Anne Holt: “La realitat és molt dura i s'ha d'explicar així”

Anne Holt torna a posar el dit a la nafra. Sense compassió pel lector, narra una història cruel, dura, dramàtica en la qual, manejant amb mestratge la intriga, a través de personatges acuradament traçats, plasma una sèrie de problemes que la preocupen i que preocupen a la societat occidental. Parla d'abús de menors, de racisme, de tràfic d'influències. La novel.la Lo que esconden las nubes oscuras (Roca Editorial) és la cinquena i última de la sèrie protagonitzada per la psicòloga Inger Johanne Vik i el policia Yngvar Stubø.

És una lectura molt dura. És necessària aquesta duresa perquè la gent prengui consciència del problema?

La intenció no és escriure d'aquesta manera tan dura per commocionar, el que passa és que la realitat és dura i cal explicar així. M'alegra que la sensació que li queda al lector sigui aquesta perquè és així. El que passa és així de dur.

El problema dels abusos infantils és, com explica en el llibre, molt més gran que el que puguin reflectir els números...

No coneixem els nombres reals, només hi ha aproximacions. Però és segur que parlem de xifres enormes. I és així perquè tots tenim un respecte absolut per la vida privada dels altres, de manera que no sabem el que hi ha darrere de cada un.

¿A Escandinàvia, països model en temes socials, passa el mateix que en altres llocs?

És igual a tot arreu. No tinc raons per pensar que Escandinàvia hagi de ser especial en aquests casos.

Tendim sempre a mirar cap a un altre costat...

Tots sentim la necessitat d'identificar-nos amb els pares quan algú els acusa d'alguna cosa terrible, com pot ser l'abús de menors, perquè pensem que pot ser una acusació errònia. Però mai ens posem del costat dels nens. Què passa quan un nen és maltractat i un no ho veu? La criatura està completament indefensa davant això. Cal aprofundir en el problema per poder localitzar aquests abusos. A més cal tenir en compte que els nens són extremadament lleials als pares. Fins i tot en casos d'abús.

Té experiència en temes semblants...

Vaig treballar com a advocada en Sanitat infantil durant sis anys i vaig veure molts casos de nens maltractats que seguien sent lleials als pares, perquè l'amor és una cosa molt complicada, que té moltes arestes. Un nen no acusa els seus propis pares.

El nen és conscient que pateix maltractament o ho pot veure com una cosa normal?

Pot creure que és el que li toca. I altres vegades no només és una qüestió de lleialtat sinó que són amenaçats perquè no diguin res. Hi ha un cas molt famós de fa vuit anys, a qui faig referència en l'epíleg de la novel.la, d'un nen la mare del qual encara està sent jutjada per maltractaments. Aquest nen anava a escola tapat, lesionat, amb un braç trencat... I quan li preguntaven els companys deia que no era res...

Ellen, la mare de Sander, el nen que mor en la seva novel.la, encobreix el seu marit destrossant l'ordinador on ha descobert documents de pornografia infantil. Es tendeix a protegir l'amic, el company, el marit...?

Ellen no només encobreix a Jon sinó que comet un dels principals errors, que és pensar que un fill ha de ser com els seus pares, que és una prolongació del seu pare o de la seva mare i ha de ser com el pare quan era petit. Jo no suporto els comentaris del tipus “Oh, és igual que tu quan eres petit!” No, un nen té dret a ser únic, un propi individu, la seva pròpia personalitat. Això és el que Ellen no entén. I això genera frustració.

Som pares irresponsables, llavors?

Quan un té un fill, el que ha de fer és acompanyar-lo en el seu propi camí. Moltes cometen l'error de pensar que el fill ha de acompanyar-los a ells. I no, crec que el nen té el seu propi camí i la seva pròpia individualitat i el pare té la sort i el plaer d'acompanyar.

Vostè està casada amb una dona i té una filla de 10 anys. Ha notat aquest tipus de problemes?

La meva dona i jo de petites érem molt 'marimachos', ens agradaven les construccions, pujar a arbres, jocs d'aquest tipus. La nostra filla, en canvi, juga amb barbies, es vesteix de rosa, és molt femenina. Odia el Lego. Bé, doncs ens considerem testimonis privilegiats de la individualitat de la nena i l'acompanyem en el seu camí. I si vol una barbie, doncs li comprem una barbie... A mi m'agrada molt el futbol, ​​el visc en directe [és fervent seguidora del Tottemham, “tot i que em dona poques alegries ...”]. La meva filla, al cap de tres anys, es va asseure a veure un partit del Mundial i no li va agradar: es va aixecar, va dir que no li agradaven gens els uniformes dels equips ni els pantalons curts, i se'n va anar. Després, al cap de sis anys, ens va preguntar que per què no li donaven una pilota a cada jugador, així no es barallaven...

¿Sander era un nen incomprès?

Les persones tenim interessos molt dispars i busquem les aficions que tinguem en comú amb altres. Amb els nens passa igual. A la meva filla li interessen les barbies ia mi no, però a les dues ens encanten els animals... Sempre cal trobar aquest punt en comú. A la novel.la, amb Sander, passa el contrari. Intenten que encaixi en les vides dels seus pares. Es veu des del principi que és molt bon dibuixant i que té talent. Tots els pares tenen dibuixos dels seus fills a les parets. Els de Sander no, no volen reconèixer aquesta part que podria ser un terreny comú i intenten constantment ubicar-lo en una cosa que no és.

La novel.la comença el dia dels atemptats de Utoya i es comenta que si haguessin estat obra de musulmans, com es va pensar en un principi, no s'hauria vist tanta solidaritat. Fins a quin punt el llibre és un al.legat contra el racisme?

En totes les meves novel.les hi ha un component de denúncia contra el racisme. Durant les tres hores posteriors a l'atemptat, quan encara no se sabia qui era el responsable i es pensava que podia ser un acte de terroristes musulmans, va haver-hi incidents contra nens d'altres races (negres, musulmans...). Quan es va saber que havia estat un noruec ros d'ulls blaus va ser un xoc. Va ser molt fort. Si hagués estat un extremista islàmic les següents setmanes haurien estat molt diferents a Noruega.

El retrat psicològic és clau en les seves novel.les. Diu que l'animal més perillós és un policia convençut d'alguna cosa...

Això és el que pensa el pare de Sander perquè ja ha estat investigat per qüestions econòmiques. Jo crec que les investigacions modernes han de mantenir sempre la ment oberta a totes les possibilitats. El cas de Utoya és clar, perquè tot i tenir el culpable confés, sempre es van mantenir obertes les investigacions per controlar si pertanyia a una xarxa, si hi havia més implicats, si hi havia connexions amb l'estranger... Llavors el lector acaba identificant-se amb Henrik [el jove policia que investiga el cas de la mort de Sander], que està tan convençut del que busca, perquè sabem que té raó. Però què passaria si no la tingués? Crec que Henrik, quan sigui una mica més gran [té 26 anys], s'adonarà que no pot estar convençut d'alguna cosa com ho està, que això és un error.

Però la sèrie de Inge Johanne i Yngvar acaba amb aquesta novel.la. No veurem a Henrik fer-se gran?

Ell tornarà. D'una manera o altra tornarà perquè li he agafat afecte.

L'altra denúncia a la novel.la és el tràfic d'influències... Ens hem acostumat massa a aprofitar-nos de tenir un amic polític o famós...?

És bàsica per a una societat la transparència. El món polític ha de ser transparent, però el financer, que acumula tants diners, tant poder, ha de ser-ho igual. Quan hi ha ponts entre el món polític i el financer, l'opacitat és total i aquí és on comencen els problemes.

Paraula d'exministra de Justícia...

No ho dic com a exministra sinó com a persona socialdemòcrata. El diner es el que acaben parlant. Necessitem control polític dels diners, perquè sino campa lliurement. Ho estem veient cada dia.