L'independentisme escenifica la seva determinació en un altre 9-N ‘històric’. I la seva feblesa. La declaració pactada entre Junts pel Sí i les CUP que vota el Parlament significa el compte enrere en la constitució d'un Estat propi a Catalunya. No és una sorpresa. Estava en els seus programes electorals. Però la seva lectura impressiona. Que les forces polítiques que tenen majoria d'escons al Parlament proclamin la seva voluntat de desobediència a les institucions espanyoles, de desconnexió amb l'Estat, de creació de la República catalana ... és un acte de sobirania i coratge polític excepcional.
Però el Parlament també exhibirà la seva debilitat. Una iniciativa tan contundent, tan pròxima a una Declaració Unilateral d'Independència (DUI), necessita una majoria social incontestable darrere. I necessita cohesió de les forces polítiques que la promouen. L'independentisme no va aconseguir la majoria dels vots el 27-S i és incapaç de triar un president. Malgrat això, l'argument més utilitzat pels portaveus de Junts pel Sí és la seva determinació a “tirar endavant”. A seguir el guió establert, sense reconèixer que més del 50% dels electors catalans van optar per candidatures no independentistes. Sense acceptar que el pols entre la seva formació i les CUP bloqueja l'elecció del president que ha de liderar una acció de govern tan transcendental.
Al davant, el Govern de l'Estat, també amb el seu guió inamovible. Amb l'única resposta del compliment de la llei i les amenaces cada vegada menys vetllades. Amb el suport incondicional de Ciutadans i el desconcert del PSOE. I amb la sensatesa de Podemos i Izquierda Unida en franca minoria. Amb la evident satisfacció del Partit Popular, que troba en Catalunya, de nou, el seu argument força per presentar-se davant els electors espanyols com l'únic garant de la unitat. Assetjat per la corrupció i per una economia que no acaba de remuntar, Mariano Rajoy ja té la campanya feta de cara al 20-D.
La gran força de l'independentisme està, no en els escons, si no en la pulcritud democràtica en la qual havia recorregut el camí fins ara. Aquesta és la seva veritable legitimitat. La reivindicació d'un dret democràtic, el dret a decidir, que l'Estat nega. Per això és tan important que el sobiranisme no cometi errors irreparables. En el fons, aquest ha estat el joc fins ara entre les dues parts, no donar cap pas en fals, no prendre cap decisió que pogués ser interpretada com antidemocràtica per part de la comunitat internacional.
Però el joc s'ha acabat i l'escenari pel tan anunciat 'xoc de trens' ja està preparat. És l'escenari que necessitava el PP i que, en bona part, ha contribuït a crear amb la seva hostilitat cap a Catalunya. Ara, el Govern de l'Estat creu que, per fi, l'independentisme ha comès l'error de “tirar endavant” sense tenir la força suficient. Perquè no té la majoria en vots i perquè l'estratègia de conservar el poder a qualsevol preu d'Artur Mas i CDC ha quedat en evidència davant la coherència de les CUP, obsessionats a demostrar que encara existeixen ideologies més enllà del nacionalisme. I perquè, el Partit Popular, intueix que Artur Mas pot cometre l'error definitiu, propiciar una noves eleccions el mes de març abans de renunciar a la presidència. Seria el desastre final. La gran victòria de la dreta espanyola.
El Parlament, i Catalunya, viuen un altre 'dia històric'. Aquest cop sí, pel contingut de la declaració independentista. Pel seu significat. El 9 de novembre del 2015, segur, entrarà en la història. Encara que ningú sap encara si formarà part de la llarga i trista història de les derrotes. O serà el punt de partida per tornar enrere i recuperar el camí de la legitimitat, el camí del 'dret a decidir'. L’únic camí que pot portar a la victòria.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
