La ciutat que s'amaga darrera la Barcelona plàcida

El periodista Jordi Bordas acaba de publicar una novel·la que, com ell mateix confessa, hauria estat incapaç d'imaginar si no fos perquè la realitat li ha proporcionat tots els ingredients necessaris. Bordas ha titulat la seva novel·la “La ciudad plácida” (Ed. Principal), però en realitat descriu una Barcelona en que “els periodistes són emmordassats, els diners corren cap als polítics des de tot tipus de fundacions i la crisi fa estralls”. Una ciutat en què “res és com apareix en els fullets de les agències de viatges”, tal com resa la contraportada del llibre.

És una novel·la policíaca, però per les seves pàgines desfilen personatges com un tal Félix Miret, màxim responsable de la Unió Musical de Catalunya, o un partit que respon a les sigles de CIU (Catalunya Independent i Unida). Tot això embolcat en casos de corrupció, negocis urbanístics de dubtosa legalitat, finançament il·legal de partits i una obsessió de les autoritats per tapar aquesta realitat i no malmetre la imatge que la ciutat projecta al món.

“La Barcelona plàcida existeix i no podem menysprear-la, és una molt bona ciutat per viure”, van coincidir Jordi Bordas i Ada Colau, que flanquejava el periodista al costat de Luis del Olmo. La presència de Luis del Olmo es justifica per la llarga relació que els uneix, però la d'Ada Colau va ser tota una sorpresa ... per a ella mateixa, que no coneixia Jordi Bordas. Era, per tant, tota una declaració de principis per part del periodista, perquè Ada Colau, màxima representat de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), dona veu, precisament, a la ciutat més silenciada, la més castigada per la crisi, la que apareix amb molta menys freqüència -quan apareix- en els mitjans de comunicació. Tot el contrari de l'altra Barcelona, la ciutat “plàcida”, la que es construeix per convertir-la -com de fet ja ho és- en un reclam turístic a tot el món.

Jordi Bordas ja destapava draps bruts de les autoritats d'aquesta ciutat en els anys setanta. Era el periodista amb més olfacte i el que més notícies aixecava. I a qui més temien els polítics locals. El més sorprenent era que com més dur era amb ells, més notícies li donaven, en un intent -fallit- de congraciar-se amb ell. Però, sobretot, tenia el cuc periodístic tan ficat a la sang que quan el seu diari li prohibia publicar alguna informació no dubtava a passar-la a altres companys de la competència per tal que no quedés silenciada. I això és el que, quaranta anys després, torna a fer: que no quedi en silenci la Barcelona menys plàcida.