Periodisme crític

L’adéu abans d’hora a Xavier Vinader ha recordat la singularitat del seu periodisme crític i atrevit, sempre destapant la cara bruta de la vida política i social. Un periodisme basat en la iniciativa de l’informador i a contracorrent de l’agenda política establerta.

Periodisme potenciat durant la dècada de 1970 i aviat diluït, després de la Transició, en la crisi profunda d’un sistema de mitjans que rendit a unes pràctiques més acomodatícies. Baixaren riu avall la majoria de diaris i revistes i el periodisme imprès s’acomodà a l’estil d’un audiovisual renovat i expansiu, a l’ombra de les forces polítiques majoritàries.

És oportú evocar els orígens de Vinader com a corresponsal a Sabadell d’uns diaris de Barcelona on s’havia obert la porta a una informació crítica sobre la vida local i quotidiana, encara sota el franquisme. Escola d’una generació de periodistes, que aquella crisi va dispersar cap a altres activitats, entre les quals la política. D’aquells corresponsals locals sortiren alguns dels primers regidors, alcaldes i diputats.

L’adéu a Vinader és una bona ocasió per evocar el periodisme crític nascut en la informació local, destapant problemes socials, irregularitats urbanístiques i conflictes obrers, denunciant el mal govern dels ajuntaments que el franquisme sacrificà a la intempèrie de la tolerància de la Llei de Premsa de 1966. Josep Maria Huertas Clavería –desaparegut fa vuit anys a la mateixa edat que Vinader- n’és el millor exemple a Barcelona, però moltes ciutats i pobles van tenir també els seus periodistes crítics.

És una bona ocasió, també, per a vindicar la necessitat d’aquest periodisme crític, fill de la iniciativa i l’atreviment dels redactors. La seva recuperació seria un bon senyal, antídot contra un periodisme que es va dissolent en l’entreteniment i l’espectacle.