Josep Cuní està patint un allau de crítiques pel tractament que ha fet -i fa- del terrible incident -no accident- de Germanwings. L'audiència per damunt de tot. En general, el fet que el programa de Cuní sigui al vespre fa que, quan un esdeveniment es dóna sobtadament al matí, ell, òbviament, hi arribi tard. D'aquí que sembli que ho vulgui compensar de mil maneres. No cal donar-ne exemples perquè passa contínuament. Avui en dia, el fet és inqüestionable: Als dos minuts d'un esdeveniment gros, sigui quin sigui, tot el món ho sap.
No poder-ne dir res fins a sis o vuit hores després, per més que allarguis el teu programa per la cua, et despenja: hi has arribat tard. Sap greu, però és així. Un cop acceptes que ja no servirà de res cobrir la notícia -repetim-ho: hi has arribat tard, molt tard- l'única sortida viable és donar un altre caire a l'exposició de l'assumpte. Cuní ho té clar i quan fa tard, sempre reacciona així. Aquest cop se li ha anat la mà perquè la cobertura de l'incident ha estat nefasta. La idea era esprémer fins l'última llàgrima. La culminació va ser l'entrevista a la mare d'un dels morts, amb preguntes que fan tanta vergonya que no cal ni reproduir. Ja s'ho farà.
Però un cop dit això, el que volem comentar és precisament l'existència, cada cop més habitual, de pares, mares, cunyats, germanes, promeses, “millors amics”, simples veïns, disposats a parlar amb els mitjans a la mínima ocasió. No cal que et convidin a un plató, com ha fet en Cuní: A peu d'accident, sortint d'un tanatori, tothom està a punt per parlar davant les càmeres. Això és un fenomen absolutament nou. Estem tan acostumats a veure-ho que, quan ens toca a nosaltres, ens hi posem sense problemes i com a professionals. Testimonis en directe, o testimonis indirectes. O simplement, la dependenta del bar o en el mort prenia el tallat cada dia. Tothom hi entra, salvant excepcions. Estem convençuts que ens mereixem el nostre minut de glòria televisiu. I quan es dóna l'ocasió històrica que ens el permet, no dubtem gens a fer-ho.
El problema, doncs, és Cuní -i no només ell, cal veure la cobertura feta per Telecinco, per exemple- però també som nosaltres. És un dels signes dels temps. I que consti que la dignitat de la mare entrevistada per Cuní va ser notable, molt superior a la del seu entrevistador. La senyora només tenia una obsessió, no volia res, cap compensació, però desitjava que la companyia assumís la responsabilitat per haver permès que el copilot assassí s'hagués enlairat. És segurament a causa d'aquest desig que els productors del programa la devien convèncer d'anar al plató: “Vingui, així la seva denúncia tindrà més ressò”.
Cuní, en comptes de preguntar-li si ploraria molt, s'hauria hagut de limitar a enregistrar-li la denúncia i passar-la íntegrament, sense entrevistador, n'hi havia de sobres. I el cop periodístic hauria estat igual de bo. La dignitat de la mare ho aguantava tot. Però va optar per l'altre camí. Com hem dit, ja s'ho farà. Però molt de compte, perquè el narcisisme absolut dels temps actuals fa que, qualsevol de nosaltres, només flairant el micro, s'hi llenci de cap. Nosaltres mateixos.