Felipe González, de forma conscient o inconscient, ha posat al centre del debat polític la paraula clau que explica el desencontre entre Catalunya i Espanya: La nació. Una bona part dels catalans té un profund sentiment de pertinença a una nació, la catalana. Un sentiment transmès de generació en generació fins a perdre’s en el temps. Molts, la majoria segons les enquestes, fan compatible aquests sentiments amb arrels i vincles emocionals també molt antics i que parteixen de la història i la cultura compartides amb Espanya.
Catalunya va intentar que la democràcia espanyola la reconegués com a nació. Només va aconseguir l'eufemisme de 'nacionalitat', consagrada en la Constitució. En aquells anys la prioritat eren la 'llibertat, amnistia i Estatut d'autonomia'. La nació podia esperar. Fins que el projecte d'Estatut, ja al segle XXI, va tornar a plantejar la reivindicació de sempre: “Catalunya és una nació”. Era la pedra angular del nou Estatut, la que li donava sentit. La proposta significava un nou pacte amb Espanya a partir del reconeixement mutu. Però una altra vegada el subterfugi, i la nació va acabar en el preàmbul i sense transcendència legal. El Constitucional va tombar l'Estatut després de ser aprovat en referèndum, amb la càrrega d'humiliació que representa que un tribunal esmeni una decisió democràtica.
Per la dreta espanyola resulta inconcebible acceptar que Catalunya és una nació. Una de les seves raons de ser, precisament, és la defensa de l'Estat-nació. D'un Estat al servei d'una única nació, l'espanyola. El Partit Popular sap que res cohesiona més a les seves bases que practicar el nacionalisme espanyol davant de Catalunya, sense importar-los els danys irreversibles que deixen pel camí. L'aposta per Xavier García Albiol, pel discurs dur, fins i tot xenòfob, és l'última expressió d'aquesta visió instrumental de Catalunya. El “s'ha acabat la broma” que va proclamar Albiol en presentar la reforma exprés del Constitucional per sancionar Artur Mas intentava recol·lectar vots per a les Generals. Era una fanfarronada per a la galeria. Una altra vegada, els danys a Catalunya no importen.
El PSOE no ha utilitzat Catalunya per guanyar vots a la resta d'Espanya. Resulta injust quan es formula aquesta acusació per part del nacionalisme català. Però els socialistes no saben com fer compatibles les aspiracions de Catalunya amb l'opinió pública dels seus grans feus electorals. Aquesta contradicció els impedeix formular una alternativa federal que sigui creïble a Catalunya. I parlen de reconèixer 'singularitats' quan una majoria social a Catalunya se sent nació i no una “realitat singular '. Per això era tan important que el gran referent del PSOE, Felipe González, reconegués que Catalunya és una nació. Però resulta que va ser un malentès i que es va limitar a acceptar la seva 'identitat nacional'. Una altra vegada els eufemismes.
El moviment sobiranista que viu Catalunya té múltiples i complexes explicacions. I entre elles, la defensa de la nació n'és una més. Però el seu reconeixement és la clau per obrir el diàleg que podria resoldre la fractura que ja existeix entre amplis sectors socials de Catalunya i d'Espanya. És el punt de partida imprescindible per reconstruir els ponts que han demolit tant uns com els altres. És la clau per arrabassar el monopoli del concepte de nació als qui el fan servir per blindar el seu poder. Als qui utilitzen aquest sentiment per dividir els ciutadans, en lloc de per teixir consensos. Si la nació és de tots, ningú la pot fer servir com a bandera per amagar la corrupció o la mala gestió de govern.
Totes les enquestes pronostiquen que el sobiranisme guanyarà les eleccions, però no amb la força suficient per imposar el seu full de ruta cap a la independència. I tampoc sorgeix una majoria alternativa perquè, encara que Artur Mas hagi intentat posar en el mateix bàndol a tots els que no estan en Junts pel Sí, la resta de forces expressen la pluralitat de la societat catalana. Això sí, una cosa és certa, al Parlament, amb la suma de Catalunya Sí Que És Pot, hi haurà una clara majoria a favor de trencar amb l'estatus quo de Catalunya i d'Espanya.
No hi ha una possible solució sense el reconeixement ple de Catalunya com a nació. I sí, és veritat, una nació pot aspirar a tenir un Estat propi, però també pot decidir compartir un Estat que reconegui plenament els seus drets. Aquest és el desafiament de les grans forces polítiques espanyoles en la pròxima legislatura. Felipe González ho sap, encara que es resisteixi a acceptar-ho. Rajoy també. Encara que prefereixi utilitzar Catalunya per guanyar vots a Espanya. A Catalunya el repte és que la nació torni a ser de tots i no només de la meitat de la ciutadania. Per això, el reconeixement de la nació catalana és imprescindible. A Catalunya i a Espanya.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
