“Si l'aigua cau, tot floreix”, deia Manuel De Pedrolo. I ho deia perquè l'aigua és un element escàs i valuós, imprescindible per la vida, que fins i tot va ser declarada un dret humà per l'ONU el 2010. Malgrat tot, l'aigua, avui, a casa nostra i des de ja fa dies, és bàsicament una font de negoci milionari per uns pocs. A l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), Agbar controla el subministrament domiciliari de l'aigua mitjançant l'empresa mixta Aigües de Barcelona (Agbar 70%, Criteria –La Caixa– 15% i participada per l'AMB en un 15%).
Aquest control de l'aigua no seria possible sense la relació d'Agbar amb els partits que estan i han estat al govern de l'AMB. El president d'Agbar, Àngel Simón, va ser nomenat l'any 1989 per Pasqual Maragall gerent de l'antiga AMB. Durant aquella època, va establir molt bona relació amb José Montilla, aleshores alcalde de Cornellà. Respecte a CDC, el setembre de 2015, vam saber a través dels mitjans de comunicació, que el grup Agbar, mitjançant les seves filials Aqualia i Sorea, eren donants de la fundació CatDem –715.000 euros-, i estaven sent investigats pel cas del 3%.
ICV també té vincles amb Agbar, a través d'Imma Mayol, extinent alcalde de l'Ajuntament de Barcelona; i el que va representar el grup a les Illes Balears, Francesc Baltasar, exconseller de Medi Ambient que assessora a Aigües de Barcelona a través d'una consultoria pròpia; hi ha també Eduard Pallejà, exsecretari de Medi Ambient durant el tripartit i exalcalde de Rubí, tots dos càrrecs per ICV, i que avui treballa com a director de l'escola de l'aigua per Suez Environnement –propietària del 100% d'Agbar. Té despatx, telèfon i mail d'Aigües de Barcelona. La cirereta: Elisenda Rius, persona propera a ICV va ser investigada per Antifrau per ocupar un càrrec a Agbar després de passar per el Departament de Medi Ambient de la Generalitat durant el tripartit.
A sobre Agbar va gestionar el servei d'aigua sense cap dret ni llei que l'emparés fins l'any 2012, quan es va aprovar el reglament del servei del cicle de l'aigua i es va constituir l'empresa mixta, sense que hi hagués concurs públic. Aquest reglament incloïa –encara l'inclou– una clàusula d'absorció totalment abusiva, i que envaeix competències de normes amb rang superior (com l'Estatut d'Autonomia i Llei de Bases de Règim Local) i estableix que els ajuntaments que finalitzin contractes privatitzats de la gestió de l'aigua (Ripollet, Molins de Reis, Corbera, Sant Cugat) s'hauran d'integrar a Aigües de Barcelona. Això vol dir que els municipis no poden decidir.
El TSJC, però, va dictar al març una sentència que anul·lava el reglament, la constitució de l'empresa mixta i la clàusula d'absorció, i avui, gràcies a això, s'obre un ventall de possibilitats per la municipalització real del servei de l'aigua, un exercici de la sobirania municipal. Un ventalls de possibilitats, però, que malauradament no s'està acompanyant d'accions clares per part de l'actual govern metropolità conformat per PSC, Entesa (Barcelona en Comú + ICV) i ERC.
Doncs el govern de l'AMB ha creat dues comissions per estudiar l'efecte i l'aplicació de la sentència del TSJC. Unes comissions codirigides per Eloi Badia (d'Entesa) i Antonio Balmón (del PSC), alcalde de Cornellà, actual vicepresident executiu de l'AMB, i que l'any 2012 ostentava el mateix càrrec. Balmón s'expressa a la web d'Aigües de Barcelona de la següent manera: “la col·laboració publicoprivada és un model de gestió beneficiós en matèries com és el cas de l'aigua”.
Qui també formarà part de la comissió és el secretari de l'AMB el 2012 i actualment, Sebastià Grau, el qual va avalar la constitució de l'empresa mixta sense pública licitació –que ha estat el principal objecte d'anul·lació per part de la sentència. S'estan posant els llops a vigilar les ovelles, i la primera conseqüència que en tenim és el bloqueig. Les comissions ja fa més de dos mesos que es van constituir i encara no s'han reunit ni un sol cop, tal i com van reconèixer al darrer ple de la AMB. Així anem.
A més, en el consell metropolità del mes de maig es va presentar per part de l'AMB una reforma del reglament del 2012 que implica constituir una comissió per traspassar la competència dels ajuntaments a l'AMB, sense qüestionar-se que hi hagi ajuntaments que no volen traspassar-la; ni possibilitar la delegació de competència de l'AMB als ajuntaments. Aquesta modificació no aporta cap novetat al cos legal vigent ja que la legislació de l'AMB ja preveu aquests dos supòsits tant al ROM com a la Llei de l'AMB, en resum: marejar la perdiu.
No necessitem ni llops vigilant les ovelles, ni marejant les perdius, el que és necessari és apostar de manera clara i decidida per la sobirania municipal, i sobretot amb els recursos altament sensibles com l'aigua -perquè sense aigua no es pot viure. L'administració més propera a la ciutadania és l'ajuntament, I per això és aquest qui pot establir un control més directe i democràtic. Els diners que paga la ciutadania pel rebut de l'aigua han de ser només el cost de la prestació del servei i no el d'uns beneficis multimilionaris que desapareixen en mans privades. Aigües de Barcelona va presentar a la darrera junta d'accionistes uns beneficis de 29,1 milions d'euros, tot i així demana una pujada de preus de 1,68% als municipis metropolitans que gestiona.
La situació és preocupant perquè la intenció última i no declarada del govern metropolità és disminuir la participació de l'AMB en l'empresa mixta. La gestió d'un bé de primera necessitat no pot ser objecte de negoci, ni en major ni en menor percentatge. La gestió ha de ser directa i transparent. No volem un TMB de l'aigua. És per això que cal fer passos clars, decidits i contundents cap a la gestió directa i municipal de l'aigua a l'àrea metropolitana de Barcelona, i mantenir la plena sobirania dels ajuntaments.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
