La por és un sentiment humà. Massa humà. I en aquests dies ens ha assaltat implacable, com un cop de puny ferotge a la boca de l'estómac. La por a no entendre res. De veure les cares espantades corrent sense rumb per les Rambles, per uns carrers que eren els nostres carrers. La por a li hagués passat alguna cosa a un ésser estimat. La por a no poder plorar, a no poder posar paraules al que estava passant. A quedar-nos sols en una ciutat amb por.
I no obstant això, el mateix cop atroç que ens pretenia paralitzar ens va despertar. Va activar a la ciutat una reacció si de cas imprevista, que va començar amb alguns gestos petits, senzills, i que la van ajudar a mantenir-se en peu. Els de les desenes de dones i homes, policies, bombers, treballadores dels serveis d'emergència, de neteja, que de manera immediata van guanyar les Rambles per socórrer les víctimes. Els de les veïnes i veïns que es van afanyar a obrir les portes de les seves cases, dels seus bars, dels seus comerços, per atendre-les. Els dels que es van amuntegar davant dels hospitals per donar sang i fer sentir a les persones ferides i les seves famílies que no estaven soles.
Aquests gestos van connectar amb la millor tradició cooperativa i d'ajuda mútua que Barcelona ha anat construint al llarg del temps. I van permetre a la ciutat desfer-se del nus llòbrec que tenia instal·lat a la gola per recuperar la seva veu. Primer, com una remor suau, expressada a través dels incomptables memorials improvisats a les voreres per gent de diferents procedències i edats. Espelmes, dibuixos, flors, peluixos, frases gargotejades amb guix sobre les rajoles o sobre l'escorça d'algun arbre. Més tard, a través d'un crit col·lectiu. De dolor, de ràbia, però també d'una gran dignitat: “no tenim por”.
Cridar que no tenim por no suposa que la consternació s'hagi esvaït de cop i volta, o que puguem prescindir del dol. Vol dir que la por no prevaldrà. Que el terror no aconseguirà imposar els seus propòsits. Per una raó senzilla. Perquè paradoxalment, els que han pretès destruir tots els ponts, han acabat per generar-ne molts més.
“No tenim por” ha estat el crit d'una ciutat que es nega a veure en cada veí i veïna, en qui acaba d'arribar, una amenaça constant, un potencial sospitós. Ha estat el missatge d'una ciutat que sap distingir perfectament entre la majoria que professa una creença i respecta la vida, i una minoria fanatitzada que postula una ideologia que ofèn els principis ètics elementals de qualsevol religió.
“No tenim por” vol dir que sabem que el terror no sap de fronteres. Que pot matar a París, Londres, Nova York o Madrid. Però que també pot acarnissar-se amb Nairobi, Marràqueix, Bagdad o Kabul. I és per això, perquè, sabem que el terror no sap de fronteres, que no deixarem d'obrir les portes als que fugen de la mateixa barbàrie que ens ha colpejat aquests dies. Les famílies que omplien les habitacions dels nostres hospitals, originàries de països molt diversos, eren les nostres famílies. Les que es deixen la vida a la Mediterrània o en els murs infames amb què els rebem, també ho són. Els carrers de Barcelona ho van dir fa uns mesos i ho han tornat a repetir ara: la nostra casa comuna només té raó de ser mentre aspiri a ser la casa de tots.
Per això diem que no tenim por. Perquè sabem distingir entre víctimes i botxins. Perquè ens esgarrifa i ens interpel·la, per exemple, que els joves que van perpetrar els atemptats, tot just uns xavals, haguessin nascut a les nostres ciutats o crescut a les nostres escoles. Perquè sabem que malgrat els crims horribles que van cometre, són només una baula d'una cadena de responsabilitats que no és possible silenciar. La primera, la dels autèntics senyors de la guerra. Els que trafiquen amb la mort. Els que tanquen negocis amb els fanàtics, emparant el terror que després condemnen amb hipocresia.
Per això, perquè sabem que els fets de Barcelona, de Cambrils, d'Alcanar o de Ripoll, no s'expliquen només per la captació sectària d'un grup de joves, no acceptarem que el nostre dolor sigui utilitzat per atiar l'odi entre pobles i creences. Barcelona és una ciutat mediterrània acostumada a mobilitzar-se contra la intolerància. Ho va fer en temps molt durs, contra el nazisme i el feixisme. Va tornar a sorprendre el món quan va omplir els carrers, fa pocs anys, en un únic clam contra la guerra. I tornarà a fer-ho, les vegades que calgui, per impedir que la islamofòbia, l'antisemitisme, o qualsevol forma de racisme o xenofòbia posin en dubte un model de convivència i una voluntat de pau a la qual no renunciarem.
Els atemptats terroristes que ens han sacsejat amb tanta duresa van tenir lloc un dia abans de l'aniversari de l'assassinat de Federico García Lorca. Aquesta tràgica coincidència ens ha permès recordar els versos en què el poeta granadí escrivia que la Rambla era “la única calle de la tierra que desearía que no se acabara nunca”. Moltíssims catalans, moltíssims barcelonins i barcelonines, moltíssima gent que ens visita cada any, compartim aquest sentiment. I així serà. Malgrat les ferides obertes, tornarem a “Voltar per les Rambles”, com cantava Quimi Portet.
Sabem que res no serà igual. Que el cop ha estat terrible i que deixarà cicatrius. Però també sabem que ens obliga a construir una ciutat millor. Una ciutat aixecada precisament sobre els valors que hem reforçat aquests dies: la solidaritat, el respecte per la diversitat, la confiança en els altres. Aquest canvi ha de començar a cada barri, a cada plaça. Perquè els carrers, l'espai públic compartit, són un antídot poderós contra les passions tristes que l'odi pretén imposar. El que ens recorda que no estem sols. I que reafirmar-nos com a ciutat oberta, de pau, pot ser un projecte meravellós, que només té sentit emprendre junts, amb alegria i amor per la vida.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
