“Ens hem preguntat què és amor?”

El meu país és tan petit

que des de dalt d'un campanar

sempre es pot veure el campanar veí

(País petit, Lluís Llach)

Lídia Pujol saluda amb un somrís. És fals, perquè el comentari que acompanya el seu gest fa referència a les portades dels diaris del dia que hi ha a la barra de Can Pagès, a Torrent de l’Olla. I no són notícies per somriure. “La situació que estem vivint és una situació de canvi profund i penso que l’única esperança és la solidaritat. Sumar forces”, diu. És un dels missatges que ella vol transmetre en les seves Converses singulars, al monestir de Sant Pau del Camp, al Raval de Barcelona, i que aquest diumenge, 27 de gener, tindrà com a protagonista la arquitecta i ex regidora de Ciutat Vella Itziar González.

“La societat ens aboca a la competitivitat, ens aboca a tenir un lloc però en comparació a l’altre, quan nosaltres tenim un lloc per dret propi”, es lamenta la cantant. Certs valors en auge en la nostra socicetat no van amb ella: “Tots hem anat a escola però no ens han ensenyat què és amor i què no és amor. I és la base de la persona. En les escoles de negocis ens ensenyen que el nostre principal objectiu és tenir, tenir i tenir. Quan no és així: el primer és ser. Tenim un lloc perquè sí, no per estar en competencia amb l’altre”.

No accepta el discurs dels qui diuen que és molt fácil ser solidari quan es té la vida solucionada. “Hem de lluitar per cobrir les nostres necessitats de menjar, de dormir, de sanitat, d’educació. I l’Estat ha de vetllar per això”, argumenta la cantant. “Aquesta és la missió de l’Estat, i no la contrària, que és la que permet que hi hagi lladres i corruptes dins del sistema, precisament els que fan que hi hagi les retallades que ens estan ofegant”. Pujol considera obertament que els lladres de pomes haurien d’estar reinsertant-se amb tots els diners que tenen uns 50 o uns 500… “que ens han robat”. Parla de valors que cal reivindicar… “O sigui, s’ha de reinterpretar tot el sistema, i em pregunto si veritablement som conscients de la nostra vulnerabilitat. Ens hem preguntat què és amor? Què és solidaritat? Sabrem ara sumar forces i dir prou? Aquest és el gran repte”.

“S’està fiscalitzant la solidaritat”

Lídia Pujol troba sovint empar en certs poetes. “Jesús Lizano deia el capitán no es el capitán, el capitán es el mar”, diu. “Sí, però jo porto el meu vaixell i he de saber cap a quin horitzó vull fer-lo anar. I el meu horitzó és un horitzó de solidaritat. Què vol dir això? Quan cau una persona a terra, m’ajupo a ajudar-la i m’estira el bolso i se’n va, quina decisió prenc? No tornar a ajudar ningú? Això és el que fa la majoria. Però hem de fer un treball d’amor i posar la solidaritat per sobre de tot en comptes de fer com ara, que ens la estan fiscalitzant. Tu ara ajudes a un immigrant i et posen una multa. Busques als contenidors i et posen una multa... Volen posar lleis contra la solidaritat, que és l’única esperança que tenim”.

Estem parlant de solidaritat, de llibertat, d’amor. Però de debò: “La direcció a la que apunta el papa és jeràrquica, em quedo amb la de la Teresa, que, igual que Itziar González, parla de transversalitat”. Es refereix a Teresa Forcades, la monja de Montserrat amb qui ja ha compartit experiències d’amor i llibertat en altres converses singulars, com la seva amiga Mayte Martín o Santiago Auserón. La religiosa demostra que “ara resulta que ser honest és extraoridanri”, diu Lídia. “Doncs la nostra missió com a persones és que la honestedat recuperi el seu lloc”.

Prendre consciència de que podem canviar les coses

Però per arribar a plantejar-se certes accions, certes actituds, certes mostres de solidaritat, en altres paraules, a reaccionar, cal no tenir res a perdre? “Les grans preguntes de la humanitat no tenen resposta”, respon Pujol. I posa un exemple clar i significatiu. El del poble de Súria, al Bages, on cada any ‘celebren’ una epidemia de pesta que va tenir lloc fa 125 anys. Ella s’empapa de la cultura i les tradicions dels llocs on representa la seva Cerimònia de la llum per poder representar-la i transmetre el seu missatge al públic. I a Súria va descobrir que fa 125 anys aquest poble, per superar el cólera, es va convertir en un exemple: “Es van començar a ajudar els uns als altres per tirar endavant”, explica. “I es va instaurar per llei la solidaritat per sobre de la diferència”. Tots eren iguals. Tot i així, l’expemple no vol dir que s’hagi de tocar fons per ser realment solidaris. “A mi no m’ha calgut”, proclama. “No ho he perdut tot, però viure de la cultura no és gens fácil”.

La qüestió és prendre consciència de que podem canviar les coses. No és fàcil. Lídia recorre a un altre poeta: “Tot està per fer i tot és possible, deia Martí i Pol”, diu ara la cantant. “Doncs jo afegiria: si volem. Jo me’n faig càrrec de mi. Fes-te tu càrrec de tu. A partir d’aquí, si ens trobem, si ens mirem als ulls, sumem forces. I podem canviar el món. Dignament i sense violència. Jo estic aquí i tinc un dret. Mira el meu País petit –diu, ara retornant a Llach-, és el meu cos, em conté. Jo estic aquí”.

Condilecció i poesia

Parlem de condilecció quan dos estimen unánimement un tercer. I tenen un mateix horitzó: el bé comú. Això és el que Lídia Pujol vol transmetre amb les seves converses singulars amb gent que sap, i pot comunicar, que cal que sumem forces per canviar, si cal, el món. I gent sincera. “Itziar va dir la veritat tan si tocava com si no, i la van amenaçar. Va dimitir, va dir que la política està corrupta, i ho va dir sense por”.

Aquesta arquitecta que no va callar des del seu seient de regidora de Ciutat Vella és algú que vol canviar. “Escoltes la poesia amb la que parla la Itziar i és la poesia d’una política compromesa. D’algú que està allà, en primera línia, pel bé comú”. I la gent, el públic, el destinatari del missatge ha d’anar en sintomia. Per això tindran a mà la lletra de País petit. “La meva idea és que a través d’aquests concerts la gent aprengui un repertori i fem un concert al final a Sant Pau del Camp. Cantant tots”. Amb la veu de la mateixa Lídia Pujol i amb la guitarra del jove Pau Figueres.