Democràcia

En una endevinalla el tema de la qual són els escacs, hi ha una paraula prohibida en l'enunciat: “escacs”. Aquesta clau enigmàtica és suggerida per Borges a El jardín de los senderos que se bifurcan. Seguint aquesta línia, podríem dir que en un glossari sobre l'acorralament de la democràcia, la paraula prohibida seria, precisament, “democràcia”.

La seva absència hauria de ser suficient per posar en evidència l'avanç d'altres termes que ocupen el seu espai en aquest diccionari, de la mateixa manera que l'avanç d'altres poders usurpa el seu espai en la política. Però sortejar la paraula “democràcia” comporta un problema ètic que podria col·locar-nos, indirectament, dins d'una actitud contemporània, sempre disposada a tractar amb un menyspreu frívol a això que, en principi, significa “poder del poble”.

Potser, la història de la democràcia és la història d'un desencontre entre les seves pràctiques i la seva semàntica. I això passa també amb les definicions. Durant molt temps, aquestes han arrossegat certa insolència pel que fa a aquest significat primigeni. D'aquí la democràcia com “el brutal imperi de les masses” (Ortega i Gasset), aquesta “forma de govern en què cada quatre anys es canvia de tirà” (Lenin), “el pitjor dels sistemes polítics, amb excepció de tots els altres ”(Churchill), un “abús de l'estadística” (Borges) o una “fatalitat que està encara per pensar” (Sloterdijk).

Avui, quan la democràcia es troba en un estat minvant, i enmig de la incertesa, els llibres amb el seu rètol s'han multiplicat exponencialment i desborden els prestatges de llibreries i biblioteques. Moltes d'aquestes obres –signades, entre d'altres, per Gherado Colombo o Paolo Florals D'Arcais, Loretta Napoleoni o Manuel Monereo, Francisco Francès o Emanuel Rodríguez, Arcadi Oliveres o Joan Jesús Mora Molina– aborden la deriva perillosa d'una democràcia que ha passat a ocupar, cada vegada més, un lloc lateral –quan no marginal– de la política. Una democràcia en retrocés, constreta per la partitocràcia i subordinada a l'economia, que ha portat a la gent a intentar concedir-se-la “en una altra part”; bé a la xarxa, bé a la plaça pública, o a tots dos llocs.

En el primer cas, a Gilles Dauvé i Karl Nesic –a Más allá de la democracia– els preocupa el rebuig a la representació i, així mateix, un latent carreró sense sortida en la mesura que els moviments socials tendeixin més a la resistència que a la transformació.

En el cas d'Internet, no hi ha dubte que aquí s'obre un camp inèdit per a la denúncia, l'exigència de la transparència, la reivindicació de drets, la lliure expressió o la posada en marxa d'iniciatives ciutadanes. No obstant això, com ha alertat Paul Virilio, la ciberdemocràcia genera els seus propis miratges. En particular, amb l'eclosió d'aquesta “democràcia emocional” en què diem i ens diem de tot, però arreglem i ens arreglem molt poc.

Si la democràcia definia (o havia de ser) el poder del poble, la “postdemocràcia” descriu una situació en què hi ha molts poders que no són del poble. (Massa cratia, però molt poc demos).

En aquesta situació, convindria potser revisar el criteri de Gramsci sobre l'hegemonia. Davant l'augment evident d'una tendència a l'homogeneïtat, la democràcia només pot resplendir en la batalla diària per la construcció d'hegemonies. Sense donar res per fet o definitiu, per perdut o guanyat. Sabent, si un cas, que en aquest dia a dia no només ens estem jugant la democràcia del futur, sinó el futur de la democràcia.