Catalunya Opinión y blogs

Sobre este blog

El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en  fundacio@catalunyaplural.cat.

Llegir el Diari de la Cultura en català.

Francesc Serés: “Els immigrants ens han acabat situant en el món”

Francesc Serés va publicar a finals del 2014 'La pell de la frontera'. / ENRIC CATALÀ

Què et porta a escriure sobre el tema de la immigració?

Jo sempre dic que era com un elefant enmig del passadís. No ho podia obviar. Era com obrir la finestra i veure el mateix tema sempre. Era inevitable. I quan un tema és una experiència molt teva i poc compartida amb molta gent que fa la mateixa feina que tu, doncs penses que potser que m’hi posi.

Una vegada, un bon amic periodista em va dir “escriu del que coneguis”, que és just el que fas en el llibre, escriure de la teva terra, dels teus llocs, de la teva gent. Creus que només es pot escriure del que es coneix?

És inútil pensar que escriuràs bé sobre fets que no coneguis gaire. Tot i que jo vaig escriure els Contes russos sense haver estat mai a Rússia, però era una mena d’ironia, era la prova de la contradicció que això no es podia fer, només des d’una ironia, des d’un joc postmodern, treballant-ho molt i donant una versemblança del fet. I això ho pots fer una vegada o dues, però no com un fet estructural a l’hora d’escriure. Jo escric sobre el que veig, sobre el que veig moltes vegades, perquè d’altres no sóc capaç de trobar un discurs que pugui dir “això paga la pena escriure-ho”.

La pell de la frontera parla de la immigració, però també d’altres temes que van molt directes a tu, que fan referència a la comarca del Baix Cinca, a la Franja, on has nascut i on has viscut molts anys.

La immigració fa de fil conductor. Com que no tens mirall, te’l poses a través de l’altre, el que passa és que tu et mires en aquest mirall i et surt un tio de Mali. Sempre surt una altra persona, i això és el que fa que en totes aquestes etapes tu puguis anar trobant un altre interlocutor que no ets pas tu. Aquest és el fil conductor, no el d’una construcció concreta. Jo penso que els veritables protagonistes dels llibres no són la immigració, sinó que som nosaltres. Sí que és cert que és una literatura del jo, explico tot el que veig jo, i amb totes les meves mancances, i no me n’amago. A més, saps que el lector se n’adonarà, per tant, les exposes i quedes la mar de tranquil. Hi havia una voluntat, sobretot en el darrer capítol, de passar comptes: fins on has arribat, tens 42 anys, què has fet a la vida, on has arribat, què has pogut veure, de què has pogut parlar, i d’alguna manera tu véns d’aquí, però això ja no ets tu, i per tant, has de marxar.

El títol podríem dir que és una bona porta d’entrada al que ens trobarem dins el llibre: històries de persones humanes –les emocions, els sentiments, la pell– que han transitat del seu país a un altre, però que tot i haver travessat les fronteres, n’han trobat d’altres.

Sí, i també es refereix a la pell dels altres, la pell que és nova per a nosaltres, la negra, per exemple, la dels magrebins, la dels indis, com a símbol de provinences diferents, cosa que no significa una valoració, sinó que és més una cosa de sorpresa. Hi ha pells que tenen una textura, més i menys peludes, més i menys arrugades, més fosques, més clares.

La pell com a símbol de la diferència, doncs.

Sí, científicament no existeixen races, perquè es poden barrejar i n’hi hauria infinitat, però sí que és cert que n’hi ha, encara que no existeixin, i ho acabes veient amb els ulls, i això no significa res, però en un primer moment quan tu encara no saps dir que no significa res, sí que significa alguna cosa, i això és aquesta frontera que la gent ha de travessar.

La frontera de la pell, doncs... En el llibre hi ha diverses fronteres, però.

Sí, moltes. Econòmiques, culturals, religioses, administratives entre Aragó i Catalunya, les lingüístiques, i si les comences a combinar n’hi ha milers.

Una altra frontera que hi ha també és la del temps, la de la confrontació d’un mateix amb el pas del temps, imprès en l’altre, com quan el narrador es pregunta “On va a parar la gent que desapareix totalment de la nostra vida? La gent amb qui hem compartit coses, que ha omplert mesos d’una manera plena, total, que ha format part del temps i de l’espai que ens acull i que construïm, aquelles persones que se’n van i que no tornen mai més i que estan vives i que van construint vida per un altre lloc... La desaparició em fa pensar que m’han estafat una part del temps que he viscut perquè no ha tingut continuïtat.”

En aquest cas del Severo i la Mercedes és molt clar. A mi quan era petit no em desapareixia la gent, i de sobte, desapareix algú per primera vegada, i no vol dir que s’hagi mort. Quan ets petit i vius en un món estable no veus que la gent se’n vagi i desaparegui d’un lloc, però arriba un punt que la gent que arriba de molt lluny al poble, aguanta un, dos o tres anys però després se’n va. Gairebé és un misteri, en certa manera et sents estafat, perquè ara estaves acostumat a aquest i ara se’n va. Aquell immigrant que perd la condició d’immigrant i ara se’n va. I on ha anat? On són aquests? I tu, quan ets petit, no saps que el món és tan gran.

La teva escriptura seria germana del reportatge audiovisual, del que s’anomena “docuficció”.

El que passa és que nosaltres no hem tingut una literatura que tractés això i en canvi sí que hem tingut un audiovisual que ho fes. I tant pot haver passat que jo inconscientment hagi tractat algunes tècniques i les hagi traspassat a la literatura, com pot ser que el lector faci aquesta aproximació i que trobi que s’assembli bastant al documental. Abans, el documental era una cosa molt més marcada, ara no ho pots dir tant, una novel·la pot ser un documental, o al revés un documental pot ser una novel·la. I aquest llibre el que pretén és ser un document, aixecar acta d’alguna cosa que ha passat i que és interessant, i en aquest sentit sí que hi ha un format de reportatge.

Tanmateix, cada capítol és diferent. I aleshores no és un reportatge pur i dur. Jo no he estudiat periodisme i segur que cometo alguns errors d’aquells que per a un professional serien impensables. Però suposo que per defugir el melodrama i l’excés de ficció, això et va acostant cap al documental, cap a la no-ficció.

Tot i així, també hi ha una part del llenguatge més estilitzada, més literària.

Sí, la forma és fonamental, si tu no li dónes forma, difícilment agradarà. El que has d’aconseguir és que el lector estigui interessat en el que has fet. Has de tractar bé el lector i per tant hi ha una part de la forma que has de vestir, planxar, que el lector trobi que és plausible, no ho pots posar tot en nu.

Hi penses molt en el lector quan escrius?

Sí que hi penso, hi he pensat sempre. Per exemple, Matèria primera, que venia abans que aquest, era un llibre molt directe amb les qüestions de la feina; la forma estava una mica més apartada del centre, i eren més les dades, el que deies, com tractaves aquella gent, i aquí és una mica a l’inrevés. També és tot això, però com que el tema era molt més dur, l’havies de cisellar bé, perquè si no era bastant impossible que el lector pogués aguantar, digerir que a 100 km de casa seva hi ha gent que està dormint al carrer tot l’estiu.

Cap al final del llibre fas una reflexió de tota aquesta feina de 9 anys. És com si t’haguessis buidat de moltes coses, una sensació que et porta fins i tot a reflexionar sobre l’acte d’escriure: “Escriure era com intentar descriure un núvol que canvia de forma fins que desapareix, i aleshores el que has escrit ¿quina importància té?. Tampoc no en té tanta, de tot el que podem escriure, al cap i a la fi, ¿què és el què en té?”

En aquest cas, el núvol que desapareix també són aquestes onades d’immigrants. La primera vegada que jo veig arribar aquest primer “núvol”, és l’any 83, quan tenia 11 anys i, per tant, una edat en què ja tens consciència de què és el món. Amb 11 anys ja saps distingir el bé i el mal, el passat del present; se t’ha mort gent, tens una certa consciència de què hi fas al món, i aleshores t’arriba una allau d’immigrants, com un núvol que després es desfà i desapareix. I després n’arriba un altre i tu encara que el vagis descrivint, cada vegada et vas quedant sense eines per entendre’l. Per mi era complicat perquè et trobaves constantment que havies d’aprendre una nova descripció, que és com si no hagués passat mai. Per exemple, la darrera onada de búlgars que van arribar, dels quals potser se n’han anat el 90%, però va haver-hi un temps que el poble estava ple de búlgars, tant que potser veies més búlgars que gent d’allà, que es diu aviat. Era una realitat diferent, doncs, i és inevitable que tu poguessis pensar això i preguntar-te què passa. I ara que se n’han anat, penses que per a la realitat del poble i amb el pas del temps no té cap importància que aquella gent arribés o no, és com si mai no hagués passat; si tu no en prens nota, podria ser com si mai no hagués passat, perquè molta gent no sap ara quin any va ser que van arribar els marroquins. Com que no està escrit, hi ha una vaguetat enorme, i per tant aquell núvol s’ha acabat evaporant, s’ha acabat perdent.

Jo des que me’n vaig anar de casa he tingut uns 25 domicilis, i no saps encara on aniràs a parar. T’ho pots prendre com si aquell nomadisme t’ha portat el teu. T’han acabat situant al món o simplement era una avançada del món que havia de venir. Tu et pensaves que tu estaves en un lloc estable i et pensaves que el que es movia era tota la resta, i no, tu també et movies. És un signe del temps que vam començar a observar en els altres abans que en nosaltres. I aquella precarietat que ells arrossegaven i que ja era tremenda, ara ja és nostra. Tot això a mi no m’ha agafat de sorpresa; jo des de petit que estic en crisi. Les crisis de la pagesia han estat tremendes. Jo recordo amb 11 i 12 anys d’haver anat a treballar i de perdre diners amb la feina que fèiem. Et parlo de principis dels anys vuitanta, quan ningú podia imaginar que això passava en algun lloc. Véns ja plorat de casa en aquest sentit. Jo descobreixo la gent que té vacances aquí a Barcelona, quan vinc a estudiar, amb 19 anys.

Fas balanç de la feina feta, com si t’haguessis buidat de moltes coses.

Sí, hi ha la sensació de dir “he fet el que he pogut, no ho he sabut fer millor”. Si jo he d’explicar aquesta part del país, que no deixa de ser una metàfora de tot el país, i dius “jo ja no ho sé fer millor”.

Tens la sensació de no haver-ho fet prou bé?

Mai tens la sensació de no haver-ho fet prou bé, però tens aquella vanitat, i és cert que en tots els projectes voldries haver-ho explicat millor que ningú, haver donat un relat fidedigne, i que aguantarà el pas del temps... A més, he acabat fins al capdamunt d’explicar això en aquestes circumstàncies, perquè n’estava tip, de misèria, és així, i de fet aquí només te’n poso una vintena part, perquè si no seria un “monstruari” de calamitats, i necessites el contrast dels nanos que van de festa, amb l’enginyer aquell, amb l’experiència de Nova York, amb tot. Un de cada, i tot això construeix un relat, i no ho he sabut fer millor. Ho he intentat, he intentat descriure el país; la part que jo veig, esclar. Ara que vingui un altre i que ho continuï. Jo no tinc ganes de continuar.

I aquest projecte te’l van premiar abans de fer-lo amb el Ciutat de Lleida de narrativa.

Sí, això és una cosa bastant inusual. Eren uns premis a projectes literaris, i que crec que és el més interessant, els premis que són a un projecte amb el qual tu et compromets, cosa que implica un risc. També fa que sigui molt difícil donar-lo d’avantmà i que estigui arranjat ja, això és molt difícil, per tant, tu has de treballar molt per poder complir amb això. I tenia la mala consciència perquè m’havien donat uns diners i no volia ser un Bárcenas! Tenia una llosa! I com que em va costar tant de temps, cada any enviava un correu al jurat prometent-los que ho faria i dient “necessito temps, hi estic a sobre, no us ho prengueu com que tinc els diners i no ho he fet, sinó tot el contrari”. Ha estat una mica com l’esca del pecat, d’haver fet un pacte amb el diable, i ara ho he de complir.

I tornaries a pactar amb el diable?

És complicat... A més a mi se’m va ajuntar també que va començar la crisi. Això ho acabo i arriba la crisi. I, esclar, el plantejament era que tot això no quedés vell. Estem parlant del 2008 i el llibre es publica 6 anys després. És del mateix any que els Contes russos, que es van publicar de seguida, però aquest en Jaume Vallcorba va dir que ens l’havíem de mirar molt més.

Un gran editor el Vallcorba...

Com el trobo a faltar. El trobo a faltar molt perquè era una persona que reunia unes qualitats poc freqüents, tenia talent, coneixement i món, el talent com a editor, el coneixement com a humanista i el món de saber com funciona l’empresa. Hi ha gent que té una o dues de les tres, però totes tres és molt poc freqüent. Era un model. Jo arribaré avui a les onze i mitja de la nit a casa i pensaré “No, no passa res!”, perquè hi ha algú que ha fet les coses ben fetes, que són models per a un, i això és molt potent, això és el combustible, saber que hi ha un camí que algú ha aconseguit, doncs pit i collons. Vallcorba era un savi. Aquest format de llibre és preciós, i això ho va pensar ell, jo només hi he posat les lletres.

Sobre este blog

El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en  fundacio@catalunyaplural.cat.

Llegir el Diari de la Cultura en català.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
3 de abril de 2015 - 07:00 h

Descubre nuestras apps

stats