Civisme i sense llar: de la denúncia a la garantia de drets

La nit del 15 al 16 de desembre de 2005, Rosario Endrinal, d'uns 50 anys i sense llar, passava la nit al caixer automàtic que es troba a poca distància de la Plaça Molina de Barcelona. En un moment de la matinada, tres joves van entrar al caixer i el que va començar com una broma de mal gust, va acabar amb un cruel assassinat. Primer van insultar-la i després van agredir-la amb diversos objectes. La Rosario va aconseguir tancar la porta i protegir-se. Tot i així, més tard els agressors van tornar-hi, aquesta vegada armats amb un bidó de líquid dissolvent que havien robat d'una obra. La van colpejar de nou. La van ruixar amb el líquid inflamable i l'hi van calar foc.

La Rosario va morir l'endemà a causa de les ferides provocades per les cremades a l'Hospital de Vall d'Hebron. Els tres joves van ser ràpidament identificats per les càmeres de videovigilància del caixer, detinguts i condemnats per l'Audiència Provincial de Barcelona. Els dos majors d'edat a 17 anys de presó. El que encara era menor d'edat a 8 anys d'internament. Malgrat la percepció que puguem tenir sobre qui comet delictes d'odi, es tractava de tres adolescents que no estaven vinculats amb cap grup d'extrema dreta. 

A Barcelona -pura casualitat o perversa causalitat- l'assassinat de la Rosario es va produir enmig d'un encès debat per l'aprovació de l'Ordenança del Civisme. Aquesta, encara avui vigent, barreja fenòmens com el deslluïment dels béns públics i el vandalisme amb d'altres que són fruit de la desestructuració o exclusió social. Entre d'altres, prohibeix la mendicitat i dormir al carrer i caracteritza a captaires o persones sense llar com a persones incíviques. La categoria d'incívics, lluny de contribuir a la seva inserció social, ha tendit a projectar sobre aquests col·lectius un imaginari de persones indesitjables o rebutjables. De grups percebuts com a perillosos o pertorbadors de la convivència. Un imaginari que encara que sigui de forma no volguda o inconscient sedimenta en la societat i facilita l'extensió de comportaments cada cop més estesos de menyspreu cap a l'altre empobrit.

Des d'aleshores, entitats com el Centre Assis, que forma part de la Plataforma l'Observatori Hatento han recopilat notícies d'agressions a persones sense llar. Posant noms i rostre a víctimes que fins aleshores eren totalment invisibilitzades. Les dades recollides fins avui són esfereïdores. Una de cada tres persones sense llar afirma haver estat insultada o rebut un tracte vexatori. Una de cada cinc, agredida físicament. D'aquestes, tan sols un 17% ho han denunciat. La falta de llaços socials i familiars, sumat a la infradenúncia dels fets, facilita la impunitat dels seus agressors.

Per combatre aquestes agressions, cal en primer lloc, que el Codi Penal reconegui l'especial vulnerabilitat de les persones sense llar com a delicte d'odi, recollint les situacions de pobresa i exclusió social com un eix més de discriminació, el que es coneix com a aporofòbia. De fet, el Senat va aprovar recentment una proposta d'En Comú Podem, en què s'insta al Govern de Rajoy a incloure l'aporofòbia a l'article 22.4 del Codi Penal. Aquesta modificació del Codi Penal, que permetria una major contundència en les condemnes, ha de venir acompanyada d'una necessària millora de la capacitació dels diferents professionals que intervenen davant d'aquestes situacions per una detecció més eficaç dels casos i un acompanyament en els processos de denúncia.

No obstant, per erradicar del tot aquestes agressions cal incidir també en la regulació de l'espai públic i l'imaginari que se'n projecta. En societats com les occidentals, organitzades al voltant de constants contractes econòmics, i on l'espai públic ha patit un procés de creixent privatització, el pobre és percebut com el que no té res a oferir a canvi, sense capacitat real per contractar en un espai públic mercantilitzat. Al voltant de la regulació de l'espai públic es construeix una ideologia que deshumanitza al pobre i el converteix en xiv expiatori del prejudici, el retret o, fins i tot, l'agressió.

Cal doncs canviar la mirada que dirigim cap a les persones que utilitzen l'espai públic en absència d'espai privat. Cap a aquells que han de sumar a la vulneració de drets que suposa no tenir la intimitat d'una llar, el menyspreu i els prejudicis dels que l'etiqueten com a inadequat. Per això, urgeix derrogar totes aquelles previsions que criminalitzen al pobre com a incívic, carregant amb el llast de denúncies i sancions. Unes sancions que a més, per la situació d'insolvència a la que la majoria es veuen abocats, resulten estèrils i només poden suposar un empitjorament de la seva vulnerabilitat. No cal ser un expert per arribar a la conclusió que pel camí de la sanció la incorporació social de les persones sense llar esdevé encara més difícil. És el que Loïc Wacquant anomena l'espiral de pauperització criminal: com més es persegueix i sanciona a un pobre més fàcil és que ho segueixi sent.

Avui, dotze anys després, la doctrina de la tolerància zero que persegueix l'abordatge exclusivament punitiu de la pobresa a l'espai públic ha fracassat amb resultats perversos. Les dades són reveladores i incontestables. Des de l'any 2006 fins ara, l'Ajuntament ha interposat centenars de denúncies a persones sense llar. Unes sancions que amb la col·laboració de les entitats socials han pogut ser substituïdes o anul·lades en moltes ocasions. Però que reprodueixen l'esquema que assenyala als desnonats per la punyent crisi econòmica i l'encariment del preu del lloguer. Un cop constat que multar no és cap solució, tenim el repte i l'oportunitat de redefinir el pacte que regula l'espai públic sense reproduir un marc punitiu fallit. Per a fer-ho, caldrà construir una majoria social i política que permeti avançar cap a una Ordenança de Convivència que en comptes de perseguir i sancionar a les persones sense llar, les protegeixi de les actituds d'odi i intolerància.