Joana Castells Savall: “La poesia ho cura tot, del mal d'amor a la lletjor del món”

Comencem pel títol, Dels sécs del vent. Per què?Dels sécs del vent

Començar pel títol, en aquest cas, per a mi, és començar pel final, o la casa per la teulada... per l’esforç de buscar un sostre que aixoplugui un conjunt de versos i de sons que estimes, d’imatges i idees que veus en el teu cap, entès com un tot que es pot anomenar. I em va costar força, perquè un títol és l’intent de resumir un sentir, i sempre tens por que només en tingui per a tu, de sentit, el que escrius. Així que és com la prova del nou, i un gest cap enfora per fer conèixer netament el que vols comunicar. No sé si vaig aconseguir triar el més encertat, però se’m va acudir que el vent, que és la força invisible i present en tots aquests poemes (i la música de fons de la meva vida a l’Empordà), potser podria funcionar.    

Entre les pàgines del recull hi bufa constantment un corrent d’aire de vivències escàpoles, que hi han sigut, amb intensitat, però que no es queden o ja no hi són. Amb la paraula intentes atrapar-ho? Encaixar-ho?

Sí, el que dèiem, consignar els retrons de la tramuntana, les marques que imprimeix en l’ànima aquest vent tan boig... i aprendre a estimar les cicatrius dels dies que passen. Perquè jo diria que aquest llibre, en el seu moment, va ser per a mi un llibre d’autoajuda en l’accepció més literal del mot, i en la pau que dóna la paraula. Escriure és una manera de destil·lar l’experiència des de la possibilitat de transformar el que vius imaginant-ho de nou i, donant-li una forma, estendre un pont cap als altres, compartir-ho. Destil·lar la pròpia vivència tot jugant amb els noms, perseguint la intuïció que la poesia ho cura tot, del mal d’amor a la lletjor del món.

Hi ha poemes que escrius en diàleg amb altres poetes. A on et porta parlar-hi?

A confiar que no estem tan sols, i celebrar-ho. El meu amic Josep Domènech Ponsatí (un poeta boníssim) parla d’“apropiacions degudes” per referir-se a aquest gest feliç –i jo crec que inevitable– d’incorporar la tradició literària en la pròpia escriptura. I és que penso que s’ha volgut convertir en un criteri estètic una certa noció d’originalitat basada en la desmemòria, que ens arriba a fer creure o pretendre que vivim, o creem, des de zero... I a mi em sembla que és tot al contrari, em sembla que, per sort, existim en aquest diàleg continu amb el que hem estat i el que serem, i amb tothom que, d’una manera o altra, ha passat i passarà per la nostra vida. Així, també, quan escrivim, actualitzem la nostra biografia literària, la nostra experiència de la tradició d’on hem begut, i posem en joc tot el que hem llegit, tant com tot el que hem viscut (i segurament també el que encara hem de llegir i de viure). I amb aquest recull de poemes tenia la intenció de fer evidents aquests ecos, les veus que t’alimenten i et conforten, i també, una mica a la manera de l’arquitectura del ferro, de mostrar les estructures i els materials que conformen i sustenten l’edifici.

  

Quina dimensió ocupen els llibres, la literatura, en la teva vida? En els teus versos hi tenen una presència conscient, benvolguda.

La literatura és una de les aventures més grans que et poden tocar en sort. Una manera de fer del món un lloc infinitament més apassionant, la invitació de viure tantes vides com possibilitats d’imaginar-les hi ha, i de dir-les. A més, és un antídot infal·lible contra la precarietat espiritual d’avui i de sempre, i un saludable exercici mental especialment indicat contra l’atròfia de la matèria grisa. Per a mi és, plena d’encís i consol, la companya d’una vida que no em vull imaginar sense els llibres.

 

Cazuza, Guimarães, poetes brasilers, que escriuen en una llengua que domines perquè vas viure al Brasil. A part d'aquest fet, què és el que et connecta amb la seva sensibilitat?

Al Brasil m’hi connecta l’amor, la llengua, la música... e uma imensa saudade. I sempre acaba sortint per algun lloc. En aquest cas, es cola en les citacions de Caê Guimarães, un bon amic i poeta, i de Cazuza, un poeta descaradament valent i per sempre jove, que, la poesia, la cantava a ritme de rock, en garatges i estadis de futbol.

Què significa per a tu rebre el premi Joan Duch per aquest poemari?

El Joan Duch és un premi per a joves escriptors, de fins a trenta-cinc anys i, l’any passat, quan vaig assabentar-me de la convocatòria, n’acabava de fer trenta-cinc, així que vaig dir-me, o ara o mai. Guanyar-lo va ser una bona manera de celebrar l’últim any que sóc “jove”... Però a més, val a dir (o a confessar) que aquest llibre és encara més jove que jo, no només perquè acaba de sortir del forn sinó sobretot perquè molts dels poemes van ser escrits ja fa uns quants anys, amb el batec i els neguits de la joventut impregnant el llenguatge.

I també, haver guanyat aquest premi i que Dels sécs del vent s’hagi convertit en un llibre m’ha permès conèixer l’esforç de la gent de Juneda (un petit poble de Lleida) per recuperar la figura de Joan Duch, un poeta originari d’aquesta localitat i contemporani de Màrius Torres, i compartir la seva aposta per la creació poètica. De la mateixa manera, ha estat un regal poder treballar amb l’equip de Fonoll, una petita editorial amb una aposta igualment valenta, a qui agrairé sempre la paciència, l’afany, la il·lusió i l’amor a la poesia.