Després de 20 dies de repòs toca rebobinar la memòria i amb la sang quieta fer un repàs del festival Primavera Sound 2013 que durant els passats 23, 24 i 25 de maig va inundar de música al Parc del Fòrum de Barcelona. Bastants bons moments i pocs contres, segons es desprèn d'alguns dels testimonis que aquí van estar marcats per un clima inusualment fred (sense metàfores). Queda clar que al Primavera Sound continua sent un referent de qualitat festivalera i la gent ja espera el del 2014.
En termes generals tots coincideixen en que l'organització del festival va tornar a sortir airosa amb el muntatge d'un macroesdeveniment que va comptar durant els tres dies amb més d'un centenar i mig d'actuacions en directe i moltes activitats paral·leles.
SOBRE L'ESCENARI
Entre els molts concerts en destaquem uns quants, i només per posar alguns exemples sortits dels comentaris més repetits. Nick Cave (& The Bad Seeds) es va erigir en un autèntic predicador del costat ombrívol del rock'n'roll contemporani. Magnètic, va saber fer amb el públic el que li va donar la gana, cosa no massa fàcil amb una música que va des de l'estrèpit fins la balada. Llarga vida a la seva energia i els seus músics que van desplegar un poder descomunal i que t'envolta, voraç i dedicat a la causa de l'evangelització.
En aquesta mateixa línia hi va haver Blur, Damon Albarn al capdavant, que afortunadament no han “envellit” malament i van deixar anar un tren de hits que van tornar a les masses a la seva més tendra joventut. Cançó rere cançó i el terra va tremolar de peus agitats. Una actuació professional, que sonava endimoniadament bé, no massa exagerada i que serà recordada amb afecte. Eren una aposta guanyadora que ha sortit guanyadora. No obstant això, gairebé arribats de la mateixa època, sí que va ser una mica decebedor el directe d'un grup com The Breeders, que tot i les bones intencions no van estar encertats i la seva edat no va ajudar, amb un resultat una mica soso; hi ha temes que s'han de guardar en el record, sense manipular-los massa.
Van complir totes les expectatives els australians i joves Tame Impala. Des del major dels escenaris i amb la missió de trencar el gel amb llum diürna, van realitzar un xou complet. Una pantalla enorme dibuixava abstraccions psicodèliques que combinaven bé amb la seva música i la imatge de les siluetes dels components de la banda sobre fons grocs, morats i carmí que romandran continguts a la retina de més d'un espectador. Va quedar comprovat, són una de les bandes del moment.
Dos casos controvertits van ser el dels suecs The Knife i el dels espanyols Los Planetas. Per una banda, The Knife va deixar el públic en un 60-40, amb resultat favorable. Al 40% no li va agradar un fantàstic cos de ball amb coreografies ben lligades als temes, ja que volien veure la banda amb més protagonisme, sense parapets estètics. D'altra banda, Los Planetas no va sonar massa bé, potser pel vent que a onades s'enduia el so, i va acabar aglutinant bàsicament els incondicionals.
Un cas peculiar és el de la formació mali de tuaregs Tinariwen. Un terç de públic els coneixia i es va col·locar davant l'escenari Ray Ban; la resta dels que omplien l'emplaçament van ser captats també pels ritmes hipnòtics d'arrel gnawa d'uns músics amb turbants i gel·labes tradicionals amb uns arpegis guitarrers molt seixanters... Aquest gruix de públic estava de pas cap a altres escenaris i no va poder fugir, va quedar atrapat fins a l'última nota de l'últim tema al trot musical. Tinariwen ha estat un dels grans descobriments del Primavera.
Van agradar molt Poolside, els angelins, malgrat la seva primerenca hora i malgrat la nuvolositat. Van recrear un moment de “vacaciones en el mar” amb la caiguda de la tarda i la Mediterrània a l'esquena. També Django Django s'han erigit en un dels triomfadors d'aquesta edició: es pot afirmar que amb la llum el dia i el fred van ser els primers a fer moure un públic que els havia descobert setmanes enrere per l'Spotify. Si algun però se'ls pot posar és que tinguessin cita tan d'hora (l'any passat va passar el mateix, per exemple, amb Grimes). A la seva música li hagués anat bé un llac de foscor i un públic ja en carrera. Encara que potser no sigui per simple planificació estratègica de l'horari del cartell, sinó per qüestions contractuals entre artistes i organització...
Així mateix va succeir amb l'actuació de Hot Chip, un mal ajust d'horari, però aquesta vegada per la mala elecció de la banda de versionar els seus temes d'una manera massa ralentitzada en un moment de nit avançada, baixant de revolucions als que s'estaven llançant-se a moure l'esquelet, enlloc d'accelerar els cors a força de ritmes més ràpids, coneguts i contagiosos per llançar al públic als confins de la matinada.
Breus línies per a tres moments de ball com el de Dj Coco, que va oferir una d'aquelles sessions memorables per agitar i tornar a temps feliços de Razzmatazz i les bones èpoques de l'Apolo o el Sidecar. També ple absolut va ser el de Crystal Castles amb un pati frenètic i fanàtic, dens i feliç. Simian es va recrear en una sessió estupenda, pensada per a un públic inquiet i amb ganes de club; molt millor que el desplegat l'any passat al Sònar, on l'accent era més experimental i menys temptador.
Solange va ser una gran sorpresa en atapeir la seva platea i Grizzly Bear es va percebre en directe molt més agraït del que es podia suposar. Si algú pensava que era només per ser escoltat a casa, al Parc del Fòrum va demostrar que els seus directes no deixen que t'ensopeixis. I per tancar, esmentar altres noms dels que seran recordats amb afecte en aquest any 2013, rescatats d'allò més comentat i coincidit: Daniel Johnston, The Babies, Nick Waterhouse, Wu-Tang Clan, Phoenix, Goats, Swans, Solange, The Jesus and Mary Chain, James Blake, Dead Ca Dansi, The Postal Service i els nacionals Tòquio Sex Destruction i L'Hereu Escampa.
Per tancar aquest episodi de grups queda esmentar un assumpte tangencial que no ha afectat en excés el potent line up. Es tracta de dues cancel·lacions d'última hora bastant sonades -com la del cantautor Rodríguez (“bomba del moment” gràcies a l'èxit del documental Searching For Sugar Man) i la de Band of Horses. Finalment no es van fer notar massa, es van diluir amb les actuacions que sí es van dur a terme.
NO ÚNICAMENT CONCERTS...
Habituats al color de passades edicions, aquesta vegada el fred i el vent que van imperar pels furs del festival van enviar a més d'un cap a casa abans del previst. La congregació de robes hivernals de colors foscos va convertir la massa en un conjunt més compacte encaputxat i tovet. Va resultar que aquest aire a ratxes i les “baixes” temperatures es van menjar la nit i la van escurçar: van cremar a bona part del públic. No obstant això aquest no va poder amagar un altre dels atractius del Primavera: la capacitat d'aglutinar un eclecticisme paradigmàtic d'estètiques passades i d'altres per venir. A molt hipsterisme de tendència s'hi van ajuntar estètiques de Camaleon de Boy George, barret d'ala curta inclòs, i alguns tocats de cabell a base de flors sintètiques... No va faltar l'existosa campanya d'Smint a base de barrets de palla que, tot i el cel tapat, van funcionar de nou.
Color i heterogeneïtat que s'accentuen amb l'enorme nombre d'estrangers. Un dels secrets de l'èxit del festival (si no es té en compte l'ambició mateixa del cartell) el van revelar uns anglesos habituals de Glastonbury: “el de Barcelona és únic, tenir festivals d'aquesta categoria enmig de la ciutat...”, entesa com a civilització a tots els efectes. Es comprèn així que un 35-40% de les entrades s'hagin venut a gent provinent de fora d'Espanya, el que li dóna a l'esdeveniment un paper cosmopolita molt saludable.
També hi ha modismes en els quals es parla i hi va haver coincidència de comentaris. Alguns dels més recorreguts i escoltats a l'atzar deien coses com “si estàs per aquí clar que ens veurem. Ens diem i fem birriqui i ball”, proposta que era tota una promesa bastant fútil amb la densitat demogràfica dels concerts. Independentment de la quantitat de persones, no va ajudar que el telèfon i el Whats App anessin saturats i l'aplicació de geolocalització i missatgeria Connect, oferta gratuïtament al públic, consumís les bateries dels telèfons de manera endimoniada ja abans de mitjanit.
No obstant això, no és greu, havia solucions i explicacions per a tot: “en realitat el festival és com una festa de poble en pla esnob, et vas trobant i separant”. El clàssic ara vas amb un grup, després amb un altre, et tornes a trobar, et perds... i al final sempre acabes “a l'esquerra de la taula de so”.
El recinte és brutal, en el sentit que és massa gran, i era fàcil descartar una preferència si aquesta havia de tenir lloc en l'altra punta del parc, com entre l'escenari Primavera o Pitchfork i el Heineken. Aquest fet ha tingut ressò en les xarxes socials on s'han pogut llegir frases de l'estil “tant de bo ens aguanti tot l'estiu el tipet que ens ha deixat el Primavera després de tres dies de ballar i caminar d'una banda a l'altra”. Mentre que uns ho entenen “com a part intrínseca del festival” altres pensen que l'últim escenari “es trobava a Mordor. En edicions anteriors es descobrien més grups amb els escenaris més a mà. Ara un es planteja el festival a tir fix per no perdre el que creu imprescindible”.
Una pega, com succeiria en diversos moments puntuals al llarg del festival, és que després dels concerts de caps de cartell (Blur, Nick Cave) que van tenir lloc a l'escenari Heineken-el més gran dels escenaris i més l'allunyat de l'entrada - és que hi havia un “forat” entre espectacles. Va donar la sensació que durant una bona estona només quedava vagar pel recinte, mirar la lluna plena sobre el mar o el perfil de la nova Barcelona, menjar a les paradetes, fer un temps d'espera massa llarg fins al següent espectacle. Així mateix i també puntualment, en acabar aquests concerts que van aglomerar a tantíssim públic es van crear rius de gent fluint en una mateixa direcció i embuts de “trànsit” en determinats llocs.
D'altra banda, s'ha trobat a faltar el fer cues per aconseguir begudes. Més complicat estava el tema del menjar. Les paradetes en relació a l'horari estaven plens d'hordes famolenques que tant es fotien 01:00 hot dog com un shawarma, una crêpe o uns noodles. No van agradar els preus de begudes i menjars ja que “hauria d'entendre que la gent passa tres dies vivint pràcticament aquí i que a més ara la crisi estreny”, segons se sentia. És clar que el preu d'una cervesa, per a un anglès i un espanyol és diferent: l'anglès una cervesa li costa a l'esdeveniment el que li costa a un pub, a l'espanyol el que li costa a una discoteca...
El que també ha estat tot un triomf de l'organització del festival és que tampoc va caldre fer massa esperes per alleujar als urinaris i poliklyns. I així de passada, esmentar que el servei de transports no s'ha vist desbordat com altres vegades: hi va haver molt Taxi i bon servei públic de transport amb línies regulars i llançadores muntades per a l'esdeveniment. No semblava haver grans cues i les que hi havia es movien ràpid.
En resum, “donada la complexitat del festival està molt ben organitzat i enguany va gaudir de millor so que els anteriors tot i moments en què el vent l'allunyava o acostava”. Segons aquest mateix tipus, l'escenari Heineken “va ser una passada” i es preguntava si havien augmentat decibels a l'estar l'escenari encarat al mar i no repercutir la seva profunda de so sobre la ciutat ... Ell, diguem R., veu gairebé “irresoluble el problema d'organització del cartell: solapaments i paral.lelament algun gap i la tendència a posar el dijous ia última hora alguns plats forts com Phoenix, quan hi ha força públic que al dia següent divendres matina per treballar ”. Aquest tipus està igualment encantat i ja pensa en la propera primavera.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
