El mal que hacen los hombres (The evil that men do) és la nova producció de Segarra Films que s'ha estrenat als cinemes. La pel·lícula, rodada a l'antiga fàbrica Derbi de Martorelles, està dirigida i produïda per Ramon Térmens (Joves, Negro Buenos Aires, Catalunya Über Alles), amb guió de Daniel Faraldo, i interpretada per Sergio Peris-Mencheta, Daniel Faraldo, Andrew Tarbet, José Sefami i la jove Priscilla Delgado. La pel·lícula, rodada íntegrament en anglès, parteix de la següent premissa: Un sicari i un metge que treballen per a un càrter del narcotràfic reben un “paquet” inusual: una nena de 10 anys, filla del cap d'una banda rival, a qui hauran de custodiar fins que rebin l'ordre de tallar-la a trossos o deixar-la en llibertat. La nena aviat s'adonarà que la seva única possibilitat de sobreviure serà arribar a les profunditats de la psique dels seus captors i esbrinar si els queda una mica d'humanitat. Amb l’actor nord-americà, establert a Catalunya, Andrew Tarbet, per conversem d’aquest narcothriller carregat de tensió psicològica que reflexiona sobre la violència i la bondat humana.
La metàfora és un bon recurs per parlar de la violència?
El mal que hacen los hombres és una metàfora del que està passant al món. Cada dia observem a la televisió imatges d’una violència quotidiana extrema. Hauríem de preguntar-nos quin és el límit de la violència per aprendre a gestionar-la.
Podem posar límit a la violència?
Com a éssers humans encara no hem arribat al límit de la violència però ens hi acostem. El meu personatge a la pel·lícula es dedica a fer mal als altres. Aquest és el seu paper a la vida. Aquests altres formen part del món del narcotràfic i són enemics de guerra. Tot s’hi val fins que entra en joc una innocent, una nena, i res pot seguir exactament igual.
Vaja que la nena us humanitza.
El meu soci, en Santiago, és tot un professional. Jo, en canvi, sóc nou en aquest negoci. La distància amb el món real no evita que siguem sensibles davant uns ulls de nen.
Una persona no és essencialment bona ni dolenta, sinó que pot ser bona i dolenta alternativament?
Com a persones som capaços de canviar i evolucionar. Encara estic esperant que ho fem com a col·lectiu. En el terreny individual som una cosa. Jo, per exemple, sóc molt fan de l’individualisme ben entès. Les coses de grup m’interessen molt poc. Em fan por. El grup pot deixar de pensar, ja ho fa un líder per nosaltres, formem part d’una onada col·lectiva que pot provocar grans tsunamis. Ho hem vist al llarg de la història.
Som realment conscients del que representa el món del narcotràfic?
La pel·lícula està basada en fets reals. Les històries que envolten el món del narcotràfic són esfereïdores. La ficció està molt allunyada de la realitat. La societat mexicana viu atemorida i atrapada per una teranyina.
Com t’has posat a la pell del personatge del metge-sicari?
Sempre intento parlar molt amb el director per saber què vol del meu personatge i quina història vol que expliqui. Necessito saber la contribució del personatge a la història. Aquest paper l’he treballat documentant-me força sobre la vida i la conducta violenta dels sicaris.
El mes d’abril et podrem veure a Los vecinos de arriba de Cesc Gay al Teatro La Latina de Madrid. Després de l’èxit de la versió catalana, com afrontes el repte?Los vecinos de arriba
Ben aviat marxo a Madrid per començar els assaigs amb els meus companys de repartiment; Candela Peña, Pilar Castro i Xavi Mira. Estic molt agraït al Cesc Gay que m’hagi triat. Em poso a les seves mans. Serà molt divertit. A Madrid agradarà tant o més que a Catalunya.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
