Massa còmplices en l'assassinat del vell periodisme

“El cadàver hi és. El mort és claríssim”. A primera vista sembla evident que el mort és el periodisme. BCNegra, festival barceloní de novel·la negra, vol descobrir qui ha assassinat al periodisme, i per això convoca quatre periodistes i escriptors del gènere. Perquè reconeguin el cos i iniciïn una investigació que aclareixi qui és el culpale del crim.

Maruja Torres -periodista i creadora de ­ la saga de la reportera Diana Dial-, José Sanclemente -persident d'eldiario.es i autor de Tienes que explicarlo i No es lo que parece- Pere Rusiñol -periodista i autor de Papel Mojado, que no és novel·la negra però que hi bastants cadàvers de diaris entre les seves pàgines- i Ignacio Escolar -director d'eldiario.es i autor d'una novel·la, 31 nits- responen a la crida de BCNegra. Amb tan sols un cop d'ull observen que el mort no és el periodisme -que sobreviu en diversos nous mitjans-, sinó el vell periodisme, i després d'una inspecció de l'escena del crim coincideixen a afirmar que aquí, en aquesta massacre, hi han participat més d'un i de dos actors. Hi ha còmplices.

“La burilla aquesta és d'un banquer o un gerent d'un fons d'inversió; aquestes empremtes són de la sabata d'un empresari amb interessos espuris, i fins i tot hi ha rastre d'algun periodista malalt d'autocensura”, enumera Sanclemente. Però n'hi ha més. A mesura que els quatre periodistes intercanvien els seus parers aniran apareixent implicats en el crim. Des de la publicitat que a més d'anunciar-se ha volgut fer informació fins a “aquell periodista que va rebre a la redacció una bossa de Löwe i no va tornar-la” -apunta Maruja Torres-, passant pels tertulians, tots han estat còmplices de l'assassinat del vell periodisme.

I mira que semblava “sòlid” el vell periodisme, assegura Sanclemente. Era aquest periodisme de grans capçaleres i robustes redaccions, “amb la figura de l'editor, com Polanco (PRISA) o Asensio (Zeta), que més o menys sabien cap a on anaven”, i que “van viure una expansió audiovisual a base de crèdit” que, amb l'arribada de la crisi, “els va deixar atrapats pels fons d'inversió”. Així ho resumeix Sanclemente.

I això ens porta al veritable culpable, el que va prémer el gallet. Còmplices n'hi va haver molts, segons els quatre periodistes, però algú va haver de matar el vell periodisme. Pere Rusiñol ho té clar: tots els anteriors només van facilitar que es produís el crim, però qui “clava el punyal a la criatura” és el capital financer. “Perquè les capçaleres no fessin fallida se les va quedar el capital financer, i aquest va ser l'assassinat, perquè quan tota l'actualitat gira al voltant del sector financer, fer periodisme en aquestes condicions és impossible”, sentencia Rusiñol.

L'entrada d'aquest capital en els organismes de decisió dels diaris -a PRISA, exemplifica Rusiñol, 12 dels 16 membres del Consell d'Administració representen al sector financer- els va fer perdre la credibilitat davant els lectors i, per tant, els va matar. Amb aquesta situació “la premsa d'esquerres és la que més demana el rescat a Rajoy, la que demana que no empresonin Blesa o la que es queixa per la implantació del nou salari mínim a Alemanya. Això per al sector financer té un valor incalculable”, exposa Rusiñol.

El lector, també culpable?

El lector, també culpable?A la llarga llista d'actors implicats, d'alguna o altra manera, en la mort de la vella forma de fer negoci amb el periodisme, falta dilucidar quin va ser el paper del lector. Escolar encén el debat: “Quina part de culpa té el lector, que ha deixat de llegir diaris? Encara que sigui per la crisi econòmica”.

Rusiñol sosté que per no hi tenen cap culpa: “Té poc sentit comprar diaris si no te'ls creus, si creus que són propaganda”, defensa. Sanclemente, que veu els lectors primer de tot com a testimonis dels fets, sí que n'assenyala algunes traces de culpabilitat, perquè intueix que molts d'ells compren el producte per llegir alguna cosa que reforci les seves idees prèvies. I posa l'exemple d'El Mundo: “Com més exclusives publicava el diari sobre Bárcenas i Urdangarín, més baixaven les seves vendes. És un lector molt militant...”.

Per la seva banda, Maruja Torres matisa que el lector seria més aviat una víctima del crim. “Aquest és també un assassinat de la societat. El que ha passat amb el periodisme reflecteix això. Hem estat víctimes de la nostra pròpia bobaliconeria. Hem de posar-nos en peu tots junts”, proclama.