Catalunya Blogs y opinión

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Apunts sobre un llegat

La Fundació Catalunya-Europa ha anunciat que estudiarà el pensament i l'acció política de Pasqual Maragall. Sense ànim de dictar doctrina, aquí van uns modestos apunts.

Federalisme

Quan ningú parlava de federalisme, Pasqual Maragall ja ho feia. Això sí, davant la mirada condescendent, quan no obertament hostil, d'alguns companys del PSOE. D'això fa ja almenys vint anys i avui alguns d'ells s'afanyen a buscar en el diccionari el significat de la paraula federal. Els socialistes han descobert el federalisme quan ja és massa tard. Alguns haurien d'haver pres apunts en aquelles sessions en què Maragall tractava d'explicar una nova concepció d'Espanya.

Barcelona

Pasqual Maragall ha estat el millor alcalde de Barcelona de la història contemporània (només la gestió de Rius i Taulet és equiparable). Sota el seu mandat, i gràcies a l'alè dels Jocs Olímpics, la ciutat va experimentar la major transformació urbana dels últims cent anys. Pasqual Maragall tenia una idea de Barcelona i la va transformar en realitat. El seu concepte de la ciutat era la Barcelona de les Barcelones. Va dignificar els barris i els va donar vida pròpia. Ho va fer amb la complicitat d'Oriol Bohigas, l'arquitecte que millor ha repensat Barcelona. I per sortir airós en el complicat trànsit olímpic va escollir Josep Miquel Abad, antic dirigent del PSUC amb qui havia coincidit, ambdós com a tinents d'alcalde, en el primer Ajuntament democràtic. Aquesta Barcelona va ser possible també gràcies a la visió de futur de Josep Maria Socías Humbert, alcalde predemocràtic que va obrir l'Ajuntament als ciutadans, i del seu delegat d'Urbanisme, Joan Antoni Solans, que va saber guanyar per a la ciutat i sostreure’ls als especuladors, terrenys on els ajuntaments democràtics van assentar els nous equipaments.

Catalunya

Quan Maragall va deixar de fer de Maragall és quan van arribar els problemes . Va accedir a la presidència de la Generalitat amb la legitimitat democràtica de ser la llista més votada (encara que per capricis de la llei d'Hondt la llista amb més escons va ser CiU), però va necessitar l'aliança amb ERC i ICV per ser elegit President. Una majoria de catalans tenien l’esperança que Maragall extrapolés a Catalunya l'eficaç gestió que havia desplegat com a alcalde de Barcelona , en contraposició a un Govern recreat en qüestions identitàries. Però Maragall es va veure enredat en la teranyina que amb tanta habilitat sap desplegar ERC ( Artur Mas ho constata ara dia a dia). El que no havia fet Pujol en 23 anys de govern ho va intentar fer en la seva primera legislatura. La reforma de l'Estatut era una possibilitat de donar forma a la seva Espanya asimètrica, però Maragall hauria d'haver recordat les cares d'escepticisme dels seus companys del PSOE -tan còmodes amb el model "cafè per a tots"- quan els parlava de federalisme. I, per descomptat, va topar amb la irresponsable actitud d'un PP instal·lat en el tot s'hi val per recuperar el poder. La utopia de l'Estatut va acabar de mala manera, "cepillado" (Guerra dixit) per propis i estranys. I amb l'agreujant que el soroll de l'Estatut va tapar qualsevol altra possibilitat de fer arribar als ciutadans un missatge diferent de la seva acció de govern.

El polític

Després de ser nomenat ministre d'Obres Públiques, Josep Borrell va tenir una conversa telefònica amb Pasqual Maragall. El llavors alcalde es desfeia en elogis cap a Mercè Sala, amb qui havia compartit responsabilitats de govern a l'Ajuntament de Barcelona i a qui Borrell va acabar nomenant directora de Renfe. En un moment de la conversa, després de tan reiterats elogis, Borrell el va interrompre i li va dir:

- Si tan bona és, perquè la deixes escapar?

Maragall tenia una certa fama de "cremar" equips. De fet, dels regidors amb que va començar a l'Ajuntament de Barcelona només un, Enric Truñó, el va acompanyar fins al final. No es tractava necessàriament de divergències polítiques o de gestió, sinó més aviat de qüestions d'afinitat o sintonia personal.

I malgrat això, és difícil trobar entre els "damnificats" gent que no reconegui la talla política de Pasqual Maragall. A mesura que passa el temps la seva figura es fa cada vegada més incontestable. I d’això se’n diu llegat.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
3 de diciembre de 2013 - 19:41 h

Descubre nuestras apps

stats