Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
Sobre este blog

El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en  fundacio@catalunyaplural.cat.

Llegir el Diari de la Cultura en català.

Dándole pena a la tristeza

Joan Estruch

El relat se centra en l’evolució de diverses generacions d’una família rica de l’oligarquia peruana, els Ontañeta. La primera generació és la de l’avi Tadeo, el patriarca que amassa una immensa fortuna. La segona és la del senyor Fermín Antonio, que administra el patrimoni i controla la família. La tercera és la de José Ramón, que ja ha de lluitar per frenar el declivi econòmic i humà de la família. L’última és la de Federico, jove malgastador, esbojarrat i calavera.

Alfredo Bryce Echenique (Lima, 1939) és un dels escriptors més emblemàtics de la segona generació del boom de la narrativa llatinoamericana. La seva primera i més important novel.la, Un mundo para Julius (1970), tenia un clar rerefons autobiogràfic, el dels seus records infantils. La recreació des de dins de l’ambient d’una família de l’oligarquia peruana Lima estava feta amb un estil original, barroc i irònic. Però, després, la resta de la seva obra ha tingut un nivell bastant regular i irregular.

Fa uns anys Bryce Echenique va ser protagonista d’un escàndol que, per més que sigui ben conegut, no podem deixar d’esmentar. L’escriptor va ser denunciat per plagi de diversos articles periodístics que, tot i quesignats per ell, eren una mera còpia d’altres anteriorment publicats. Les explicacions donades per Bryce no van ser gens convincents. L’Indecopi, organisme peruà encarregat de protegir la propietat intel.lectual, va dictaminar el gener del 2009 que havia plagiat no menys de 16 articles, per la qual cosa el va sancionar amb una multa equivalent a uns 42.000 euros (expedient núm. 829). El lector interessat pot consultar el dossier complet de la revista mexicana Nexos:

Avancem que alguns dels articles plagiats eren col.laboracions publicades en el diari La Vanguardia. Per exemple, “Londres busca detectius” (29.07.2005), del desaparegut periodista Carlos Sentís, va aparèixer un any més tard (2006.07.23) al diari El Comercio, de Lima, amb el mateix títol, però signat (i suposem que cobrat) per Bryce Echenique. El grau de coincidència entre tots dos articles s’acosta al 99%.

¿Fins a quin punt aquest lamentable assumpte podria enterbolir la nostra valoració de la novel.la que avui analitzem? En principi, els plagis de Bryce, per més que siguin un clar indicador del seu nivell d’autoexigència ètica, no haurien de tenir una relació directa i necessària amb la qualitat de les seves obres literàries. Si apliquéssim aquest criteri de manera general, caldria efectuar una dràstica depuració de la història de la literatura, plena d’escriptors excel.lents, però humanament odiosos i èticament menyspreables.

Millor no començar a donar exemples, perquè la llista seria inacabable. No obstant això, tampoc es poden deslligar del tot els dos temes. Els plagis periodístics de Bryce no només afecten la seva vida privada i les seves obligacions ciutadanes i legals. Podrien indicar, a més d’escassíssims escrúpols, sequera creativa, dificultat per omplir pàgines en blanc i, en aquest cas, tindrien una repercussió directa sobre la seva obra literària.

Deixem, de moment, plantejada aquesta hipòtesi i disposem-nos a analitzar la novel.la sine ira et studio, com exigia Tàcit. Els seus components argumentals són coneguts. Alguns estan inspirats en la poderosa família Prado, que va controlar el poder econòmic i polític del Perú durant dècades. El general Mariano Ignacio va ser un discutit i discutible president de la República en la segona meitat del segle XIX. El seu fill Mariano va fundar el Banc Popular i el nét, “Marianito”, va ser un conegut Don Joan de vida escandalosa i malgastadora. Aquesta família, sobre la qual FelipePortocarrerova publicar el 1995 el documentat llibre El imperio Prado (1890-1970), és un bon exemple del tòpic de les tres generacions: la primera crea la fortuna, la segona l’administra i la tercera la dilapida. Cal advertir, però, que Dándole pena a la tristeza no abasta tot el cicle d’auge i decadència de la família Ontañeta. La novel.la comença amb Don Tadeo ja ancià, per la qual cosa sabem molt pocs detalls de com es va enriquir. I es tanca amb clars indicis de la decadència familiar, però no coneixem fins a on va arribar el declivi.

Molts altres components argumentals estan presos de la pròpia família de l’escriptor. El seu avi i el seu pare van dirigir el Banc Internacional del Perú. La seva cosina Teresa, una excèntrica beata que actuava en un circ i que va morir en estranyes circumstàncies, inspira el personatge d’Aurorita Tristán, “esborrada” de la família per uns sicaris a les ordres del patriarca del clan. Un altre cosí del novel.lista, Marcos Porras Echenique, que res de profit va fer a la vida, serveix de model de diversos personatges de la novel.la.

Aquest rerefons autobiogràfic tot just està situat en un context històric reconeixible. Els avatars familiars queden tancats en una càpsula amb escassos vincles amb el món exterior. Les convulsions polítiques i socials del Perú i del món al llarg del segle XX queden esmorteïdes i reduïdes a escasses i vagues referències genèriques. Les classes populars tot just s’entreveuen a través dels criats de la casa. Tampoc hi ha moltes descripcions dels diversos àmbits de relació de l’oligarquia peruana, més enllà del cercle familiar dels Ontañeta.

Aquesta manera de pensar i de viure de la família Ontañeta, tancada en si mateixa, cega a les injustícies ia les desgràcies que l’envoltaven per tot arreu, és el punt de vista que utilitza el narrador omniscient, molt poc crític amb el que va descrivint. L’àcida ironia d’Un mundo para Julius gairebé ha desaparegut i ha estat substituïda per una pinzellada gens corrosiva, distant, sovint complaent i de vegades còmplice. Al final de la novel.la el narrador adopta el punt de vista narratiu i ideològic dels personatges per mostrar la seva antipatia pel general Velasco Alvarado, “líder de este cuartelazo de carácter populista y nacionalista”, que el 1968 “derrocó al presidente constitucionalmente elegido, Fernando Belaún de Terry”(p. 260).

El motiu d’aquesta presa de posició del narrador surt de seguida, quan narra la nacionalització del Banc Internacional del Perú el 1970, amb la qual el govern de Velasco “sadomasoquistamente se encarnizaba en destruir algo que funcionaba realmente a pedir de boca” (p. 261 ). Aquí es tornen a fondre ia confondre els punts de vista del narrador amb els dels personatges i amb els de l’autor, Bryce Echenique, la família del qual tenia quantiosos interessos al Banc Internacional. El mateix passa quan, unes pàgines més endavant, es refereix a les hisendes de la família Ontañeta, “ocupadas por los burócratas agrarios fabricados sin medida ni clemencia por la revolución”. És ben veritat que aquests conflictes socials estan narrats sense dramatisme, amb el mateix to escèptic que presideix tota la novel.la.

Així doncs, el 1970 és l’any en què la família de la novel.la, els Ontañeta, perd part de les seves riqueses a mans de la revolució, ficció novel.lesca que reflecteix la situació real de la família de Bryce Echenique, un escriptor que en aquest mateix any publicava la seva primera novel.la, que justament consistia en un agre i burlesc retrat de la seva aristocràtica família.

Ara estem en condicions de comprendre les repercussions literàries de tots aquests plantejaments ideològics. La profusió d’epígrafs presos de diverses obres literàries ens indica que Bryce ha volgut emular les novel.les de la decadència familiar, subgènere narratiu en el qual trobem veritables obres mestres. Però Dándole pena a la tristeza queda molt lluny de Los Buddenbrooks, de Thomas Mann; de Bearn, de Llorenç Villalonga, o d’El guepard, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa.

La novel.la de Mann és una extensa reconstrucció històrica de diverses generacions de comerciants del nord d’Alemanya, regits per l’ètica protestant aplicada als negocis. La de Villalonga tracta la decadència de l’aristocràcia mallorquina des d’una proustiana perspectiva psicològica i estètica. I la de Lampedusa converteix el microcosmos sicilià en metàfora dels grans conflictes històrics i socials del segle XIX.

La novel.la de Bryce no ha seguit cap d’aquestes grans tendències a l’hora de narrar la decadència familiar i social. En aïllar els Ontañeta del seu context històric, perd tota opció a donar-los una dimensió èpica, un valor representatiu de les tendències socials de la seva època. Per això no li queda cap més opció narrativa que centrar-se en la descripció dels personatges, especialment en els patriarques del clan. Però cap d’ells té una gran envergadura psicològica, ni tan sols com a encarnació d’alguna passió o d’alguna maldat.

Els coneixem bàsicament en el seu àmbit familiar, privat, on apareixen com a éssers mediocres, mesquins, sense grans ambicions. Costa imaginar-los exercint de potentats, d’hàbils homes de negocis, d’astuts intrigants en les lluites pel poder i els diners. Per això l’argument s’ha de fonamentar en una successió d’alguns vicis, d’alguns crims, d’algunes desgràcies ... Tot de baixa intensitat i sobretot de portes endins, amb escasses referències al món exterior. D’aquesta manera, el relat es manté sempre a la vora del culebró, a punt de caure en el tòpic “els rics també ploren”, un perill que ja treu el cap en el mateix títol de la novel.la.

Aquests reptes narratius s’haurien pogut afrontar mitjançant la distorsió hiperbòlica, esperpèntica, desenvolupant les tendències assajades a Un mundo para Julius. Però, a falta de personatges sòlids i complexos, a falta d’una trama argumental que lligui les intrigues familiars amb les tensions socials, la novel.la se sosté bàsicament gràcies al florit estil de Bryce. En el seu dia va ser avantguardista i innovador, encara que avui ja soni a desfasat. És un estil de frase llarga, retòric, oral, destinat a ser recitat, en què la narració es barreja amb els diàlegs:

“Y esa misma mañana, un ensoberbecido don Fermín Antonio decidió no almorzar en casa, como lo solía siempre, sino invitar, pero no a su club, no, eso jamás, ni tampoco al Club de Regatas de la Punta, no, de esto, tampoco, ni hablar, sino que más bien ya veremos por cuál restorancillo optamos, sí, esto último, más bien, sí, y ahora por favor, señorita, llame usted al señor Fausto Gastañeta y dígale […]” (p. 51)

Ara podem respondre a la hipòtesi que ens hem plantejat al principi: Els plagis de Bryce poden ser un símptoma d’esgotament creatiu? A jutjar per Dándole pena a la tristeza, hem de dir que no. Però també hem d’afegir que aquesta novel.la no només és decadent perquè tracta de la decadència, sinó també perquè ho fa de manera decadent.

Sobre este blog

El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en  fundacio@catalunyaplural.cat.

Llegir el Diari de la Cultura en català.

Etiquetas
stats