“Hostia, el Méndez!”
Francisco González Ledesma, escriptor, periodista i advocat, ha mort a Barcelona als 87 anys d'edat. Paco González Ledesma va viure moltes vides, moltes més de les que indiquen els pseudònims que va utilitzar al llarg de la seva carrera. Bona part d'aquestes vides van estar assentades en els llocs on va treballar, l'editorial Bruguera, El Correu Català i La Vanguardia, i al barri del que emocionalment mai es va separar, el Poble-sec.
Quan a principis de segle el periodista de La Vanguardia Víctor Amela va entrevistar al polifacètic Alejandro Jodorowsky, l'artista xilè li va dir: “Per a mi, per sobre de Cervantes, està Silver Kane: és l'autor de centenars de novel·les de l'Oest, totes enlluernadors ! Qui seria aquest geni? Vés a saber... ” Jodorowsky gairebé es desmaia quan Víctor Amela li va dir no només que el coneixia sinó que el presentaria. Silver Kane era Paco González Ledesma, escriptor a sou d'editorial Bruguera, que va escriure més de mil novel·les, a un ritme d'una cada setmana. Però també va ser Rosa Alcázar, Fernando Robles, Silvia Valdemar, Taylor Nummy o Enrique Moriel. Alguns d'aquests pseudònims havien estat prèviament personatges de les seves novel·les. Tan intensa era la seva producció i l'exigència en els lliuraments que en una ocasió en què hi va haver una apagada al barri va haver de pujar a la terrassa per seguir escrivint a la llum de la lluna.
Com molts altres periodistes de l'època, Paco González Ledesma tenia un altre ocupació que l'ajudava a arrodonir els ingressos. Ell treballava als matins a l'editorial Bruguera i a la tarda al diari, primer a El Correo Català i més tard a La Vanguardia, on va arribar a ser redactor en cap. Però hi havia encara un altre González Ledesma, molt diferent de l'advocat i escriptor anònim de Bruguera i del periodista afable i tranquil de La Vanguardia. Hi havia un Paco González Ledesma canalla. Era el Paco González Ledesma que es perdia pels carrerons foscos i pudents del Barri Xino, aquells carrers que tan bé coneixia, tan propers al seu Poble Sec natal. Els carrers del pecat, de la misèria, de la ciutat que a ell li agradava evocar, tan propera, però tan distant, de la Barcelona turística de la qual sempre va desconfiar.
En aquest món, González Ledesma es vestia amb la gavardina atrotinada de l'inspector Méndez i donava vida a un dels millors policies (si no el millor) de la novel·la negra espanyola. Méndez era un tipus escèptic, sarcàstic, fumador, bevedor, un vell policia del franquisme (encara que no franquista) de tornada de tot, a punt de jubilar-se i que se sentia més còmode entre delinqüents que a les sales de justícia. I no obstant això, Méndez era una persona entranyable, justa, defensora dels febles davant dels poderosos.
L'inspector Méndez va néixer com a personatge secundari en “El expediente Barcelona”, una de les primeres novel·les de González Ledesma, una obra a la qual ell professava un afecte especial. Abans d'això, als 21 anys, havia guanyat el Premi Internacional de Novel·la amb “Sombras viejas”, però va ser prohibida pel franquisme, com també ho va ser la seva obra posterior, “Los Napoleones”. Els censors van qualificar l'escriptor de “rojo” i “pornògraf”. I segur que ell va acollir la descripció amb un mig somriure. Entre els seus companys de La Vanguardia es comentava que sempre se les enginyava per introduir en les seves novel·les una escena que li permetés escriure la frase: “I la va posseir per darrere”. No era exactament així (tot i que la frase apareix en alguna novel·la), però era una de les bromes recurrents en la redacció, una broma que ell encaixava amb bon humor.
Després Méndez va cobrar vida pròpia i es va convertir en protagonista de més d'una desena de títols. Era fàcil reconèixer en aquelles novel·les a personatges reals que havia conegut en les seves altres vides, com aquell caixista de La Vanguardia, encarregat de les esqueles (una gens menyspreable font d'ingressos), que comptava com èxits la quantitat d'esqueles que publicava el diari i que un dia no va poder resistir l'emoció davant dues pàgines plenes i va exclamar: “Quin bé de Déu!”.
A mesura que passaven els anys Méndez es va anar tornant cada vegada més escèptic i descregut, cada vegada més desencantat d'aquesta Barcelona en imparable transformació de la qual s'anava sentint exclòs. Perquè les novel·les de Méndez no són únicament una novel·la policíaca, sinó una crònica social de la ciutat, de les seves desigualtats. Per això, ara que Paco González Ledesma s'ha anat, és oportú recordar l'arrencada d'un capítol de “Una novel·la de barri”. Són tot just tres línies que resumeixen, en un parèntesi, un temps i una ciutat:
“Miles de delincuentes atrapados en el peor momento (en años que ya no existen y calles que a lo peor tampoco existen) habían gritado siempre lo mismo:
- ¡Hostia, el Méndez!“
