Catalunya Blogs y opinión

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

El Correo Catalán: el marro oblidat de Jordi Pujol

Manifestació de treballadors d'El Correo Catalán davant del Palau de la Generalitat el juliol de 1986

La sorprenent confessió de Jordi Pujol com a contumaç evasor fiscal obliga tots els seus hagiògrafs a llençar els escrits a les escombraries i començar de nou. A la vista de la confessió, caldrà revisar la biografia del personatge de dalt abaix, i en aquest sentit val la pena recuperar una sorprenent revelació sobre un altre engany del seu passat feta fa pocs anys per Pujol, i de la qual, em penso, ningú se'n va assabentar.

Al primer volum de les seves memòries, publicades l'any 2007, Pujol admet que el seu periple com a empresari de premsa havia anat molt més enllà del que sempre havia pregonat la història oficial. És a dir, admet que va ser l'accionista majoritari d'El Correo Catalán fins a la desaparició d'aquest diari l'any 1986 (de fet, el diari deixa de sortir el novembre del 85, però l'editora tanca mig any més tard), quan Pujol ja havia guanyat les eleccions catalanes per segona vegada. Oficialment, només n'havia estat accionista durant alguns anys durant la segona meitat dels setanta, i després, quan va ser elegit diputat a Corts el 1977, va traspassar les seves accions a un grup d'empresaris vinculats a Banca Catalana. La compravenda d'accions la va publicar el mateix Correu el 29 de maig de 1977 amb aquest titular en portada: “Jordi Pujol ha vendido sus acciones de El Correo Catalán”. En realitat, les accions van seguir sent seves i aquests empresaris (entre els quals, Xavier Millet, el germà de Fèlix Millet) sempre van actuar com a fiduciaris del líder nacionalista.

Als anys setanta, els burgesos amb aspiracions polítiques tenien clar que necessitaven tenir algun diari important a la seva òrbita com a palanca de projecció, el que no comptaven era que un diari és un negoci llaminer però que, si no se sap portar, es poden perdre molts diners i guanyar molts maldecaps. Josep Santacreu, l'home de Manuel Fraga a Catalunya, va comprar el Diario de Barcelona; i Jordi Pujol es va fer amb el control del Correu, el vell diari carlí que un grup d'empresaris cotoners havia revitalitzat a partir dels seixanta. Aquests dos diaris es van disputar el segon lloc en la preferència del públic català als setanta, per darrera de La Vanguardia, que els portava aventatge però no tanta, i van acabar sucumbint en bona part perquè a partir del 75 tots dos van passar a estar sotmesos a un projecte polític.

A la pàgina 261 del primer volum de les seves memòries, les que van del seu naixement al moment que esdevé president de la Generalitat (1980), Jordi Pujol reconeix que va ser un mal empresari de premsa perquè era un amo absent. Es refereix a la revista Destino i al diari El Correo Catalán. “Tot i això -escriu-, El Correo Catalán va sobreviure fins el 1986. [Josep Maria] Vilaseca Marcet i el que llavors era el meu secretari general de Presidència, Lluís Prenafeta, van fer una liquidació molt ben feta i gens traumàtica de la qual els estic molt agraït”.

La frase és triplement sensacional. Primer, admet que el seu número dos al Govern, Prenafeta, es dedicava a gestionar-li les seves inversions particulars (en realitat, serà Prenafeta qui acabi matant el diari, ja moribund, perquè la seva obsessió era doblegar La Vanguardia i a partir d'un moment pensa que millor a partir d'un nou projecte, d'aquí sorgirà El Observador). Segon, Pujol admet que era el propietari d'una empresa periodística malgrat que feia anys s'havia anunciat que havia venut les accions, és a dir, admet que va mentir. I tres, falseja un fet cabdal. La liquidació del Correu no va estar gens ben feta i sí que va ser traumàtica, en especial pel qui va ser el seu últim gerent, Josep Manuel Novoa, i evidentment també per tots els treballadors que van perdre la feina i els proveïdors que es van quedar amb factures sense cobrar.

Durant aquells dies de 1986, al mateix temps que aconseguia l'exculpació del cas Banca Catalana, Pujol amagava la seva condició d'accionista majoritari de Fomento de la Prensa SA. I tenia raons per fer-ho. En el procés concursal l'empresa va declarar uns actius de més de sis milions d'euros (1.000 milions de pessetes de l'època) i un passiu de 4,5 milions (en concret, 757 milions de pessetes); com que l'actiu era superior al passiu es va anar a la suspensió de pagaments en comptes de la fallida, que era el que hauria tocat perquè al final els creditors no van cobrar un duro. Ni un. Tot era una gran ficció, però es va evitar la demanda per estafa perquè algú va aconseguir que el jutjat informés de forma molt negligent als creditors. El mateix va passar amb els treballadors, que entre salaris i indemnitzacions sumaven un deute superior als 100 milions de pessetes, i que finalment l'únic que van cobrar va ser del Fogasa (Fons de Garantia Salarial). Alguns es van arribar a manifestar a la plaça de Sant Jaume, assenyalant directament Pujol com a propietari, però la cosa no va anar a més.

Anys després de la desaparició, El Correo Catalán es va veure implicat en l'anomenat cas Casinos. El Correu havia estat una de les empreses a l'òrbita de Convergència Democràtica de Catalunya que havia emès centenars de factures falses contra Casinos de Catalunya, factures que el hòlding de la família Suqué-Mateu havia pagat sabent que eren falses perquè finalment el destí majoritari dels diners no eren els emisors de les factures sinó el partit que governava Catalunya (i que limitava a tres els casinos permesos, els tres del hòlding). En tot cas, a partir d'un cert moment el jutge instructor del cas Casinos va deixar d'investigar, i òbviament tampoc va voler investigar el que li deia un dels imputats en aquella causa, l'exgerent del Correu. Josep Manuel Novoa va aportar el contracte original entre Pujol i els seus fiduciaris (la liquidació va estar tan mal feta que la documentació no se la va quedar ni Prenafeta ni Vilaseca Marcet, sinó un incontrolat com Novoa), a més d'altres evidències sobre la propietat real del diari, però el jutge Ramon Gomis va fer com si sentís ploure.

Això passava els anys 94-96. Una dècada després, el 2007, Pujol escrivia com si res que ell sempre va ser l'amo absent (en realitat, ocult) d'El Correo Catalán, una empresa que va deixar un munt d'impagats i que va estar implicada en el principal cas judicial de finançanent il·legal del seu partit. Novoa tenia raó.

L'episodi del Correu sembla insignificant al costat de l'actual confessió sobre els diners amagats a l'estranger durant més de 30 anys. I encara més al costat de les revelacions que han de venir, perquè la immolació de Pujol no sembla que hagi servir per aturar la investigació sobre el seu primogènit, de qui tothom sap que s'ha dedicat a gestionar alguna cosa més que el patrimoni familiar heredat de l'avi Florenci. Però que Pujol descobrís aquesta mentida sostinguda durant tants anys i no generés la més mínima reacció denota fins a quin punt hem estat una societat anestesiada. O atemorida. Sembla que per fi despertem.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
27 de julio de 2014 - 09:55 h

Descubre nuestras apps

stats