Es deia que el Juan Andrés era una empresari gai, però era un petit comerciant que estava a la ruïna, i això li passa perquè viu al Raval, perquè si visqués al Gayxample seria molt difícil que passés. Automàticament aquesta lluita es va convertir en una prioritat. La primera manifestació per aquest tema va ser impressionant, perquè vam sortir de la Rambla del Raval amb els pakis, les prostitutes, el col·lectiu gai… Els que mai s'ajuntaven estaven allà tots junts i veient la importància de fer-ho, perquè podria haver-li passat a qualsevol.

El govern de Barcelona en Comú ha intentat dos cops guardonar-vos amb la medalla de la ciutat i l'heu rebutjat.l'heu rebutjat

L'any passat m'ho van proposar a mi, però què havia de fer jo? Jo no vull medalles i anar a l'Ajuntament a fer un gran discurs. Aquest any en canvi li van proposar al Lokal, i aleshores vam trobar que també era bo parlar-ne. I has de ser elegant, no és qüestió de dir que quins cabrons per donar-te la medalla, perquès és un gest afectiu, però si no la volem també està bé dir-ho.

Això representa que sou un referent per la gent que està governant la ciutat. Com ho viviu això?

Jo estic una mica espantat, perquè és un moment molt complicat, i la gent simplifica quan en canvi això cada dia es complica més. Situar-te en aquest nou context és un merder, perquè a més són amics. La Gala Pin [regidora de Ciutat Vella] ve tant en tant aquí a parlar, però saps que no parles amb una companya, que ve a veure què hi ha. Això no em molesta. Ara bé, la institució sempre intenta agafar-te i que col·laboris, com és normal, perquè elles s'ho creuen. Però qualsevol cosa per nosaltres ha de ser des de l'autonomia, i el nostre objectiu és autoorganitzar el barri, no que l'Ajuntament ho faci cada dia millor i tothom vagi a demanar-li coses. Ara bé, amb el tema dels desnonaments per exemple tenim un debat, perquè hi ha qui els tira massa canya, i jo crec que dins de les possibilitats ho estan fent bé. I també sabem que ens estan utilitzant, perquè nosaltres fem de mà d'obra per parar els desnonaments i que l'administració després pugui negociar, però així a la família no la deixen al carrer. No som idiotes, ja ho sabem i ho acceptem.

Però no sempre és així.

Després arriba el tema dels manters i la repressió de la Guàrdia Urbana i aquí veus com se la colen. El que passa és que es creen problemes com aquest o la vaga del metro i la gent que creia més en elles s'ha frustrat i està dolguda, i això passa factura. Però clar, no és el meu cas, perquè ja dèiem que qui podia esperar que fessin alguna cosa per exemple amb la Guàrdia Urbana? Però també és una oportunitat per fer segons quines coses. Per mantenir una actitud crítica i llibertària i des de fora hem d'anar mirant en cada cas.

I a nivell de barri al Raval?

La solució que s'està aplicant a molts dels conflictes del barri és que l'Ajuntament compri edificis, és que ha passat a Can 60, a l'Espai de l'Immigrant o al Gimnàs Sant Pau, però estan sentant un precedent molt complicat, perquè llavors tothom esperarà que compri. Aleshores què? Si ens volen tancar El Lokal haurem de fer una campanya per què l'Ajuntament compri? No hauria de ser. El que passa és que és un moment complicat, ara ens trobem amb la gentrificació d'una manera que no era així ni el 92 amb els Jocs Olímpics. Jo tinc por perquè veig que ara totes les màfies del món estan aquí, amb la pasta per davant i fent negocis especulatius. La nostra força també és que si atures una venda un mes potser ja els hi has esguerrat un negoci de milers d'euros. Però tot aquest panorama espanta molt, perquè els que estan a l'Ajuntament ploren tot el dia perquè tothom els passa factura i són minoria, la gent tampoc estem tan organitzats com sembla, i els poders reals van a la seva.

Plantejaves que la gent que creia en un canvi radical s'ha frustrat. Creus que acaba sent més fàcil relacionar-te amb la institució des d'una perspectiva llibertària?

Per mi la perspectiva llibertària és no apalancar-te, qüestionar i qüestionar-te i no anar donant lliçons de profeta. Per mi és un bon lloc des del qual situar-te. Hi ha qui em diu que sóc massa estricte, però per mi per exemple el tema de votar és una qüestió superior, i ja no li dic a ningú si ha de fer-ho o no, però jo no puc. Les que estan a l'Ajuntament em pregunten si ni ara votaré, però cal desmitificar-ho, l'important és què passa després, què fan elles i què fem nosaltres. A nivell de grups autònoms i espais tampoc estem per tirar coets, i per mi la prioritat és que això funcioni. I és una forma de mirar-ho que també m'és còmode, perquè veig que la gent ho està passant malament. La gent s'ho ha cregut massa, s'ha potenciat una eufòria amb el canvi polític. A mi no em va agradar gens aquest discurs de “farem fora els de dalt”, perquè pensava “ja veureu…”, i després la gent s'ho creu i es frustra.

Parlaves de la gentrificació i deies que estem pitjor que al 92 amb els Jocs Olímpics.

Jo ho visc així, veig que la magnitud és molt més gran i la dinàmica és mundial. Aquesta idea del turisme com una indústria extractiva que t'expulsa no era així. No tenies un pis de propietat, però al Raval sempre podies trobar un pis. L'altra dia una senyora em deia que aquí no volia venir ningú, i als que hem aguantat tota la vida, hem aguantat tota la merda, ara ens faran fora. Abans molta gent no volia venir al Lokal perquè trobaven que el carrer de la Cera era perillós, i ara resulta que estan fent fora la gent del barri. I a més ho vius amb impotència, perquè t'has d'enfrontar a un poder tan gran com és el lobby immobiliari i hoteler. Però s'ha de fer. Aquesta lluita és eterna, però sento que és un moment molt delicat pel barri, ens juguem molt.

També s'ha de dir que molta gent va criticar l'arribada de migrants al barri, però ens van salvar. Si la gentrificació del Raval arriba més tard del previst és gràcies als immigrants. Tot estava previst perquè vingués la gent de pasta, però aquesta gent que gentrifica no vol viure al costat d'un paki o un marroquí, i van arribar sense que ningú ho esperés, van revifar el comerç del barri, fer vida… O sigui que no tot està escrit, passen coses inesperades. I també crec que és tan forta l'ofensiva que també provoca que gent que mai a la vida faria coses amb nosaltres, la tinguem de companys o companyes.

I avui com és aquesta convivència?

Els xavals fills de famílies immigrants, que han nascut aquí o han estudiat aquí, jo veig que els hi agrada el barri, que tenen la identitat, a la seva manera però com la sento jo, d'un barri rebel, que hi pots fer coses… Això em fa confiar. A Barcelona i concretament al Raval ha passat moltes vegades a la història que quan ens han volgut fer fora no ha estat tan fàcil, i això no és casual.

Per què creus que heu aguantat aquests 30 anys?

La gent li té molt d'afecte al Lokal, i crec que té a veure amb que nosaltres mai hem volgut ser un model. Hem anat fent i, per exemple, no volem subvencions, però al que les demana no li diem que és un traïdor ni molt menys. És evident que això té conseqüències, però la gent és prou gran per valorar les seves decisions. Hem tingut la sort que amb aquesta actitud la gent es relaciona millor amb tu, et valora, i si tens un problema et dóna un cop de mà. També és veritat que hi ha hagut moments en què El Lokal ha estat molt fluix, però en altres ha estat més actiu, molt en relació al que passa. Per exemple, amb la campanya per la insubmissió, nosaltres érem antimiltaristes i ja ens coneixíem i ens valoràvem amb la gent del MOC [Moviment d'Objecció de Consciència], que per la majoria d'anarkos eren els hippies cristians menjaflors. Aquí es va formar el CAMPI [Col·lectiu Antimilitarista Pro Insubmissió] i vam gravar la cinta Rock Antimili, perquè en el món de punk tots eren insubmisos. Amb la cinta vam treure un munt de pasta, i també vam donar per advocats que portaven casos de gent del MOC. Tampoc és que aquí ho féssim tot, però mai deies que no, sempre intentaves donar un cop de mà. I aquí han sorgit molts col·lectius, perquè ja tenies una estructura, i feies un cinta, o un CD, o un llibre… Últimament ens hem especialitzat més en infraestructura per als moviments, i tenim per exemple megàfons per qualsevol que vingui perquè vol muntar una manifestació. O paelles grans, que abans només les tenia la UGT o el PSC, la gent no en tenia, i nosaltres ara en tenim tres i les deixem cada cap de setmana. Això a tothom li sembla molt bé, però la gent no ho fa, i intentem fer pedagogia, però a vegades també et trobes que la gent no ho cuida…

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats