Hauria estat molt fàcil establir un estatus especial per a Catalunya (Euskadi en part el va tenir) durant els anys 80 (1). En lloc d'això vam tenir tres dècades de cafè per a tothom sense respecte a l'especificitat nacionalitària, la interpretació mesquina i restrictiva de la Constitució i de les competències autonòmiques, el no compliment dels acords de transferències competencials, financeres i d'inversions compromeses, i les constants amenaces i mesures en contra de la consolidació de la llengua i la cultura pròpies. En lloc d'establir un diàleg bilateral amb Catalunya se li va imposar un tractament discriminatori i un menyspreu polític. Després es va retallar el Projecte d'Estatut a les Corts, seguit per la decisió d'un Tribunal Constitucional deslegitimat que el va desnaturalitzar i, tant els governs socialistes com populars, el van acceptar com a bo.
Hauria estat fàcil reformar el Tribunal Constitucional i desenvolupar un marc legislatiu que permetés a Catalunya recuperar el que una majoria justa de jutges, després d'una interpretació politico-ideològica, va eliminar o modificar en contra de la voluntat imperant de les institucions polítiques i del vot massiu de la ciutadania. Res d'això no es va fer, tot i que la reacció contra la sentència del TC anunciava el que va venir després: emergeix un enorme moviment popular que expressa la seva voluntat de modificar les seves relacions amb l'Estat espanyol. I, en lloc d'obrir vies de diàleg i de fer ofertes que tinguin en compte alguns dels temes conflictius, el Govern, els aparells de l'Estat i els líders polítics dels grans partits estatals reaccionen amb menyspreus i amenaces. Aprenents de bruixots? Polítics perversos que volen provocar un conflicte per usar la força bruta? Una mica d'això hi és. I també el lamentable perfil d'uns dirigents de l'Estat incompetents i ignorants, febles i covards, personalitats arrogants i egocèntriques que en nom de la Història i de la Llei pretenen imposar la seva ideologia essencialista que justifica la seva voluntat de mantenir un poder que no reconeix la realitat d'Espanya, un país plurinacional que hauria hagut d'establir un reconeixement específic a les nacions que el componen.
Per cert, la distinció entre nació i nacionalitat només serveix per crear confusió i per utilitzar la nacionalitat com una entitat sense cap personalitat política més enllà del que decideixi l'Estat espanyol.
Espanya no va poder construir la seva unitat nacional. Va néixer com una confederació de regnes que al seu torn estaven molt descentralitzats. Però la dinastia borbònica va pretendre construir un Estat centralista, uniformista, absolutista i burocràtic, sense comptar amb un centre polític amb força cultural i econòmica. Es van mantenir els pobles preexistents i, per bé o per mal, cada un va tenir un desenvolupament propi i la revolució industrial va marcar les diferències. Dos territoris, Euskadi i Catalunya, amb una estructura social més complexa i moderna i lluny d'un centre immobilista, es van convertir en societats industrials amb base cultural pròpia i diferenciada: classes mitjanes urbanes, una gran ciutat cadascuna i una important classe obrera.
Es van accentuar les diferències i l'Estat dels segles XIX i XX, en lloc d'articular un model plurinacional com van fer altres països -Regne Unit o Suïssa, però no Bèlgica i ara ho està pagant-, va reforçar el centralisme i instal·lar un conflicte larvat i permanent especialment entre l'Estat i Catalunya, amb brots periòdics de conflicte obert. L'Estat de les Autonomies, en comptes de resoldre el problema, ho ha fet més complicat, doncs ara una relació especial amb Catalunya, simplement per ser un cas diferent de la resta, és vist per la classe política espanyola i per part de l'opinió pública com un privilegi. Per fer-ho tot més difícil els mitjans espanyolistes i sectors importants de la classe política (del PP, UPD i una part del PSOE) han promogut campanyes del pitjor populisme contra Catalunya i les seves aspiracions d'autogovern.
Ens trobem en un cas de lligams sinistres entre l'espanyolisme ranci i el vell conservadorisme autoritari, i els interessos de la classe política aliada amb el capitalisme especulatiu postmodern. La ideologia patriotera, la “marca Espanya”, legitima l'ocupació de l'Estat per part de la classe política centralista. I l'Estat es posa al servei, amb corrupció inclosa, de la nova economia, que no és la del coneixement i la de l'alliberament dels individus com proclamen els pensadors postmodernistes i els teòrics de la comunicació, sinó que és l'economia que converteix tot en mercaderia. El tot val per fer que els diners produeixis diners (la qual cosa acaba sent la reducció de la massa salarial). Es multipliquen les desigualtats, es generen grans bosses de pobresa i es condemna a gran part de les joves generacions a no tenir ni pensar futur.
Les cúpules dels partits governants, PP i PSOE, uns per ser sicaris conscients del capitalisme especulatiu, altres per no saber fer altra cosa i per mantenir-se en la nòmina de l'Estat, necessitaven una ideologia per ocupar el poder i han trobat una solució retrògrada maquillada de modernitat: l'anacrònic espanyolisme combinat amb el neoliberalisme individualista. I per completar l'operació s'utilitza la reivindicació d'autogovern de Catalunya com a coartada i derivació del malestar dels ciutadans espanyols. Es titlla el moviment popular català d'insolidari i anacrònic per vestir-se amb robes generoses i modernes. Com van escriure en altres temps Bernal i Sacristán, es tracta d'una aliança impia (2). En aquest cas entre el conservadorisme més vell i reaccionari i la suposada postmodernitat del tot mercaderia.
(1) El president Súarez, en plena transició, va proposar a Pujol, president de la Generalitat, un concert similar al basc però el líder de CiU no va considerar convenient iniciar la construcció de l'autonomia recaptant. Un error. En aquests temes, com diria Woody Allen, “agafa els diners i corre”.
(2) Alianza impía és el títol d'un article de Manuel Sacristán a la revista del sector intel·lectual del PSUC Nous Horitzons nº 2 1960. En aquest cas es refereix a l'aliança entre la metafísica del catolicisme postconcili de Trento i el positivisme i relativisme de la burgesia capitalista. La raó de l'aliança era el combat contra el marxisme.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
