“Els savis d’un poble havien de passar una prova per demostrar la seva intel·ligència. Un home amagava una papallona a la mà i els preguntava: Hi ha mort o vida? Però el truc era una trampa. Si deien mort, la papallona sortia volant i si contestaven vida, l’aixafaven. Fins que un dia un savi, davant aquesta qüestió, les va respondre: Dins la teva mà hi ha el que tu vulguis”.
Nadia Ghulam explica aquest conte una setmana abans d'estrenar Nadia, la posada en escena de la seva infància a l'Afganistan amb la companyia catalana La conquesta del Pol Sud. Després de quedar greument ferida als nou anys en un bombardeig durant la guerra civil, va estar deu anys fent-se passar per un noi per poder donar suport a la seva família. Només tenia 11 anys. “És una història de superació que demostra que som nosaltres els que decidim la nostra vida: Jo em podria passar la vida plorant pel meu passat i per la infància que he perdut, però estic contenta del que estic construint ara”, explica Ghulam en una conversa amb Catalunya Plural, a punt de començar l'assaig pocs dies abans de l'estrena.
Ella mateixa ja va escriure la seva història en el llibre 'El secret del meu turbant', però ara la seva carrera d'obstacles personal arriba al Teatre del CCCB en el marc del Festival Grec, des d'avui fins al 26 de juliol. Ho fa en format de documental escènic i serà la pròpia Nadia l'actriu protagonista, que reviurà el seu passat a través de reflexions, imatges i, sobretot, impressions. Tot dirigit per Carles Fernández Giua.
El muntatge, sobri, senzill i contundent, es desenvolupa a partir del monòleg de Nadia, que ha volgut controlar el procés de creació de l'obra. “Vaig acceptar sempre que em deixessin explicar el que jo volia, si podia tenir el control sobre el que s'havia d'explicar a la gent”. Enmig de l'assaig, ella té l'última paraula, decideix pràcticament com, quan i per què s'assaja cada fragment. Els companys contesten “sí sergent” a les indicacions de la jove, que “co-dirigeix sens dubte l'obra”, segons Fernández Giua.
Fernández Giua va insistir durant prop d'un any perquè Ghulam acceptés rememorar la seva infància davant un teatre: “És una història molt potent sobre una noia a la qual la guerra escapçar la infància, però que la curiositat i les ganes d'aprendre la van empènyer a sobreviure”.
Posar sobre la taula tantes emocions no ha estat fàcil per a la protagonista que encara que no es penedeix de res del que va fer. Afirma que ha viscut part de la seva vida “immersa en una mentida que no desitjava”. Amb només 11 anys es va posar a treballar sota l'aparença d'un noi, una mentida que havia de durar “un parell de dies només”, però que es va perllongar 10 anys. “Pujar a l'escenari a explicar-ho implica reviure-ho tot i saber ordenar-ho” amb un objectiu molt clar per a ella, tal com explica el director, que consisteix en “plasmar la història en clau positiva, per evitar que la gent surti d'aquí afectada”.
De fet, per col·locar cada cosa al seu lloc, l'equip es va desplaçar a Kabul, a l'Afganistan. “Ens va canviar la percepció de les coses i ens va deixar impressionats, el país i la duresa d'algunes situacions amb què ens trobàvem”, recorda el director del muntatge. “Visitar la seva família, recórrer els carrers per on ella caminava i conèixer els llocs on ella va treballar ens va servir per entendre millor el passat de Nadia i portar-lo després a l'escenari”.
L’educació, element clauLa història, en qualsevol cas, no se centra en la traumàtica experiència de la Nadia, sinó en l’aprenentatge que n’ha extret. Segons explica Fernández Giua, “les seves ganes d’aprendre són inacabables”. Als seus 29 anys, no ha deixat d’estudiar i assegura, convençuda, que “l’oportunitat que teniu a occident de formar-vos és única”.
Al documental escènic que protagonitza, la Nadia es refereix contínuament a l’educació, la qual considera un “camí a seguir per millorar la nostra vida”. “Tu trigues 2 hores a llegir 50 pàgines d’un llibre i jo en trigaré sis, però és igual”, afirma Ghulam, que amb el cor dividit entre Catalunya i Afganistan remarca que “si al meu país la gent pogués estudiar com ho feu vosaltres estic convençuda que no estaria en la situació actual”.
Nadia, una nena granLa Nadia Ghulam té la seguretat i l’enteresa per contar la història d’una guerra que la va marcar per sempre, però que també l’ha portada fins aquí. Una nena convertida en dona sense infància en el seu passat i qui pot ser capaç encara de jugar com si fos ben petita. Una nena, al capdavall, que, sorpresa i satisfeta, assimila que no va “aprendre a llegir fins als setze anys, però a qui es considera una escriptora”.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
