Gilly Levy, Gilly tha kid per als col·legues, té cara de murri. Somriure d'orella a orella i ulls enfonsats d'haver dormit poc. La seva dilata, els botins, els texans arrapats... li donen un aire underground occidental que contrasta en el paisatge, tot i la varietat.
La Ciutat Vella de Jerusalem, poc menys d’un quilòmetre quadrat dins de Jerusalem Est, bull. Són les dotze del migdia i, més enllà dels 35 sufocants graus de temperatura, els carrers són un formiguer. Estem a prop de la Porta de Damasc. Gilly ens explica que molts palestins creuen la frontera per venir a treballar a l'altre costat del West Bank (Jerusalem Oest, Cisjordània); les diferències econòmiques de les dues parts de la ciutat són un abisme (Jerusalem Oest compta amb, aproximadament, el 10% del pressupost públic, segons algunes estimacions), és un dels agreujants relacionats amb l'ocupació. Gilly assenyala amb els seus braços fins algunes d'aquestes diferències, mentre mou el cap d'un costat l’altre per no perdre'ns entre la gentada.
Mirada ràpida a un cantó: dones amb vel, homes abillats amb robes vaporoses. Mirada ràpida a l'altre: nens amb quipà, joves de negre impol·lut i vells amb grans tirabuixons enganxats a les orelles. Enmig: turistes en processó cap al Mur de les Lamentacions. Palestins i israelians; palestins amb passaport israelià, sense passaport israelià, israelians sionistes, israelians crítics, israelians sionistes i crítics. Cada vegada que Gilly aixeca el cap per fixar la vista en alguns dels molts monuments que sobresurten en el –baix– skyline de Jerusalem, s’entén millor perquè la varietat aquí és motiu de celebració... I de preocupació. En un radi com el que abasta El Gòtic a Barcelona, hi ha fins a cinc temples sagrats (i de pelegrinatge fervent) per a tres religions diferents: cristianisme, islam i judaisme. Jerusalem és el termòmetre d'Israel des de la seva proclamació d'independència l’any 1948, la Nakba (desastre) per als palestins, i la posterior divisió de la ciutat en dues meitats. Encara avui la “línia verda” delimita el territori.
Gilly, que d’aquí a poc en farà 27, és israelià, encara que d'un perfil postmodern i crític gairebé inaudit en les informacions que ens arriben de Jerusalem i els seus habitants. Gilly és dels que està enmig d’aquest enrenou; (sobre)viu –també– a Jerusalem, una ciutat de poc més d'un milió d'habitants i epicentre de debats religiosos, polítics i, durant una setmana, la de finals d'agost, també, culturals. Gilly, DJ i productor en la nit (vigorosa, qui ho diria) jerosolimitana, forma part de la producció del Jerusalem Sacred Music Festival (JSMF), un dels molts projectes de la Jerusalem Season of Culture: cicle de dansa, teatre, performances i música que s'estén de juliol a setembre per tota la ciutat (sobretot a l'est, els enclavaments a l'oest van caure després de les tensions de l'any passat). Ell, a més, programa el Frontline Festival: festival de bandes emergents de Jerusalem. Al JSMF és el noi dels encàrrecs: no ha de ser fàcil ajustar-ho tot per sostenir les prop de 70 actuacions que es desenvolupen en una setmana de música a la Torre de David, l'antiga ciutadella de la vella Jerusalem; al costat de la Porta de Jaffa per la qual han passat des del segle II a.C. cristians, musulmans, mamelucs i otomans.
En cinc anys de celebració, el JSMF, festival d'iniciativa privada (participat principalment per fundacions, entre elles la sionista Schusterman) s'ha consolidat com una de les poques propostes de diàleg real a Jerusalem. Promogut principalment per homes i dones israelianes de mitjana edat que, com Gilly, han tingut l'oportunitat de sortir de la ciutat i viatjar (un privilegi que se'ls nega als habitants palestins que no posseeixen passaport israelià, la majoria són considerats “residents estrangers permanents”) i que ara es veuen en l'obligació de restaurar una conversa impossible. Són els tercers agents del conflicte, després de les sobre-representades veus de les altes esferes sionistes israelianes però, tot i així, amb més altaveu que les comunitats palestines: ciutadans israelians crítics.
–Estem en contra d'uns i d'altres [referint-se als mandataris israelians i als palestins més radicals]. –assenyala Gilly amb una pinta a la mà.
–Ens volen dividits. I a més, polaritzats. –afegeix Koren, guia turístic que aquest matí ens ha mostrat el centre històric de Jerusalem, mentre Gilly es remulla els llavis amb la cervesa.
–Sí... La veritat... –Gilly dóna un glop, un altre... Es capbussa a la cervesa. Koren aprofita el llarg glop per interrompre.
–A més, és curiós, jo que treballo majoritàriament amb estrangers, com més lluny venen... més fàcil veuen la solució del conflicte.
Noves veusTenim la responsabilitat de fer d'aquest un lloc “habitable”, recalca Itay Mautner, director artístic del JSMF. És per això que 1. Provoquen diàlegs interculturals, com és el cas del Maqam Ensamble amb Mark Eliyahu (fill del compositor Peretz Eliyahu): stage amb músics de fins a set països que no parlen el mateix idioma però que dominen les diferents arts del Maqam, música tradicional de l'Orient Mitjà. 2. Provoquen diàlegs polítics, un exemple: Hellen Sabella, cantant palestina nascuda al West Bank (Cisjordània, territori d'Autoritat Nacional Palestina, ANP) va tocar en la nit d'inauguració del festival al costat de músics jueus. Va rebre atacs de tots els fronts: els israelians més radicals ni tan sols van assistir a la mostra i els palestins residents a Cisjordània la van acusar, com és tradició, de “normalització” del conflicte. “La música diu molt més que les fronteres, ens fa a tots iguals”, declarava dies després per a El Mundo.
Si en general s'ha fet desaparèixer la veu dels palestins, tampoc és comú donar cabuda a les “noves veus israelianes” (com les anomena Itay Mautner): ciutadans israelians polititzats que “lluiten amb eines culturals”.
Per aquest motiu, en els cinc dies de celebració del festival, es van desenvolupar també jornades de debat a la Jerusalem Open House. Aquest any amb la intervenció, entre d'altres, de l'activista pels drets LGTB, Sarah Weill, o Riman Barakat, fundadora de Experience Palestine: organització dedicada a la conscienciació de la població jueva de les condicions a què s'exposen els musulmans més enllà del West Bank.
Nous diàlegsQuan el JSMF s'autodefineix com “l'únic escenari possible per a diàlegs impossibles”, així ho exposa Naomi Bloch Fortis, directora executiva, té raó. ¿On sinó es podria gaudir d’aquesta bogeria per nom “Junoon” que el compositor Shye Ben Tzur i Jonny Greenwood (Radiohead) han inventat al costat d'una desena de músics indis? Entre parets de milers d'anys d'història a la Torre de David. ¿On tindrien jornades amb bandes tan variades com l'electrònica orgànica i de ritmes orientals de Cut 'n' Base o el frenesí de Tribal Dance, un espectacle de color i ball explosiu?
“Hi ha una gran afició pel flamenc aquí”, comenta Gil Rouvio (director de comunicacions del JSMF), entre estossecs. No és l'únic que ha agafat una galipàndria aquests dies (mínimes de 18ºC). Des del minut u, José Quevedo Bolita i Rafael de Utrera (que van tocar al costat del percussionista israelià Itamar Doari) van fer gala de les seves dots a los palos; el Liberty Bell Park, un amfiteatre de sonoritat càlida i envoltant, va acabar amb aplaudiments eixordadors. Les prop de 600 localitats i aproximadament 400 quipàs, van caure rendides a l’espectacle.
Majoria de quipàs. Tot i que el festival aposta per la diversitat, el públic, quantiós (prop de 10.000 persones) i intergeneracional, segueix pecant de poc variat: la presència de jueus guanya per golejada. 78 shekels israelians, uns 18 euros, semblen massa per a aquells que treballen a les botigues de productes xinesos, souvenirs i menjar artesà de més enllà de la Porta de Damasc (on comencen els territoris de l'ANP). Els organitzadors treballen perquè el festival sigui més inclusiu; de poc serveix fer un festival per al diàleg en el què només els artistes dialoguen.
¿Els últims diàlegs?L'any passat el Jerusalem Sacred Music Festival es va veure obligat a cancel·lar el 50% de la seva programació pels bombardejos israelians a Gaza i el clima bel·licós. Aquest any la casuística ha estat més bondadosa, el festival s'ha pogut desenvolupar amb normalitat, encara que tot apunta que la batucada vindrà al final. El JSMF és, com la ciutat que l'acull (i com gairebé tot el que passa en aquests territoris) un espai en foc creuat. Ha patit en els últims anys la campanya internacional de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS), que ha sorgit efecte en la present edició amb la cancel·lació de la cantant sahrauí Aziza Brahim (anys enrere el músic afropop Salif Keita va cancel·lar actuació, també). Alhora, és l'únic festival que podria posar a cantar (així va ser en el tancament) a musulmans, jueus i cristians sobre una mateixa tarima. Entonant el “Every little thing gonna be all right” de Bob Marley, a més. Entre els participants de l'aquelarre: poetes palestins, Max Romeo, Ethiocolor i Matisyahu, en voga setmanes enrere per l'affaire Rottotom.
I, entre els què cantaven, amb els ulls mig tancats i amb una ressaca important, és clar, Gilly.
–A vegades tinc la sensació que simplement treballem esperant un nou conflicte. Sempre estem en alerta. –destaca Gilly, poc abans del tancament del festival, en una reflexió que, amb el pas dels dies, més que mal auguri, esdevindrà realitat. Tot i així, no perd l'esperança. Si va aconseguir lliurar-se de l'exèrcit (el servei militar és obligatori tres anys per als homes i dues per a les dones) qui sap en què pot solidificar tot això.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
