Javier Fraga (Raons Públiques): “La bombolla immobiliària d'ahir és la bombolla turística d'avui"

Javier Fraga, arquitecte i urbanista del col·lectiu Raons Públiques / Ana Inés Falcone

Un dia després de la visita de l’alcalde, Xavier Trias, a l’avinguda del Paral·lel, parlem amb Raons Públiques, una associació d’urbanisme que treballa per apropar a la ciutadania la gestió i el disseny dels seus barris. Fa un any que s’han instal·lat al Poble-sec (c./ Concòrdia, 30), un barri que escenifica el xoc entre la turistificació i les experiències cooperatives arrelades al territori. L’arquitecte Javier Fraga (Santiago de Compostela, 1982) ens fa de portaveu d'un col·lectiu que acaba de guanyar el XIII premi Barcelona Associacions de l'Ajuntament de Barcelona pel projecte 'Fem comunitat transformant el pati de l’escola'.

Pla Paral·lel, propera parada de la ‘Marca Barcelona’

Pla Paral·lel, propera parada de la ‘Marca Barcelona’

Què suposa aquest guardó per a vosaltres?

El premi recolza un procés en marxa des de fa tres anys amb els professors, pares i mares i, sobre tot, els alumnes de l’escola La Pau. Durant aquest temps hem construït jocs al pati, pintat murals i realitzat nombroses activitats que han contribuït a enfortir els vincles entre tots els membres de la comunitat educativa. Demostrant que l’educació és també aprendre a viure junts, sentint-se part i protagonistes de les transformacions del nostre entorn.

Per canviar algunes dinàmiques de la societat, el millor és començar per l’escola?

Tots els nostres projectes tenen tres peus: educació, construcció i participació. Per fer projectes transformadors creiem que cal complir aquestes tres vessants, com és el cas de 'Fem comunitat transformant el pati de l'escola'. A través de la construcció d'un objecte, en aquest cas la millora del pati de l'escola, fem un procés educatiu en què s'involucra tota la comunitat i en el qual es fa participar a tots els membres de l'escola.

Us caracteritza la vostra crítica a la política municipal. És paradoxal que us lliurés el premi l’Ajuntament...

L'Ajuntament ha contractat els nostres serveis per a alguns projectes i sap com som. Pel fet que ens contracti no evita que fem la nostra feina, que és precisament criticar. Però també creiem que és insuficient quedar-se en la crítica i no proposar alternatives. Mirem d'aprofitar els espais que ens cedeixen per poder introduir canvis, petits però efectius.

Aquest matís us diferencia d'altres col·lectius d'activistes, menys partidaris d’obrir el diàleg amb els qui, consideren, rivals.

Hem parlat molt amb ells sobre aquest tema i tenim posicions diferents. Ells consideren que no hi ha lloc al diàleg amb les institucions, mentre que nosaltres creiem que per aconseguir algun canvi cal dialogar, encara que de vegades el diàleg comporti cedir. Cal ser radicals en els principis, però pragmàtics en les accions.

El tinent d'alcalde d'Hàbitat Urbà, Antoni Vives, un dels màxims defensors del Pla Paral·lel, va ser l'encarregat de lliurar el premi. Quina anàlisi feu d’aquesta remodelació?

Està molt condicionada per les aliances que va prendre l'Ajuntament des d'un principi. És un projecte impulsat per una entitat privada, la Fundació El Molino (FEM), i com a tal té interessos privats, totalment legítims. Però si l'Ajuntament, que hauria de ser el guardià de l'interès públic, decideix aliar-se amb una entitat d'aquest tipus, acabarà defensant uns interessos no necessàriament públics. Si l'aliança s'hagués pres amb una altra associació, o s'haguessin recollit altres interessos o necessitats, hagués sortit un projecte diferent.

La reforma pren sentit si analitzem el Pla d'Usos de Ciutat Vella i la idea de connectar el port amb la Fira ...

És una avinguda que connecta punts neuràlgics de gran escala, de dos quilòmetres de llarg, molt important a nivell metropolità. Es podria treballar tenint en compte les necessitats dels barris que travessa, però la política de l'Ajuntament ja ha deixat clar quin tipus de ciutat vol. La bombolla immobiliària d'ahir és la bombolla turística d'avui, l'única cistella on es posen tots els ous. L'urbanisme ha de cobrir les necessitats dels barris i no del mercat turístic.

El Paral·lel mor a la falta de la muntanya de Montjuïc. Al capdamunt hi tenim el Castell, que des de març ja no és d’accés gratuït.

Ens trobem davant de la construcció d’una gran mentida i el precedent el tenim amb el Parc Güell. Veiem que s’aplica la mateixa fórmula, en el cas del Parc Güell ens deien que podia morir d’èxit, que era deficitari perquè s’utilitzava massa i calia regular l’entrada; ara amb el castell és el mateix cas, però a l’inversa, es diu que l’única manera de fer-lo rendible és pagant. Aquesta estratègia respon únicament a la voluntat de fer rendible la cultura i la memòria. Ni tan sols es molesten en justificar-se, privatitzen perquè sí. L’Ajuntament està venent la ciutat a trossos.

Cal posar més control a l'activitat privada...

El carrer Blai del Poble-sec, molt a prop del Paral·lel, és un bon exemple del què passa si no ho fem. Avui és un parc temàtic monopolitzat per les terrasses. Caldria començar per regular aquestes coses. Per exemple, la Coordinadora d’Entitats vol un Pla d'Usos per al Poble-sec. I pot ser una solució, però alerta, un pla d'usos pot ser horrible, com és el cas de Ciutat Vella. Dependrà de quins criteris obeeixi.

Una de les conseqüències d'aquest model de ciutat és el risc que els barris populars caiguin en un procés de gentrificació...

És una manera de fer ciutat que respon a una estratègia molt estructurada. Es deixa caure un barri, es deixa que s'empobreixi i les classes poc atractives per al capitalisme se substitueixen per una capa social més preparada per al consum i els interessos del mercat. Hi ha molta gent que veu aquest procés com una cosa bona. Entenen que és una transformació cap a una ciutadania millor.

Però la pobresa no desapareix, es desplaça...

És com treure els bancs de les places perquè els pobres no els puguin fer servir per dormir. Potser no dormiran a la plaça, però està clar que no desapareixen. En aquest cas passa el mateix, però el què es desplaça és el conflicte.

Participem prou els veïns en el disseny i la construcció urbanística de la ciutat?

Tots els mecanismes tradicionals, com els consells de barri o les comissions de seguiment, han demostrat tenir un abast molt limitat. Són mecanismes de legitimació, no de decisió. Les noves formes de fer política des de l'associacionisme i el cooperativisme estan desbordant les vies que l'administració tenia previstes. La ciutadania reclama el seu dret a decidir i ja no ens serveixen consultes aïllades, a l'estil del referèndum sobre la Diagonal.

Aquest govern actua de manera diferent de com ho feia l'anterior?

Aquest almenys s'ha tret la careta. Ells saben que Barcelona està en venda i la vendran als qui la comprin més cara. Hi ha un vídeo d'Antoni Vives en què explica que Barcelona és el millor lloc per comprar. Te venc bé i barata, ens ve a dir. I així ha estat: Parc Güell, Castell de Montjuïc, Vodafone Bicing... El més preocupant és que tampoc veiem un discurs alternatiu creïble des de l’oposició.

Amb això vols dir que anteriors governs eren més hipòcrites...

No sé fins a quin punt tenien capacitat de controlar els interessos que volen sobre Barcelona. Aquesta ciutat és una peça dins d'un tauler que excedeix per complet a les capacitats municipals. Des d'una defensa fèrria d’allò públic, com la que va fer Itziar González, amb uns principis molt clars, incompatibles amb la mercantilització de la ciutat, sí que es podrien canviar les coses.

Fa poc més d’una setmana es van celebrar les jornades ‘Barris cooperatius, ciutat comuna’, vosaltres estàveu entre els impulsors.

És necessari un lloc de trobada de col·lectius, entitats i persones que defensem una alternativa a la construcció post-industrial i capitalista de la ciutat. És un bon moment per donar-li forma material a aquesta emergència de noves i multitudinàries formes de fer política que en els darrers anys estan surgint fortament arrelades en el territori. No només compartir experiències i visions, sinó avançar en la producció d'un discurs polític des dels conceptes de "cooperació" i "producció de comuns".

Quina funció tenen per a la ciutat espais alternatius com Can Batlló, Flor de Maig, Can Vies o La Base? –Alguns han estat a punt de ser desallotjats recentment—.

Aquests espais són la prova material de l’existència d'aquest discurs que qüestiona el sistema establert i proposa alternatives fora de la lògica capitalista. Un discurs alternatiu és perillós, però si a més a més hi ha un lloc físic on es materialitza, pot arribar a esdevenir una veritable amenaça: és per això que els mecanismes del sistema tracten de perseguir-los i tancar-los. Aquests espais són a la vegada producte i productors d'autogestió, d'intercanvis cooperatius que desborden els valors únicament dineraris, de la producció de comuns. En una paraula, d'economia social.

Etiquetas
Publicado el
15 de abril de 2014 - 14:12 h

Descubre nuestras apps

stats