D’escolanet a bisbe

Fa temps que sona però diuen que ara va de debò; que el bisbe d’Urgell, el Vives, serà nomenat finalment bisbe de Barcelona. Des del punt de vista de l’església i d’aquest Papa tan singular, el Joan Enric Vives Sicília deu ser un bon candidat. El millor per ocupar aquest càrrec que no deu ser gens fàcil. Qui vulgui saber-ne més sobre els seus mèrits, a la Viquipèdia trobarà el seu currículum que és molt potent, tant des del punt de vista acadèmic com eclesiàstic. Té un cap molt ben moblat. Però amb això a vegades no n’hi ha prou. Sovint els designis del cel i de l’església són indesxifrables pels mortals senzills. Se n'escapen els matisos de la política vaticanista que diuen que és una cosa molt recaragolada.

Nosaltres, els llecs, del Joan Enric coneixem la seva faceta més humana. L’hem conegut fent d’escolanet a la capella de les monges franciscanes de la Rambla del Poblenou. Camallarg, sempre somrient, molt parlador. Hem fet amb ell cims i excursions de carmanyola i guitarra. Hem ballat amb ell. I en el ball de dotze del Casino de l’Aliança, un ball popular que el Ramon Calsina va immortalitzar en un quadre bellíssim, ens va dir que se n'anava al Seminari. Ell era un bon ballador. Jo ballava molt malament i el trepitjava i ha tingut la barra de retreure-m’ho sempre. “No et deixaves portar. Et quedaves encarcarada.”. Una companya de classe que es va quedar asseguda a la llotja va plorar llàgrimes d’adolescent quan va saber que el Joan optava pel celibat.

Quan estava al Seminari li vaig portar, d’amagat, uns llibres del Camus, que aleshores encara estaven a l’índex. No es va escandalitzar. Va riure. No s’escandalitza mai. Sap encaixar. I és més flexible del que sembla. Això és el que opina un antic company de seminari que el recorda com un xicot obedient amb la jerarquia.

Ens va fer de corrector, amb paciència de sant, dels originals de la revista 4 Cantons. Nosaltres, els aprenents de periodistes i d’huertamaros, fèiem unes faltes garrafals. Ell, que era de condició tan humil com la nostra, en sabia molt. També va fer de profe de català al Voramar, l’escola que es va edificar en terrenys de l’església i que durant anys va ser l'única del Poblenou amb cara i ulls. Hagués pogut donar classe d’altres matèries però feia català. I no per casualitat. Ara l’han etiquetat de “nacionalista moderat”. Quin és l’antònim de “moderat”? Ell és nacionalista i punt. I demòcrata.

Va anar pujant en l’escalafó eclesiàstic i va ser el bisbe més jove de l’Estat. Però els honors no li van fer perdre la memòria. Ni els amics. Ni els orígens. Ahir, des de Croàcia, on una colla del Poblenou està de viatge, em recordaven que per damunt de tot “el Joan és amics dels seus amics. Ha mantingut la seva colla de joventut. I sempre hi és quan el necessites”. Quan hi ha festes al Poblenou, el Joan quadra la seva agenda. I quan sopa amb els amics, es descorda el coll de la camisa. Deixa de ser el bisbe i torna a ser l’amic. Es relaxa i carrega piles. Sí que és cert que ha anat baixant el seu to de veu i la seva gesticulació s’ha tornat més pausada. Més de capellà.

A la Seu, el Joan hi ha estat molt de gust. Passejar amb ell pels carrers d’aquesta vila és entrar en el túnel del temps. La sensació es fa més real quan explica les històries de les marededeus amagades en els pobles de la seva gran diòcesis. Històries de la guerra incivil.

Allà ha viscut com el príncep de l’església que és. Només passava “canguelo” quan li tocava fer el paper de copríncep i anar al Palau d’Elisi o saludar la Reina d’Anglaterra. “Ai, ai, que ensopegaré”. Però no va ensopegar mai.

En el seu estudi de la Seu hi ha un finestral magnífic de cara les muntanyes i al Segre. El Palau episcopal de Barcelona és molt gòtic però serà tres vegades més fosc. De la placidesa de les valls baixarà a la voràgine de Barcelona. Amb tots els seus marrons. “Però se’n sortirà -em deia un vell amic dels 4 Cantons- perquè també és un huertamaro”.