Sol dir-se de Portugal que és un país on el temps sembla haver-se aturat. Un intent d'autòpsia que porta a la temptació inevitable de parlar de la saudade, aquesta nostàlgia sense traducció possible i que evoca immediatament la tristesa cada vegada que escoltem els acords del fado d'una guitarra portuguesa.
Però si ens fiquem en les esquerdes i racons d'una ciutat com Faro, de seguida ens adonarem que la capital de l'Algarve es resisteix a aquesta simplificació. Sobretot si la recorrem amb la música d'Ana Moura, la millor fadista del món.
Amb una aura magnètica a l'escenari i la veu com un ganivet que obre les cavitats que protegeixen les nostres entranyes, Ana Moura fa un fado que és un desfado, una heretgia que redefineix la saudade i que trenca els motlles. “Si el fado es canta i plora, també es pot ballar”, diu a 'Fado Dançado', per a horror gàstric dels puristes del gènere, que fins i tot augmenten la seva acidesa en escoltar el seu hit 'Desfado', un intent de deconstrucció del gènere que acaba definint la seva renovació: ara la saudade és un component més de la dialèctica tristesa-alegria en la qual es debat tot ésser humà. No és casualitat que la cantant abandoni els vestits negres monàstics per dissenys colorits, escotats i brillants, amb un somriure dibuixat en una sensualitat que emet fins i tot movent un dit.
Ana Moura no és de Faro, va néixer als afores de Lisboa. Però Faro tampoc és totalment de Portugal ni de ningú. És com un joc de miralls infinits on Faro es defineix per la seva deslocalització, la seva barreja, la seva incertesa. Faro com un 'desfaro'.
calçadaRua de Sant António és el passeig de vianants clàssic de Faro, el carrer ple de gent i de botigues, amb un passat ple d'història, amb una història plena de contrastos. I amb la seva inconfusible estètica de calçada portuguesa.
Sobre aquestes petites pedres disposades a l'estil del trencadís gaudinià i que conformen enormes mosaics en blanc i negre, recolzen cada dia els seus talons dones com Ana Moura, la cantant que no va néixer a Faro però que en el seu mateix cognom i fins en la seva fisonomia transporta la essència d'una dona de l'Algarve: el passat onomàstic de la cultura àrab, els trets bruns i angulosos, els ulls profunds i foscos com petjada de mil·lennis de civilitzacions.
Entre les botigues de moda i les cases de records, es cola l'olor intens del cafè portuguès, no tan curt com el ristretto italià, però sí corpulent i saborós, sempre sota l'ull vigilant d'uns habitants que no accepten qualsevol beuratge. I els pastissos de nata, col·locats a les vitrines de les fleques com joies d'una cristalleria.
Aquesta artèria principal del centre de Faro és l'avantsala per descobrir el seu casc antic, l'anomenada Vila Adentro, a la qual s'accedeix per l'Arco da Vila i des d'on s'arriba a una porta àrab del segle XI, usada com a entrada a la ciutat emmurallada pels mariners que arribaven a Portugal i que avui és l'arc de pany més antic del país.
I on hi va haver moreria, també hi va haver jueus i cristians. La Rua de Sant António i Largo da Sé són els epicentres d'aquesta barreja de les tres religions monoteistes més populars de la humanitat. La Rua, per la presència d'una nodrida comunitat jueva al voltant del segle XIX que va deixar com a llegat el Cementiri Històric judaic amb la seva sinagoga i museu. I el Largo, per una catedral construïda el 1251 sobre els vestigis d'una mesquita, després de la reconquesta cristiana sobre el Califat.
Hi ha tres constants en la majoria dels pobles de l'Algarve que també es mantenen en la seva capital. La primera és l'amor popular pels gats: en moltes cantonades i portals de cases ocupades o abandonades, hi ha plats d'aigua i d'aliment balancejat perquè els gats de carrer s'alimentin quan vulguin.
La segona és que el suro li guanya al cuir per àmplia majoria en les artesanies i els accessoris que es venen a les botigues: cinturons, carteres, clauers, rellotges. Això genera que s'eviti la matança d'animals i que s'aprofitin els recursos naturals de la regió, tenint en compte que la surera és l'arbre típic de l'Algarve.
I una tercera constant té el símbol d'allò maternal però és una conseqüència lògica de la fauna típica de la regió. Els locals es queixen que els jubilats alemanys i anglesos s'estan apoderant de l'Algarve, comprant cases a preus irrisoris i establint els seus guetos, sense si més no aprendre portuguès. Però, sens dubte, són les cigonyes les veritables propietàries del sud portuguès, amb la seva base d'operacions establerta a Faro.
La cigonya és un dels símbols de la capital de l'Algarve i sol estableix els seus nius en els campanars de les esglésies i dels palaus. En alguns pobles baixos de la costa de l'Algarve se les pot veure volant a molt pocs metres de nosaltres, llargues i imponents, totalment integrades amb els humans i com a espècie protegida. De fet, hi ha una llei a la regió que prohibeix destruir qualsevol niu que una cigonya hagi construït en els exteriors d'un habitatge, ja sigui el sostre, un mur o la xemeneia d'una casa. És obligatori deixar-la campar al seu aire.
Per fora del seu casc històric, Faro s'expandeix en cases baixes pintades de blanc i amb els marcs de les portes i finestres de diversos colors: blau, vermell, taronja, verd. L'estètica habitual de les façanes domèstiques a l'Algarve. La calçada portuguesa ara és llamborda irregular i es manté la sinuosa irregularitat en el traçat dels seus carrers.
Caminar una tarda per Rua Boavista o per la zona propera a l'estació de trens, minuts abans de la posta del sol, és una experiència familiar per a qualsevol que estigui atent al sentit de l'olfacte. Només cal tancar durant un moment els ulls i deixar-se penetrar per les aromes dels potatges que s'escapen per les finestres obertes, cuits de mares i àvies amb carns variades i verdures, cargols o peixos, que ens tornen a totes aquestes olles universals de la nostra infància .
Els estímuls de Faro són domèstics. I operen amb detalls molt simples que amb prou feines es noten i que reclamen a un viatger actiu, aquell que viatja amb actitud de caçador, amb la motivació i la cura que implica qualsevol acte de caça, per més que sigui d'estímuls. No és casualitat que per a tots els Sao Antonios, dia dels enamorats, es compri una planta de manjerico i que estigui prohibit tocar-la amb el nas. Els locals recomanen fregar les seves fulles suaument amb els dits i després emportar-te'ls al nas per sentir la seva aroma. “Perquè, si no, la mates”, diuen per aquí.
Gairebé al final de la Rua do Alportel, el forn Lisbonense fa torns especials a partir de la mitjanit els divendres i els dissabtes. Ja sobre les 23h comença a sentir-se l'olor de la fornada i a veure llum darrere entre els forats de les persianes tancades. Els noctàmbuls que surten dels bars es van acostant i envoltant l'entrada, fins que finalment s'obren les portes i es forma la cua. La gent surt tot d'una amb els seus petits paquets calents de pao do choriço, pastissos o trossos de pizza: policies, borratxos, parelles, bombers, turistes.
No hi ha barrera idiomàtica: els portuguesos entenen sempre tan bé el castellà i l'anglès. A l'interior, els llums tènues, el gris de local vell, el temps detingut en l'arquitectura portuguesa. A fora, les terrasses plenes de rialles i amarginhas amb tramussos, de discussions entre seguidors del Benfica i del Sporting, d'un vent atlàntic que empeny refrescant el desfaro.
Vueling vola de Barcelona a Faro.
Sobre este blog
Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.
