La dura ressaca del 9-N i els prolegòmens del futur

Al novembre de 1905 els lamentables Fets del Cu-Cut!, amb l'exèrcit espanyol lluint-se en el seu assalt a la seu de la revista satírica i del diari La Veu de Catalunya, van canviar les tornes de l'incipient nacionalisme català i li van conferir una pàtina reivindicativa unitària que va culminar amb la formació de Solidaritat Catalana. Antonio Maura va definir a aquellaa candidatura plural, on només faltaven els lerrouxistes i els dos partits del torn, com un “montón”, al que el poeta Joan Maragall va respondre amb el seu clamorós “no és un montón senyor Maura, és un alçament, és la terra que s'aixeca”.

Les paraules del poeta servirien per als nostres temps, on potser a tot el procés sobiranista li ha faltat un intel·lectual amb capacitat de reflexió com la que va tenir l'avi del president socialista. L'eufòria va durar de 2012 fins el 9 de novembre amb actes multitudinaris que plantejaven una opció de força política que va saber treure partit de les opcions de part de la ciutadania, ja que parlar de poble em sembla una mica vetust i una falta de respecte per als que abracen la causa amb tant fervor. El ciutadà pot pensar per si mateix i seguir el corrent si així ho considera just i necessari, res ha retreure-li perquè com a individu té sobrada capacitat de decisió, i això val tant per a uns com per a altres.

Durant el trienni daurat de Solidaritat Catalana, triomfal en les legislatives de 1907 amb 41 diputats de 44 possibles, Francesc Cambó va ser el dirigent que va prendre les regnes a les Corts madrilenyes. No obstant això, i així ho dicta la lògica de repetició històrica, era comprensible que aquesta unitat faria aigües en algun moment perquè era molt complicat unir tantes sensibilitats diferents en un mateix bloc. El punt de ruptura va arribar amb la Setmana Tràgica, on la divisió de Barcelona entre pobres i rics, entre anarquistes, allunyats de l'eufòria catalanista des d'una visió social més precisa, i burgesos va arribar al paroxisme per l'enviament de lleves del Principat a una guerra africana que es lliurava per protegir els interessos de Comillas i Güell.

Aleshores els diputats van apaivagar la calor d'aquesta revolta de juliol de 1909 mitjançant el silenci. Sense parlar aconseguirien que tot caigués pel seu propi pes. Així va ser, i amb el seu mutisme van matar també el seu prestigi. Ara la cosa, des de la cruïlla que ha suposat el dia de la consulta, s'expressa des d'altres paràmetres. La jornada després de la votació va prosseguir amb la cantarella monotemàtic, però alguna cosa havia mutat en la superfície sense que importessin molt els percentatges, o sí, perquè les enquestes de la setmana passada, on l'independentisme perd pistonada per primera vegada des de l'inici del procés, apunten a plantejaments divergents amb el que hem vist fins al moment.

Els protagonistes continuen sent els mateixos, la divisió és evident. De la unitat hem passat a un campi qui pugui bastant curiós. L'aparença ha de ser la de continuar endavant endavant, sense idea i sense pla que diria Pompeius Gener. Mas i Junqueras, els dos presidenciables, munten sengles conferències. Forcadell, la convidada a qui ningú va votar, segueix amb els seus pontificats de Sibil·la sense oracle i la resta de partits tradicionals obren la boca sense que se'ls senti en excés perquè, com va esdevenir el 1909, tots s'han despertat del parèntesi de deliri amb una ressaca monumental on, per fi, s'ha tornat a una normalitat que, tanmateix, és només un preludi de futur que no té una porta d'entrada molt diàfana, ni molt menys. Això ho veiem tant per l'actitud del binomi CiU-ERC com pels suposats brots verds que suposen Guanyem i Podemos.

En el primer cas les propostes de Junqueras, des del xantatge amb els pressupostos a canvi d'eleccions fins a la proposta de donar a Mas la presidència sigui quin sigui el resultat dels comicis, són una mena de despropòsit que té olor de desunió i falta absolut de rumb a l'hora de fare política, aquesta expressió italiana que tant hem oblidat en aquesta legislatura. També haurien aplicar-se-la dos grans partits espanyols, que a través del seu mareig passat de moda corren el risc d'enfonsar-se fins i tot abans d'hora.

El 1909 la classe obrera també va sortir derrotada de l'envit de la Setmana Tràgica, però va saber refundar-se pel demà amb la fundació al Palau de les Belles Arts, derruït per Franco, de la CNT, amb la qual van assegurar una nova potència que creixeria a la velocitat del so. El crit desesperat, i prohibit per Prat de la Riba, que va llançar Joan Maragall a La ciutat del perdó no va ser escoltat. Les classes altes i les proletàries no van signar la pau, encara que la simple menció de la urgència de signar-la mostrava desigualtats socials que ningú va voler esmenar, i en aquestes seguim. A falta de cinc mesos per a les eleccions municipals i gairebé un any per a les legislatives potser ha arribat l'instant de formular propostes concretes. És cert que els errors aliens propicien que sorgeixin votants per Ada Colau i Pablo Iglesias, però tot és parlar al carrer i notar que la gent vol donar-los la seva papereta amb el dubte de què faran, cosa que pocs saben amb concreció, sospites que per desgràcia creixen perquè malgrat voler escombrar la casta moltes vegades topem amb què els titulars sobre les noves formacions ens parlen d'usurpacions de noms i presències d'antics presidents catalans a mítings de Podemos, com ja va succeir fa mesos en un d'ERC, i és trist pensar que tant l'antic com la ventada usin els mateixos mètodes per guanyar-se una representativitat, trist perquè un gran home desmemoriat no aporta legitimitat a cap d'ells, més aviat els la treu perquè el ciutadà no té un pèl de tonto.

Volem programes de tots i menys espectacles. Volem saber per alleujar-nos i creure que sí que és possible provocar un terratrèmol que voltegi l'ordre caduc on ens han instal·lat. Res serà instantani, però el camí sempre és més senzill si les bases d'enlairament són sòlides.