Joan Piqué Vidal, un delinqüent no penedit

Començo aquest article dubtant si val la pena. Possiblement no mereixi el més mínim esforç intel·lectual desmuntar el que pugui dir un delinqüent de coll blanc doblement condemnat. Però que Joan Piqué Vidal entrés i sortís del Parlament disfressat de persona respectable regira l’estomac de qualsevol que hagués seguit les seves aventures mentre va ser l’advocat més influent de Barcelona. El cos em demana una rèplica. Encara que sigui només per dedicar-la a la memòria de totes aquelles persones que van ser trepitjades per aquest personatge absent d’escrúpols ni moral. Penso, per exemple, en Carlos Obregón, el primer advocat que va denunciar les martingales de Javier de la Rosa, i a qui els Piqué Vidal i companyia van condemnar al pacte de la fam aconseguint la seva expulsió del Col·legi d’Advocats, un expulsió mesquina i abusiva per la qual aquesta institució demanaria perdó a la família d’Obregón molts anys després de la seva mort.

Piqué Vidal és la prova vivent que la presó no reinsereix. Un podria pensar que, als 83 anys, després de dues condemnes fermes i d’haver vist les reixes pel cantó dels llogaters, durant molts dies i moltes nits, un fervent cristià com Piqué Vidal estaria en condicions de fer acte de contrició pels pecats del passat en la que possiblement ha estat la seva última aparició pública abans del judici final. Però no. La compareixença de l’advocat de Pujol a la comissió Pujol va ser tot el contrari. Una ostentació de cinisme, un màster de la fabulació, una desvergonyida burla que supera en molt la resta de farsants i desmemoriats que han passat pel Parlament. Ni una engruna de penediment. Tantes van ser les boles que va deixar anar, amb aquell posat d’angelet, que possiblement no va arribar a articular ni una veritat sencera. A la vista del que va dir i fer, Piqué Vidal és un delinqüent que no està penedit de res perquè segueix negant-ho tot, tant és així que potser caldria revisar tot el seu procés d’excarceració.

La història recent de Catalunya es podria analitzar a partir de tres sonades confessions. En primeríssim lloc, la de Jordi Pujol, ja que el sisme causat ha estat de tal magnitud que ha obligat a un exercici de revisionisme sobre el relat oficial construït al llarg de tres decennis, que en el fons d’això va aquesta comissió d’investigació. Abans de Pujol hi va haver la de Fèlix Millet, que també va commocionar el país i va fer trontollar les seves estructures emocionals fins els fonaments. Però encara uns anys abans d’aquestes n’hi va haver una altra que també va causar una enorme sacsejada social: la de Lluís Pascual Estevill, admetent que havia extorsionat empresaris i que per fer-ho havia comptat amb la inestimable col·laboració de Joan Piqué Vidal, l’advocat més rampant de Catalunya, el jurista que havia defensat i representat a la crème de la crème, de Pujol a Javier de la Rosa, passant per Josep Lluís Núñez, Artur Suqué, Manuel Lao o Josep Puigneró.

Durant la compareixença de dilluns 22, Piqué Vidal es va referir a la confessió, teatralment indignat, i amb la seva sibil·lina traça per tirar la pedra i amagar la mà va venir a dir que si Pascual Estevill el va involucrar en la trama d’extorsió mafiosa va ser únicament per salvar el seu fill, que va resultar desimputat poc després que el seu pare cantés tot el repertori de Verdi. Primera gran mentida. A Piqué Vidal el van acusar d’extorsionador els seus mateixos clients, i portava tant de temps imputat en el cas com el mateix Estevill, amb la diferència que ell era al carrer mentre el jutge es va tirar dos anys en presó preventiva, més mut que Harpo Marx, fins que no ho va suportar més i va decidir xerrar-ho tot. No es pot descartar que la confessió d’Estevill anés acompanyada d’algun pacte amb el fiscal, però en tot cas al final tots dos van ser condemnats i l’únic dubte que queda per la història és qui dels dos va ser el primer a incitar l’altre a fer o acceptar un suborn.

Una altra bola com una casa de pagès. Al parlar d’El Observador, el diari impulsat per Lluís Prenafeta a finals dels vuitanta amb l’objectiu d’erosionar l’hegemonia de La Vanguardia, en aquells moments propera al felipisme, Piqué Vidal va afirmar que ell no n’havia tingut mai cap acció, sinó que únicament havia participat en algunes reunions inicials en la seva qualitat de jurista. I es va quedar tan ample. Potser és cert que nominalment no en va tenir mai cap, perquè estaven a nom d’alguna societat o d’algun testaferro com Albert Garrofé, però al diari tothom sabia qui eren els amos, i per això quan van començar a anar mal dades i les nòmines van deixar d’ingressar-se les protestes van tenir dos punts calents: la plaça de Sant Jaume i el carrer Diagonal 612, on el penalista tenia el seu impressionant bufet integrat per un centenar de persones, més de la meitat dels quals advocats. Amb l’estrepitós fiasco d’El Observador Piqué Vidal va perdre una part important de la seva fortuna, d’aquí que s’hagi escrit que l’aliança siciliana amb Estevill fos un intent de recuperar-la per la via ràpida.

Encara un altre engany. Contràriament al que va dir al Parlament, Piqué Vidal sí que va tenir, durant anys, a dos magistrats vivint de lloguer en habitatges que eren de la seva propietat. Per ser precisos, aquests magistrats (Ezequiel Miranda de Dios i Fernando Pérez Maiquez) vivien porta per porta en uns pisos del carrer Enric Granados que estaven a nom, respectivament, de la primera esposa i d’una filla de Piqué Vidal. Eren pisos amples, de sis habitacions, pels quals pagaven un lloguer que vorejava el ridícul. I tant l’un com l’altra van intervenir en assumptes judicials de gran calat en els que Piqué Vidal era part, com el cas Consorci de la Zona Franca, en el que el principal sospitós era el pare de Javier de la Rosa (que es va fer fonedís i va viure quinze anys com a pròfug), i el cas Banca Catalana, amb el que l’il·lustre lletrat es va guanyar la seva condició de toga d’or al coordinar la defensa de Jordi Pujol, per molt que amb falsa modèstia l’altre dia insistís que Pujol no tenia advocat i que ell només assessorava. El tema dels pisos ho puc afirmar amb rotunditat, perquè en el seu dia ho vaig publicar a El Triangle i encara conservo les còpies literals del Registre de la Propietat. Piqué Vidal i els dos magistrats es podrien haver querellat contra mi i contra el setmanari, però no ho van fer, malgrat que un d’ells va advertir-nos abans de la publicació que es reservava les accions judicials pertinents per salvaguardar el seu honor.

Amb tot, la intervenció més poca vergonya de Piqué Vidal va ser quan es va referir al seu ex secretari, Antoni Piñol, a qui també en el seu moment vaig tractar força. Piñol era (i estic segur que segueix sent) un tros de pa, una persona d’aquelles que no farien mal a una mosca. Durant setze anys va ser el secretari personal de Piqué Vidal, fins que aquest, atacat dels nervis pel desastre d’El Observador i la imputació en el cas Estevill, va descarregar en el seu fidel servidor tota la ràbia acumulada. Durant mesos i mesos Piñol va ser objecte d’assetjament laboral, sense capacitat d’identificar el que li estava passant, perquè del mobbing tot just aleshores se’n començava a parlar. Un bon dia no va aguantar més i va cometre la ingenuïtat d’escriure i entregar una carta a l’amo en la que li demanava una indemnització de 50 milions de pessetes amb l’amenaça d’explicar determinats secrets a la fiscalia si no els pagava. Ingenuïtat digne d’algú sense malícia perquè sense adonar-se’n estava incorrent en un xantatge i a més aportava firmada la prova de càrrec. Piqué el va denunciar i el va acomiadar sense un duro, i naturalment Piñol va ser condemnat, però a la pena més lleu possible perquè el fiscal va entendre les circumstàncies.

Llavors Piñol va decidir escriure un llibre, amb el qual volia tancar per sempre més aquell dolorós capítol de la seva vida. Es titula “La toga manchada de Piqué Vidal” (Ediciones de la Tempestad, 1998) i, pel seu valor com a testimoni directe sobre la corrupció, és una delicatessen literària de la que malauradament es va fer una tirada molt curta (i que, pel que fos, l’editor no va tenir interès a reeditar). Vaig tenir el plaer de donar un cop de mà a Piñol, simplement repassant el text, fent alguna observació i ajudant-lo a buscar part del material gràfic que hi ha dins del llibre. Si hagués estat un home de mala fe o deslleial, al llarg de tres lustres al servei de Piqué hauria pogut reunir una gran documentació comprometedora, però en realitat només ho va fer durant els mesos d’angoixa finals. Per això al llibre es parla poc de Banca Catalana, i en canvi es detalla un afer molt menys conegut, relacionat amb l’accident de la central nuclear Vandellós, l’afer sobre el qual va preguntar el diputat Marc Vidal (ICV) a Piqué Vidal durant la compareixença. Piñol explica fil per randa com Piqué Vidal va untar l’advocat mediambientalista Marc Viader, que portava l’acusació popular d’aquell cas, i com aquest va retirar del seu escrit d’acusació a dos alts directius de Fecsa, representats pel bufet Piqué Vidal. Fins i tot publica els xecs de 20 i 50 milions de pessetes entregats a Viader. Un cop més, tant el presumpte subornador com el presumpte subornat es podrien haver querellat contra Piñol, però cap dels dos no ho van fer, i per això em sembla roí i infecte que a la compareixença parlamentària Piqué Vidal fes veure que sí ho havia fet, ja que quan se li va preguntar específicament sobre això va parlar sobre la denúncia que sí havia posat contra Piñol per la carta. El clàssic embolica-que-fa-fort.

Durant la compareixença, Piqué Vidal va tenir la barra de demanar confiança en la justícia “perquè, si no, no tindrem país” mentre s’anava auto-exculpant dels greus delictes pels que ha estat condemnat. Es veu que amb ell la justícia sempre s’equivoca. Tant en el cas Estevill com en el del blanqueig de diners del càrtel de Sinaola. “Algun dia espero que se sabrà la veritat”, insistia. Només en un moment se li va escapar que tots cometem errors, en primera persona del plural, però quan li van demanar de quins errors parlava va vomitar unes cíniques disculpes per si havia ofès algú i que es referia a que tots en aquesta vida hem creuat algun cop un semàfor en vermell. I no hi havia metàfora en aquesta frase ni cap altra, només burla i cinisme.

Que un personatge immund com Joan Piqué Vidal fos, en els anys àlgids del pujolisme, el penalista més reputat de Catalunya diu molt del que van ser aquells anys. O potser el que desgraciadament diu és que som un país molt més normal del que sovint ens agrada creure.