La Catalunya que viu a un altre ritme

Milers de persones han seguit els seus concerts. Porten més de 2.000 i segueixen creixent. El grup es diu Engrana i està format per dos joves de vint anys, Maialen i Andrés. La seva música arriba a tothom, però Engrana, Maialen i Andrés no són exactament el mateix. Engrana és una parella de músics que apareixen dibuixats en ple concert en una pantalla d'ordinador: guitarra, bateria... Es mouen per l'escenari, se'ls veu tocar, la seva música és potent, s'observen els detalls de la seva roba, que ells mateixos dissenyen. És un món aparentment virtual. Tot i que no tant virtual, perquè al final del “fil” hi ha dos músics reals: Maialen i Andrés, que interpreten el que milers de persones veuen i escolten a través del seu ordinador. Però els veïns de la casa del costat ni tan sols els senten: si de cas, el so difícilment identificable del fregar d’uns dits sobre les cordes d'una guitarra elèctrica de la que no surt cap so i una mica semblant al repicar d'uns dits sobre la fusta, que no és més que el so sord de les baquetes sobre la bateria electrònica. Perquè la seva música és silenciosa: només s'escolta a través d'auriculars.

En un altre lloc del món, Maialen i Andrés serien una celebritat, l'expressió de la modernitat. Qualsevol que els escolti diria que són joves urbans, molt al dia de les tendències de moda i de les innovacions musicals. Aquest seria el seu perfil si no fos per un petit detall: el seu entorn no és urbà, és rural. Millor encara: microrural, perquè Maialen i Andrés viuen en un dels 328 pobles de Catalunya que tenen menys de 500 habitants.

Molts dels seus veïns coneixeran l'autèntica història d'aquests joves gràcies al relat de Marc Serena i les fotografies i vídeos d'Edu Bayer, que han posat en marxa el projecte Microcatalunya, un viatge a través de molts d'aquests 328 pobles.

Viatgers infatigables

Viatgers infatigables

El viatge de Marc Serena (Manresa, 1983) i Edu Bayer (Barcelona, 1982) acaba de començar i tot just porten recorregudes una dotzena de localitats de les comarques de Tarragona, però ja han trobat suficients històries com per constatar diverses coses: primera, que no cal anar amb la pretensió de donar lliçons, sinó que cal anar amb mentalitat oberta; segona, que el tracte és més humà, el ritme de la vida quotidiana és diferent i la gent troba temps per atendre't; tercera, que la visió que es té d'aquests pobles està distorsionada, és una visió antiquada, perquè molts pensen que estan com fa trenta anys (i exemples com el dels músics ho desmenteixen); i quarta, que si no saps què és un saurí, difícilment sabràs alguna cosa del món rural.

Marc Serena i Edu Bayer són viatgers vocacionals. El primer ha creuat Àfrica i ha donat la volta al món. El segon ha cobert conflictes a Líbia, Birmània , Rwanda , Kurdistan o Kosovo. Però tots dos tenien ganes de retrobar-se amb el món rural. Marc Serena , perquè un dia va constatar que amb prou feines coneixia el poble del seu pare, Viver i Serrateix, un lloc en el qual “segueix vivint gent, segueixen passant coses”. Edu Bayer, perquè sempre s'ha sentit atret pel món rural, record d'aquells caps de setmana en què el seu pare el portava a pobles de muntanya. No era una visita fugaç, com tantes altres que es donen ara en què un poble és “com un teló de fons: un restaurant i un formatge suposadament artesanal”. El seu pare es relacionava amb els pagesos, va fer amics que han durat tota la vida. I Edu Bayer tenia ganes de trobar aquesta “alguna cosa” que la ciutat no ofereix.

Viatgen en furgoneta, una Volkswagen T3 del 87 pintada de taronja i crema cedida per una empresa de Vic, i intenten aproximar-se als pobles a través dels relats personals. No pretenen documentar la història, ni fer un retrat complaent, aspiren a extreure “l’aroma del que expliquen els pobles”. I aquesta “aroma” també es reflecteix en les fotografies que reben per mitjà d'Instagram.

Sorprenents i inquietants

Sorprenents i inquietants

En les poques setmanes que porten en marxa han descobert coses sorprenents (fins i tot inquietants), com la cara de Franco que apareix i desapareix en una façana; costums que no canvien, com el fet de tallar-se els cabells segons la lluna; realitats amb prou feines conegudes, com la quantitat de cinemes existents a la Terra Alta, on un dels seus pobles posseeix el rècord de Catalunya de ser la sala oberta ininterrompudament durant més temps, des de 1951. personatges entranyables, com Carme Simó, pacient, constant, que s’estima el tros de terra que cada dia conrea. I, naturalment, històries de gent que ha canviat la ciutat pel camp i que ha estat capaç d'adaptar-se en condicions poc propícies. És el cas d'Amanda i Pilar, que fa set anys es van establir en una cabanya, no tant per desconnectar del món com per connectar-se a la natura. No tenen electricitat però ho compensen amb unes petites plaques solars que els ajuden en la lectura unes quantes hores al dia. No tenen aigua, però el riu està a un pas. I el telèfon mòbil només el connecten un parell d'hores al dia. Un cop a la setmana s'apropen al poble. Saben molt de plantes i parlen amb els avis per saber encara més. Els avis estan encantats i el poble també. Les anomenen “les princeses del bosc”.

El viatge de Marc i Edu durarà mig any, però el seu projecte ja es pot veure dia a dia a través de la seva web microcatalunya.cat. A l'horitzó hi ha la idea de recollir en un llibre totes les històries. Però en alguns casos ja es pot descobrir on toca la banda de música d'un món virtual, on està el tros de terra que cada dia conrea la pagesa Carme,com es diu la perruqueria on els pagesos es tallen els cabells segons les llunes, on habiten les princeses del bosc el lloc on Franco apareix i desapareix, com és l'interior d'un cinema que no s'apaga i quin és el do d'un saurí.