Javier Couso: “Un periodista protegit és garantia d'una informació lliure”

Després de molts anys com a treballador audiovisual, Javier Couso (Ferrol, 1968), vol anar al Parlament Europeu a exigir el dret de la ciutadania a una informació veraç i, de passada, a garantir les condicions laborals dels professionals del sector. Germà de José Couso, assassinat per les tropes dels Estat Units en ple exercici de la seva funció de reporter, fa una esmena a la totalitat a la reforma de llei de justícia universal impulsada pel ministre Gallardón. Una reforma que qualifica d'“immoral” i que limita la capacitat dels tribunals espanyols per investigar i enjudiciar crims de dret internacional, com els crims de guerra. D'aquesta llei, però sobretot sobre l'ofici de periodista, vam parlar amb el candidat número set del grup d'Izquierda Plural (IU, ICV-EUiA, Anova i altres forces) a les eleccions europees del proper 25 de maig.

Fa uns mesos el Govern del PP va aprovar la reforma de la llei de justícia universal, que ha suscitat crítiques de múltiples organitzacions humanitàries i, fins i tot, dels jutges.

Aquesta reforma és una immoralitat i un atemptat contra la democràcia. És un torpede dirigit contra la separació de poders que marca la nostra Constitució, i un cop mortal a la independència del poder judicial. Quan els jutges prenen decisions que no agraden al Govern, se'ls persegueix o es canvia arbitràriament la llei per impedir continuar amb la seva feina. Amb aquesta reforma es llança un missatge al món molt perillós: assassinar o torturar espanyols sortirà gratis en determinats casos.

És una més de les diferents reformes que ha fet el ministre Gallardón en matèria de Justícia.

Està fent una contrareforma ideològica d'aquestes lleis de les que ens dotem per mitjà de moltes lluites i molts avenços socials. I això que era el ministre que Prisa ens presentava com el progre. És una desregulació absoluta de drets. Impedeix l'accés a la justícia gratuïta, és un atac contra la dona, la llei mordassa, l'esmentada llei de justícia universal... Tot això és un projecte del ministre Gallardón per desproveir-nos de drets. És una cosa tan greu que fins i tot està tenint problemes amb el Consell del Poder Judicial i amb determinats magistrats. L'última llei de justícia universal no la pot aplicar en alguns àmbits perquè els jutges es neguen. No es pot modificar un tractat internacional per mitjà d'una norma interna, això és incórrer en la vulneració del Conveni de Viena. No entenc el nyap que han fet.

Julio Anguita deia en una entrevista recent que fins i tot la Constitució pot semblar revolucionària perquè ni tant sols aquesta norma es compleix...

La gestió de Gallardón suposa una ruptura d'aquest marc constitucional. Hi ha una crisi del règim bipartidista que es va fer al voltant de la monarquia. Semblava que la Constitució era intocable, però després es desregula i resulta que sí es toca. En aquest sentit, hi ha una aposta clara per treure'ns totes les armes que teníem. Es criminalitza la protesta al carrer, es tutela a les dones com a menors d'edat i no es persegueixen els delictes que afecten els drets humans, que queden impunes. I ells en saben molt d'impunitat. Encara tenim més de 100.000 compatriotes tirats per les cunetes. Som el segon país del món en nombre de desapareguts després de Cambodja. Cal no oblidar que, per culpa de la legislació espanyola, no es poden jutjar crims comesos durant el franquisme per la qual cosa s'ha hagut de recórrer a l'Argentina.

¿Preveus un canvi en la correlació de forces després del 25 de maig?

Sóc optimista i crec que podrem veure el principi d'aquest canvi. Tinc la convicció que un nou cicle que va començar amb l'esclat del 15M.

IU no sempre és vista per alguns sectors dels moviments socials com el seu referent electoral...

Nosaltres ens sentim a les seves ordres. Molts dels nostres militants estan en aquests moviments i no s’han de suplantar. Hem après de la lluita del 15M que va suposar una sacsejada important per als partits d'esquerres, de la mateixa manera que va afectar els sindicats o les associacions de veïns i altres formes de lluita.

Un dels teus objectius al Parlament Europeu, si finalment surts electe, serà la lluita per garantir el lliure accés a una informació veraç i plural.

L'objectiu és el de recuperar la funció social de la informació. Ja abans de l'esclat de la crisi, no havia funcionat el model de regulació mediàtica que preveia i preveu la Constitució en el seu article número 20. Cap dels governs ha volgut desenvolupar aquest punt de la carta magna, entre altres coses, perquè la seva màxima és que la millor llei de premsa és la que no existeix. Les televisions públiques s'han convertit pràcticament en televisions governamentals, ha empitjorat la qualitat dels productes informatius, amb informacions descontextualitzades, notícies espectaculars i fast news. Crec que hem d'enfortir els mitjans públics, però sota un altre tipus de control parlamentari i social, no només des dels governs. Calen mesures que evitin la concentració de mitjans en grans monopolis, que protegeixin les condicions dels periodistes free-lance i que garanteixin la independència de les redaccions. També volem impulsar a la UE un registre d'activitats dels lobbys europeus i el seu accés obert als documents per a ciutadans i periodistes.

Com es pot revertir aquesta deriva de la professió des d'Europa ?

Hi ha d'haver una directiva europea de mitjans comunitaris i, per això, volem dividir l'espai radioelèctric en tres terços. Es destinaria un 33% al sector privat, com a mínim un 33% per al sector públic i el tercer, que serà la nostra bandera de batalla, garantir un altre 33% al sector comunitari. És a dir, aquells mitjans alternatius, populars, sorgits dels moviments civils, sindicals i socials. Cal començar a establir les bases per crear els espais on la ciutadania i la societat pugui expressar-se.

En el teu documental Una mosca en una ampolla de coca -cola es relata com grans grups com Repsol, BBVA, Banco Santander i molts d’altres són els propietaris d'una gran part de la informació que consumim. Una mosca en una ampolla de coca -cola

La manca de regulació estatal i la lliure concessió de llicències han fet que tinguem una informació concentrada en molt poques mans. La gent ha de saber que el control de la majoria dels mitjans que consumeix està concentrat en grans conglomerats i empreses a qui no els interessa que hi hagi llibertat de premsa. Volen un món desregulat, parlen de llibertat, però és una llibertat del qui té diners. Més que llibertat de premsa tenim llibertat d'empresa.

El documental també explica com, a l’Amèrica Llatina, sí que s'ha parat els peus a determinats grups econòmics en pro d'una informació més ciutadana.

Equador va aprovar la llei de comunicació en referèndum i prohibeix que la banca tingui la propietat dels mitjans. També a l’Argentina i Veneçuela es limita a les empreses estrangeres l'accés als mitjans. En tots els casos, es reserva una part important del sector radioelèctric a sectors populars i a grups alternatius.

Se’m fa difícil imaginar una doctrina semblant sorgida de la UE...

Nosaltres anem amb la determinació d’intentar-ho. Sabem que els poders financers i els grups que els emparen mai es retiraran si no els ho exigim. I això no es pot fer només des de les institucions. Una cosa és guanyar eleccions i una altra tenir el poder. Els processos que comentàvem de l'Amèrica Llatina s'han donat, sobretot, per la força del carrer. Primer cal tenir un govern amb una correlació de forces favorable i segon, una força ciutadana legitimadora al carrer.

Es pot garantir el dret a la informació si una gran part dels periodistes d'aquest país estan en una situació laboral insostenible?

Una cosa va intrínsecament lligada a l'altra. Si un periodista ha de preocupar-se de no molestar al seu cap, o de suavitzar una informació que afecti a un dels grups econòmics del seu mitjà, o si no té capacitat econòmica suficient per poder investigar; no se li pot exigir que faci una informació de qualitat. Tenir un periodista protegit és garantia d'una informació lliure.

La figura del periodista com un professional independent i compromès no preval avui en l'imaginari col·lectiu...

Hi ha molts mantres sobre les professions. I la majoria són injustos. Fa uns anys el vam veure amb els controladors aeris. La gent se'ls va tirar a sobre perquè tenien unes bones condicions laborals. “Oh, és que viuen molt bé”, deien, en lloc de dir, “escolta, viurem tots com ells”. En termes de guerra ho hem vist, també. No és que sigui més important que mori un periodista que un civil, però quan mor un periodista en realitat qui està morint és un civil que està en una zona de conflicte explicant el que li passa a altres civils.

De vegades, els mitjans progressistes tampoc tenen especial cura amb els seus treballadors.

De mitjans progressistes cada vegada van quedant menys. I per aplicar la nova reforma laboral no ha tingut cap problema ni els progres, ni el trotskista. No és el que diguis, sinó el que facis. Mitjans progressistes es comporten com a mitjans neoliberals d'explotació, absolutament igual, o pitjor, que d’altres. José Manuel Lara és l'amo de La Sexta i de La Razón alhora. Cal aconseguir canviar el xip i concebre els mitjans com a propis. El periodisme ciutadà pot ser una aportació, però no poden menyscabar als veritables professionals que han après a diferenciar el que és informació del que no ho és.