Espanya ha d’eradicar el ‘faesisme’

Si algun dia Catalunya esdevingués un estat independent (eventualitat remota, i per tant no impossible) seria lògic que a la plaça Catalunya, ben a prop del monument a Francesc Macià, se n’erigís un altre dedicat als herois de la desconnexió. Podria ser un monument format per les centenars de personalitats a qui la història haurà d’honorar perquè sense el seu ímpetu i gallardia no hauria estat possible aglutinar milions de persones al voltant d’una empresa aparentment esbojarrada. I allà caldrà posar-hi d’Eduardo Zaplana a José Ignacio Wert, d’Esperanza Aguirre a Cristóbal Montoro, de Luis María Anson a Federico Jiménez Losantos, de MAR a Pedrojota, del cardenal Rouco al fiscal Cardenal, de Jiménez de Parga a Pérez de los Cobos, d’Enrique Múgica a Francisco José Hernando, d’Alfonso Guerra a Juan Carlos Rodríguez Ibarra, per dir-ne només uns quants; i, òbviament, en el màxim lloc d’honor, al pare espiritual de tots: José María Aznar López.

Les oposicions per obtenir plaça al hall of fame del moviment independentista estan sempre obertes, i candidats mai en falten. Ara mateix, un dels destacats és Pedro Sánchez. Només així s’explica que, després de reunir-se amb Rajoy, surti de La Moncloa fet un toro d’Osborne, en comptes de fer el que tocaria a qualsevol dirigent socialista amb un mínim de memòria i perspectiva, que és dir-li a la cara que bona part del drama, per no dir tot, l’han escrit aquells qui han convertit la intoxicació patriotera en la fórmula màgica per guanyar eleccions. Aquells qui han engreixat les rancúnies i recels com si fossin fetges d’oca. La recepta no ha fallat mai, i per això l’han usat i la seguiran usant, sense escrúpols ni miraments. Però qui conrea la divisió i l’odi com a clau de volta per conquerir i preservar el poder l’últim que mereix són uns fraternals copets a l’esquena.

No és disculpa que Sánchez sigui nou al corral. Algú deu quedar a Ferraz que li pugui mostrar un recull de les millors portades de l’ABC i La Razón, trienni 1993-96, aquelles en les que es veia a Felipe agenollat davant Pujol (perquè li va traspassar un tram del 15% de l’IRPF i coses així!). O sense anar tan lluny, algú li hauria de fer escoltar alguna homilia de l’antic predicador de les ones episcopals, en els temps que estovava Zapatero dia sí dia també a compte del seu tímid intent de resoldre d’una vegada l’encaix de Catalunya a la pell de brau. O que li passin les imatges del circ que es va muntar a Salamanca en hipòcrita defensa d’aquell botí de guerra documental que el Govern del PSOE va accedir a retornar als seus legítims propietaris catalans.

Realment pensa Sánchez que algú li agrairà la seva lleialtat institucional? Doncs que s’agafi qualsevol exemplar d’El Mundo, quadrienni 2004-2008, i comprovi per on es van passar uns quants la lleialtat al pacte antiterrorista després de l’11-M (fa només uns dies encara deia García Margallo, arran dels atemptats de París, que el PSOE va utilitzar el terrorisme jihadista per guanyar les eleccions!).

Obro parèntesi. Aquí som més exquisits en les formes, però no gaire millors en el fons. Una màxima mil cops repetida del credo convergent resa que el nacionalisme català sempre ha (o havia) col·laborat responsablement amb els governs de l’Estat, a fi de garantir la seva estabilitat i afavorir el creixement econòmic. Això és una veritat a mitges, o sigui que és fals. Mentre s’han votat els pressupostos i altres lleis, que això sí que s’ha fet (sobretot si l’aritmètica parlamentària a Catalunya ho requeria i sovint a canvi de favors inconfessables), a Catalunya no s’ha deixat mai d’alimentar a totes hores la imatge de l’Espanya intolerant, hostil i agressora, quan no inculta o subdesenvolupada.

Aquí, parlar bé d’un espanyol és tabú, i si a sobre és polític esdevé anatema. Quan aquests dies s’informa del franquisme encara sembla que no hi hagués hagut espanyols que el combatessin (molts més, per cert, que fills de la burgesia barcelonina); tampoc no encaixa en els esquemes de molts mitjans catalans que hi hagi espanyols (és a dir, espanyols no catalans) com Pablo Iglesias, Alberto Garzón o Cayo Lara que afirmin que els catalans tenen dret a decidir el seu futur en referèndum (i no ho han dit una vegada, sinó moltes), i com que això espatlla el relat, millor ignorar-ho o desdibuixar-ho, perquè en realitat preferim que tots els espanyols siguin Aznar. Tanco parèntesi.

El cas és que, perdonin la obvietat, una part de la retòrica nacionalista catalana està plenament justificada. És a dir, tan infantil és identificar Espanya amb el marit maltractador i Catalunya amb la dona maltractada (cosa que fem), com negar que hi ha un substrat ampli de la població catalana que s’ha sentit molts cops ofesa per la incapacitat dels poders centrals de reconèixer i respectar la nostra singularitat nacional, més enllà del folklorisme regional (cosa que ens fan). Tant parlar de diners, sembla que haguem oblidat que el greuge principal té a veure amb els sentiments.

La cantarella de l’espoli fiscal, amb la seva part de realitat i la seva de ficció, o ara la de la intervenció de les finances i l’autonomia a través del FLA, no deixa de ser un tema menor (que no vol dir irreal). Ha ajudat molt a bastir la retòrica convergent, i a més té la virtut de justificar qualsevol negligència pròpia en la gestió dels recursos, però la causa principal de creixent desafecció continua estant en la incapacitat d’Espanya, o de l’Espanya que mana, en ser més Gran Bretanya.

Ho intento dir d’una altra manera. No crec que enlloc del globus hi hagi gaires territoris perifèrics que estiguin encantats de la vida amb el tracte financer que reben del centre. O sigui que els catalans fem com tothom, ens queixem seguint la llei biològica del qui no plora no mama. La resta de les comunitats autònomes fan el mateix, i uns i altres establim comparacions odioses de pati d’escola. Però devem ser els únics que convertim aquesta queixa en una amenaça secessionista seriosa (en el sentit de nombrosa). Perquè, més enllà dels diners, hi ha un corrent de fons emocional molt intens, que fins i tot sentim els qui som al·lèrgics a l’excitació essencialista i a la sobreactuació interessada dels qui porten tota la vida ocultant la cartera amb la bandera.

Ja ens poden construir el corredor mediterrani en quatre dies, o deixar-nos ampliar el marge de dèficit, que mentre el discurs predominant al centre continuï sent que no hi ha més nació que l’espanyola, a Catalunya el moviment independentista continuarà trobant terreny adobat. I disculpin que torni a García Margallo, que estranyament passa per ser una de les veus moderades de l’actual executiu central. Encara em meravella la seva compareixença als EUA al costat de John Kerry, a qui havia anat a pidolar unes declaracions pro-unitat d’Espanya abans del 27-S.

Possiblement ebri d’eufòria per haver complert la missió, el cap de la diplomàcia espanyola va deixar anar que “somos probablemente la nación más antigua de la Tierra. Nacimos en 1469, antes de que se descubriera América”. Seria bonic veure la cara del seu homòleg si aquesta ximpleria la repetís en una visita a la Xina, Japó, Egipte, Iran, Israel, etc.

Per destensar les relacions, fa uns anys n’hi hauria hagut prou amb reconèixer sense complexos que el que es parla a Catalunya i al País Valencià (o Comunitat Valenciana, com cadascú prefereixi) és la mateixa llengua.

N’hi hauria hagut prou amb deixar que algunes seleccions d’esports minoritaris (o fins i tot majoritaris) competissin sota la bandera catalana. N’hi hauria hagut prou reformant el Senat i convertint-lo en una autèntica cambra de representació territorial amb presència de les quatre llengües oficials. I n’hi hauria hagut prou amb clavar un bon calbot (simbòlic) al correligionari de torn que sortís pontificant que el castellà és una llengua perseguida a Catalunya. Ofèn que 40 anys després de Franco qüestions tan simples encara estiguin pendents.

Ara la bola s’ha fet massa gran i ni amb això, tot i ser molt, possiblement tampoc n’hi hauria prou. L’Espanya civilitzada, que existeix, no hauria de deixar-se contaminar més per la cultura FAES, el 'faesisme'. Cometen un error (o un nou error) els qui es miren amb satisfacció i escarni la lògica dificultat d’entesa entre dos mons tan antagònics com el convergent i el cupaire, o les desesperades maniobres d’un partit corcat per la corrupció per no perdre el timó de la nau. Fins i tot els qui creiem que l’efervescència indepe té molt d’operació de salvament de Convergència i que a Mas i els seus els mou sobretot l’instint de supervivència, aquells que pensem que el resultat del 27-S és insuficient per a tirar endavant el mandat del que parlen a tota hora, no podem deixar de reconèixer que un 48% és molt més del que hi havia el 2007 quan Montilla advertia del greu perill de desafecció si finalment el Constitucional es carregava l’Estatut. No li van fer ni cas i així ens ha anat.

I això és mèrit, en essència, de la deriva ultramuntana de la dreta espanyola d’ençà que Aznar va substituir Fraga, refermada especialment en el període de majoria absoluta 2000-2004 (nota al marge: algú hauria d’analitzar com els patrons de correcció política es van trastocar completament durant aquells quatre anys).

Governi qui governi a partir del 20-D, si no s’imposa com a prioritat l’eradicació (o si més no retracció) del 'faesisme', per dir-ho amb un vocable inexistent, a Catalunya el 50% se sobrepassarà més d’hora que tard, i allò que avui és remot ja no ho serà tant.