La decisió d’Ada Colau

Reconec que de cop i volta em sorprengué que Ada Colau anunciés la seva assistència a la manifestació del proper onze de setembre, sobretot perquè no m’encaixen en absolut els motius amb les seves idees dels darrers anys.

Podria refutar-me mitjançant el seu vot afirmatiu al referèndum del 9n, però aquesta no és la qüestió. L’anàlisi de la seva presència a un acte tan simbòlic es limita a la lògica aclaparadora de la política.

Al llarg d’aquestes darreres setmanes s’ha comentat molt sobre la imminent fundació d’un nou partit que englobi a totes les formacions de l’esquerra alternativa. Com és comprensible aquest partit el lideraria l’alcaldessa, qui al mateix temps es plantejaria, donada la inestable conjuntura catalana, presentar-se a les eleccions autonòmiques.

Aquest darrer punt és clau per a entendre les causes de la seva decisió. Colau i el seu equip han entès que si volen imposar el canvi de marc, molt exitós a les legislatives, han d’emprar una gestualitat diferent. El darrer 27S Catalunya Sí Que Es Pot fracassà a la cita amb les urnes al defensar el referèndum quan Junts pel Sí aconseguí imposar el frame basat a estar a favor o en contra de la independència. En canvi En Comú Podem guanyà el 20D i el 26J perquè defensar el plebiscit en un context espanyol tenia tot el sentit del món.

Anant a la gran convocatòria anual Colau vol aconseguir un perfil menys negatiu per al gran percentatge de catalans defensors de la ruptura i de pas inserir-se a una nova dimensió de la seva i breu carrera a l’escena pública. Deixarà de ser un element municipal de gran pes per a convertir-se en un altre amb aspiracions més enllà de la ciutat.

No és el mateix governar Barcelona que pretendre presidir Catalunya. Aquest és el gran pas cap endavant, l’aposta d’anar més enllà amb vistes de futur. La seva acció pot donar-li certs guanys que no sé si compensen les pèrdues.

El passat divendres era a la plaça de la Virreina i vaig escoltar una conversa més que interessant. Entre cerveses un senyor gran parlava amb un altre de la seva quinta. Comentaven l’actualitat i vaig espiar-los amb atenció. El bon home defensava que si la Colau abandona el seu càrrec barceloní cometrà un error imperdonable perquè enganyarà als seus votants.

Em vaig ficar a la improvisada tertúlia. Al barri més o menys ens coneixem tots i li vaig dir que si l’alcaldessa marxava no li podria retreure perquè les eleccions no són personalistes. Es vota a un partit, no a un candidat. El José Luis em respongué amb molta calma una veritat com un temple. Sí, en principi hauríem de pensar a les formacions i no a les persones, però saps molt bé que no és així i si ella se’n va defraudarà a molts que argumentaran no haver votat a Pisarello. Si assumeixes una responsabilitat has de complir-la fins a les darreres conseqüències. A més a més hauríem de cansar-nos de tants líders providencialistes. Ja tinguérem un mesis i no en fan falta mes.

Vaig voler allargar la discussió i amb molta voluntat de generar polèmica vaig treure’m del barret la llarga llista d’alcaldes de Barcelona que abdicaren a la japonesa. Bé, no tants, només Maragall i Clos. Aleshores em respongué, amb ganes de rematar el nostre estira i arronsa, que no els casos no eren tan semblants o almenys dissimularen millor les seves intencions. Maragall duia quinze anys al càrrec, passà dos anys a la Universitat de Roma i després es presentà a la Generalitat. A Clos el desplaçaren perquè la seva permanència al cim de la Casa de la Ciutat era insostenible segons moltes enquestes.

M’interessà molt com opinava aquest ciutadà perquè, sense saber-ho, pot reflectir la de molts altres. José Luis, així ho confessà, no és votant d’Ada Colau, però durant aquest any i escaig li ha agafat un cert afecte perquè Barcelona segueix igual o millor que abans. No considera la seva pèrdua irreparable perquè ningú és insubstituïble i a més a més intueix com al camp municipal la gestió conta més que qui la dirigeixi. Tot i així protesta i té tot el dret de fer-ho.

La maniobra estratègica d’assistir a la manifestació em desconcertà al principi i ara l’entenc des de maniobres de càlcul. Del bonisme que molts consideraven ingenuïtat muda a la maduresa de moure’s bé pel tauler. Res a objectar. O sí, perquè sempre hi haurà peròs i defensors d’una coherència integral als comportaments.